Finalistes del Premis Ictineu 2017

Avui s’han fet públics els finalistes de la segona fase dels Premis Ictineu 2017, els guardons que distingeixen les millors obres fantàstiques publicades en català durant l’any anterior. Aquests premis, organitzats per la SCCFF (Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia), aquest any arriben a la seua novena edició i ja s’han consolidat com els guardons més importants de literatura fantàstica del panorama català. En una primera ronda, els membres de la SCCFF i altres entitats simpatitzants han votat les seues candidates i, d’aquí, han sortit els finalistes de les diferents categories que us presentem a continuació:

MILLOR NOVEL·LA FANTÀSTICA ESCRITA EN CATALÀ

Herba negra (Salvador Macip & Ricard Ruiz) – Fanbooks
La república Pneumàtica 2: Els quatre confins (Jaume Valor) – Cruïlla
Perímetre (Jair Domínguez) – Catedral

MILLOR NOVEL·LA FANTÀSTICA TRADUÏDA

Anna (Niccolò Amanti) – Angle Editorial
Mitja Guerra (Joe Abercrombie) – Rosa dels vents
Ready Player One (Ernest Cline) – Columna

MILLOR RELAT FANTÀSTIC ESCRIT EN CATALÀ

“Els meus últims instants a Innsmouth” (Hugo Camacho), dins de Catarsi 18 – Revista Catarsi
“En una galaxia poc llunyana” (Sergi G. Oset), dins d’Històries de les terres albes – Edicions SECC
“Dins la fosca” (Antoni Munné-Jordà), dins de Catarsi 19 – Revista Catarsi
“L’indigent” (Carme Torras), dins de Deu relats ecofuturistes – Editorial Males Herbes
“Sirenes” (Óscar Martínez) – dins de Catarsi 18 – Revista Catarsi
“Transcomunicació bovina” (Hugo Camacho), dins d’Històries de les terres albes – Edicions SECC

MILLOR RELAT FANTÀSTIC TRADUÏT

“El drac de gel” (George R. R. Martin), Bromera
“El resplendor (Amanda C. Davis)”, dins de Catarsi 18 – Revista Catarsi
“L’arbreda” (Carlos Castro), dins d’Històries de les terres albes – Edicions SECC
“Tres apunts sobre la mort de l’autor” (Jean Louis Trudel), dins de Catarsi 18 – Revista Catarsi
“Vacui Magia” (L. S. Johnson), dins de Catarsi 18 – Revista Catarsi

Ara, en aquesta segona fase, tothom qui vulgui està convidat a votar la seua obra preferida. Els guanyadors finals del guardó es decideixen, per una banda, per vot popular, que comptarà un 50% i, per l’altra, per un jurat elegit per la SCCFF, els vots del qual comptaran l’altre 50%. Els membres del jurat d’aquest any són els següents:

JURAT MILLOR NOVEL·LA EN CATALÀ
Daniel Genís
Edgar Cotes
Miquel Codony

JURAT MILLOR NOVEL·LA TRADUÏDA
Alexander Páez
Marta Esparza
Raül Maigí

JURAT DE LES SECCIONS DE CONTES
Jordi Font- Agustí
Pep Burillo
Xesca Oliver

A més a més, aquest any, com a novetat, també s’afegeix la categoria de “Millor il·lustració de temàtica fantàstica”, el guanyador de la qual serà elegit per la junta de la SCCFF. Les votacions estan obertes fins al dia 1 de novembre i els guanyadors es faran públics durant el sopar de gala de la Catcon (Convenció catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) que se celebrarà el dia 25 de novembre a Vilanova i la Geltrú.

Anuncis

Carta d’un minairó

Il·lustració de Txell Ozcáriz

Sóc un minairó, una criatura tant i tant petita que, de fet, no em pots veure a ull nuu. Potser amb alguna cosa d’aquelles que els humans anomeneu “microscopi” ho aconseguiríeu, però sóc un ésser tan inquiet que no estaria prou estona aturat perquè ho poguéssiu aconseguir.

De totes maneres, per què veure’m si em podeu sentir? No vaig mai sol, sempre vaig acompanyat d’altres amics minairons. Quan topem amb algun humà afortunat (o no tant) que ens troba en un canut d’agulla, en sortim ràpidament, tot brunzint i formant un núvol fosc, com les abelles quan surten juntes d’un rusc que està essent atacat, i cridem, ansiosos, “què farem, què direm?”.

Els humans, aleshores, ens manaven les feines més difícils que els hi passaven pel cap: sembrar collites, construir cases, tenir cura del seu ramat… Feines que, al capdavall, els humans trigaven setmanes, mesos o anys, fins i tot, en acabar i que nosaltres teníem liquidades en poc temps, de vegades escassos minuts. I llavors, demanàvem més feina i, si no ens en donaven cap, acabàvem per matar el nostre alliberador i tornàvem a la nostra agulla. Hi havia d’altres vegades que trobàvem humans que ens manaven feines molt més complicades que ens mantenien ocupats tant de temps que l’humà moria abans que l’acabéssim.

Aquesta és la nostra llegenda, us la podeu creure o no. Tant se val.

La qüestió és que avui dia els humans cada cop ens van oblidant més i més i la nostra feina ha quedat més i més reduïda. Per això, com tothom, hem decidit adaptar-nos als nous temps i a les noves tecnologies i buscar-nos una nova feina més llarga duració, de caràcter més etern. Esdevindrem inoblidables pels humans. Com? Ho descobrireu si uns infiltreu a les pàgines del Bestiari

(Presentació del relat “Projecte minairó”, relat inclòs dins el recull Bestiari, d’Edicions SECC. Podeu veure el vídeo promocional que conté el meu mateix relat, llegint i protagonitzat per mi mateix aquí).

 

Els híbrids encara més minvants

Avui, com a regal d’aniversari, la meua editora ha publicat un avançament del meu llibre “Els híbrids minvants” a Lektu.

“Els híbrids encara més minvants” es tracta d’un recull de 25 microcontes inèdits molt breus que han quedat fora del recull gran i que tracten de temes molt diversos des de la fantasia fins al gènere negre. Si voleu, el podeu descarregar gratuïtament a l’enllaç següent (https://lektu.com/l/ed…/els-hibrids-encara-mes-minvants/7645). Veureu que va per pagament social que vol dir que t’ho pots descarregar gratuïtament només a canvi de compartir-ho al Twitter o al Facebook.

Espero que us agradin i ja em direu què us semblen aquests contes!

Els híbrids minvants comencen a créixer

Em fa molta il•lusió compartir-vos que, aquest setembre, publicaré el meu primer llibre de microcontes “Els híbrids minvants” amb Edicions SECC, editat per l’Alicia Gili Abad. Seran uns 50 contes i escaig que rondaran al voltant de la temàtica de la fantasia, ciència-ficció i terror. La portada i les il•lustracions les ha fet l’Anna Sanjuan un tros d’artista, que segur que us enamoraran a primera vista. I el pròleg, me l’ha fet un home que admiro molt, l’editor guerrer d’Orciny Press l’Hugo Camacho Cabeza. També s’ha d’agrair la inestimable ajuda i consells d’en Sergi G. Oset, un mestre dels microrelats en català, perquè sense ell tot plegat no existiria. Espero poder compartir-vos més novetats molt aviat.

 

 

42. 7. COM ENTENDRE ELS SEMÀFORS

En les ciutats humanes contemporànies des de fa uns anys hi abunden un nou tipus de fanals amb llums de coloraines (que no s’han de confondre amb les que es posen pels carrers a finals d’any) que serveixen perquè les persones que van amb els seus cotxes (aquells trossos de ferralla enormes dels quals ja hem parlat en altres capítols) es rendeixin a la dictadura d’aquesta mena de fars urbans.

Els semàfors convencionals acostumen a tenir tres ulls (que en absència d’una paraula millor per definir-ho anomenarem així) que estan alienats verticalment, mai no s’obren consecutivament i brillen amb colors diferents. Els ulls dels semàfors es van obrint i tancant a mesura que passa el temps (i com ja hem dit no consecutivament, sempre d’un en un). Tanmateix, hi ha un codi de colors que dona sentit a tot aquest embolic cromàtic: el color vermell de l’ull superior indica que el conductor ha d’aturar el seu vehicle abans del semàfor, el color verd de l’ull inferior indica que el conductor pot passar lliurement i, finalment, el color taronja de l’ull del centre (o carabassa, no està molt clar quin dels dos aliments és preferible per a anomenar aquest color) indica que el conductor pot passar amb precaució i, a més, també adverteix que el semàfor està a punt de posar-se de color vermell. (Tot i que els que manen recomanen començar a aturar-se quan el semàfor es posa taronja, a molts conductors, en veure el color en qüestió, se’ls sembla despertar una mena d’instint animal primari que els incita a prémer l’accelerador).

[Fragment extret de La Terra explicada per autoestopistes galàctics de Buyöshafh’sahfah Martínez. Es prohibeix qualsevol reproducció en qualsevol medi (electrònic, mecànic, hologràfic o telepàtic) sense l’autorització escrita dels titulars del copyright. Qualsevol incompliment dels drets d’autor serà penat amb la presó o la mort].

Reduir, reutilitzar, reciclar

—Ens està prenent el pèl. Com vols que els nostres avantpassats fossin tan estúpids per fer això? —li xiuxiueja l’Aleix a cau d’orella.

—Shhh! Calla! —replica la Mar, que intenta escoltar el que diu la guia, malgrat els continus comentaris del seu company.

La guia mentrestant, segueix el seu discurs, tot assenyalant un dels innombrables nínxols que els envolten.

—En aquests receptacles, era costum dipositar les urnes amb les cendres dels difunts que prèviament eren incinerats. De vegades, fins i tot, s’hi acostumaven a col·locar generacions i generacions de famílies senceres.

—Jo ho he dit, ja. Eren beneits —apunta de nou l’Aleix.

—I havien de pagar perquè els morts poguessin estar en aquests… nínxols? —pregunta una noia, encuriosida.

—Sí, és clar —una remor s’escampa per tot el grup d’adolescents—. Però aquestes eren les sepultures més barates, de fet. Si això us ha sorprès, crec que les tombes i els mausoleus sí que us deixaran amb un pam de nas.

I no s’equivoca. La pronosticació de la guia es compleix amb escreix. La resta d’aquell recorregut macabre els deixa ben bé de pedra, talment com les tombes que observen durant la seua visita. Mentre surten d’aquell enorme cementiri, l’Aleix, que no ha badat boca fins aleshores, pregunta a la seva companya:

—I no t’has preguntat mai que en fem dels nostres difunts avui dia?

—Els reciclem, és que no escoltes les notícies? —contesta la Mar, de mala gana.

—Però, per a què? Mai no ho diuen això…

—No és obvi? Som éssers orgànics i en conseqüència els nostres cossos poden ser aprofitats per a bones causes. En agricultura i tal, crec. No eres tu mateix qui deia que és estúpid incinerar els cadàvers o deixar que es podrissin sota terra amb els cucs?

—Sí, suposo… —afirma l’Aleix, sense paraules per replicar la seua amiga.

Finalment, la guia condueix el grup sencer a un parc proper i els deixa una estona lliure per a dinar. Els joves s’asseuen i treuen les seues carmanyoles. Totes, sense excepció, consisteixen en un compost de color verdós, la quantitat del qual varia segons la constitució i el sexe de l’adolescent. Tot i la seua mala pinta, l’aliment té un gust exquisit. Es veu que la caminada per l’antic cementiri no els ha llevat la gana.

[Microconte publicat originalment al web del diari digital La Veu del País Valencià]

(Imatge: Diari La Veu)

Canvi de xip

456-CHE era un androide de classe Ω+ equipat amb les darreres interfícies robòtiques més sofisticades, amb software antihackeig pràcticament infranquejable i un cervell positrònic d’intel·ligència artificial totalment autònoma. La carcassa exterior presentava una aparença humanoide, que evocava a un mascle jove, caucàsic, d’uns trenta anys. Havia sigut dissenyat per a dur a terme missions d’espionatge militar i, en conseqüència, també se l’hi havia incorporat les extensions que en derivaven, com les de «camuflatge», «sensor calorífic», «infiltració a les files enemigues», «empatia» i «assassinat», aquesta última únicament activable en les variables que fessin perillar la missió primària encomanada. En la resta de casos, seguiria les tres lleis asimovianes de la Robòtica.

En la seua missió actual, se li havia encomanat infiltrar-se entre les files comunistes-revolucionàries del planeta Marx-17, per indagar sobre una possible escaramussa al Cercle de Sistemes Planetaris Neoliberals. Per una millor infiltració entre les tropes enemigues, durant el viatge en nau espacial al planeta en qüestió se li havien incorporat extensions informatives sobre la història comunista i els ideals del socialisme utòpic.

El que no s’esperaven els comandants del CSPN fou que 456-CHE, de cop i volta, anihilés tots els tripulants de la nau on viatjava i prengués el control de l’embarcació. Alguna cosa en el seu software robòtic havia fallat. Potser fou degut a l’excés d’autonomia que se li havia permès o simplement es devia a un error de fabricació. L’últim informe de la nau que el sistema d’intel·ligència va poder recuperar deia que, en arribar a Marx-17, 456-CHE es va unir a les tropes revolucionàries, va jurar fidelitat a la causa comunista i, a partir d’aleshores, es va passar a anomenar 456 «Che» Guevara.

S’acosten els minairons!

El dia 13 de març sortirà el Bestiari, un recull de contes que té com a objectiu difondre la mitologia catalana, moltes vegades tan oblidada enfront d’altres de forasteres. Per fer-ho, l’Alícia Gili va demanar a dotze autors i autores (on jo m’hi incloc) que escrivissim un relat que tingués com a fil conductor una criatura mitològica catalana. I cada criatura va acompanyada d’una il·lustració feta per dos artistes magnífics: la Txell Ozcáriz i el Bernat Gómez. I per si fos poc, en Jordi de Manuel ens ha fet el pròleg, on ha donat la seua visió particular del recull.

A mi em va tocar  els minairons, els famosos petits follets màgics que compleixen tots els teus desitjos al cant de “què farem, què direm?”. El meu relat es titula “Projecte Minairó” i se situa en un món futur on els meus minairons estan a punt de fer una revolució que pot canviar la concepció que tenim de la humanitat.

El llibre sortirà el 13 de març, i farem una presentació a Lleida el dia 23 de març, però el podeu reservar ara, si us ve de gust! Si el compreu en prevenda tindreu un 5% de descompte i el llibre digital “El camino de los ancestros” de franc. Ho podeu fer en aquest enllaç: http://edicionssecc.blogspot.com.es/p/blog-page_23.html

No us el perdeu!

La metamorfosi

Des de sempre havia sigut lent de mena. Només en néixer, ja va ser un nadó tardà. I és que, per insòlit que sembli, va residir en el ventre de la seua mare uns 12 mesos i escaig. I si no n’hi hagués prou amb això, es veu que va prendre-s’ho amb calma allò de sortir de l’úter: la seua pobra progenitora va haver de resistir un part d’uns tres dies sencers. A més a més, en la infància sempre va ser a la cua de tot: va ser el darrer a començar a caminar, va aprendre a escriure i llegir l’últim de tots, les dents de llet li van caure ja en plena adolescència i no va fer la famosa «estirada» fins que va complir els vint-i-set anys.

Ja més gran, aquella dèria per la calma es va fer patent en molts aspectes de la seua vida. Necessitava, per exemple, dues hores senceres per estar llest de bon matí i un cop a fora, caminava xino-xano fins al seu destí, tant era si hi arribava a temps o no. I és que la puntualitat ja des de sempre havia sigut quelcom que no havia entès mai. Per acabar-ho d’adobar, treballava com a rellotger, una de les poques feines en què aquella parsimònia malsana era primordial. S’ha d’admetre, però, que els rellotges que va confeccionar, tot i que foren minsos, són dels millors que es poden trobar avui dia al mercat. Per postres, aquest refús a la rapidesa fins i tot es podia veure en les seues preferències: el seu plat favorit eren els caragols a la llauna, tenia la foto d’un peresós com a fons de pantalla i navegava amb un ordinador de l’any de la picor, que ja se sap com en són, de tranquil·les, aquestes andròmines.

En conseqüència, ningú no es va estranyar, ni tan sols ell mateix, quan un dia es va despertar convertit en tortuga: era l’únic pas lògic a aquella vida pausada.

Per què els nazis odien els arqueòlegs

Himmler llegia els informes, satisfet. No es podia creure que la llança de Longinus, la relíquia que el Führer feia tant de temps que anhelava, arribés avui a Mauthausen. Ja feia dies que l’esperava, impacient, enmig d’aquell indret de mala mort plagat de porcs jueus. Tenia ganes de tenir ja la llança a les seues mans i lliurar-la a Herr Hitler en persona. Qui sap quins poders amagaria aquella arcana relíquia bíblica…

Van trucar a la porta. Va entrar un general de les SS, panteixant.

Heil Hitler! —va dir l’home, acompanyant-ho de l’habitual salutació romana.

Heil Hitler! —repetí Himmler, imitant el gest—. Què passa, tinent?

Mein Reichsführer, em temo que tenim un problema. El… el «paquet» que li havien de portar avui s’ha… s’ha extraviat —va dir, amb inseguretat.

—Expliqui’s bé. No em vingui amb eufemismes ara —ordenà l’home, impertèrrit.

—Vegi… —va empassar-se la saliva abans de continuar—. El paquet viatjava en un dels nostres camions ben custodiat per deu dels nostres millors homes, quan un foraster… un americà… l’ha capturat. No sabem com, ha mort a set dels nostres homes i ha tirat els altres fora del vehicle, incloent-hi el conductor. Ara mateix una partida de captura l’estan perseguint i de ben segur que l’interceptaran de seguida.

Himmler va callar durant uns instants, com analitzant la situació. L’altre general, tens, esperà també en silenci.

—Se sap qui és aquest… americà?

—Els soldats diuen que es tractava de… d’un arqueòleg. Afirmen que duia un barret i un fuet.

El Reichsführer va tornar a estar uns segons en silenci, pensatiu. Finalment, digué:

—Vull aquest home viu, m’agradaria parlar amb aquest desgraciat abans de matar-lo amb les meues pròpies mans. I… tinent, encarregui’s vostè mateix dels tres supervivents del camió o la pròxima vegada serà vostè el que en sortirà… perdent.

Després que el tinent sortís del despatx, quasi tremolant, Himmler va fotre un cop de puny a l’escriptori, furiós. No sabia per què, però tenia la sensació que aquell no era el primer cop que aquell arqueòleg es ficava enmig dels seus plans.