Relats: On són les maduixes?

Aquí us porto un relat distòpic, en honor al gran Josep Carner. Espero que us agradi! 

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes
JOSEP CARNER, Els fruits saborosos.
Una brisa m’acaricia els cabells. Pura, impertorbable. La naturalesa en sí ho és. Si voleu anomenar la naturalesa a quatre arbrots moribunds a recer dels titans de formigó. Aviat, el que resta d’ella acabarà per desaparèixer. Impertorbable? Més ben dit, ho era d’impertorbable. Ara no és res més que un capritx que ocupa lloc.
No puc reprimir un sospir melancòlic.
            Sempre he pensat que saber conformar-se amb el que tens, sense desitjar més, és l’única manera d’ésser feliç. I més amb la societat que m’envolta. Tanmateix, aquests pensaments se’ls ha endut el vent. Tot el que jo estimo ja s’ho ha emportat el vent. És trist. Però és la estúpida realitat. No m’agrada. De fet, l’odio. Amb tot el meu cor. Odi. És l’únic que em resta. M’atreu, talment com un imant.
            Observo l’horitzó argentós. No em diu res, no és res més que la trista monotonia. Alguna he vegada he sentit històries que explicaven com el blau recorria el cel, cada dia. I hi havia grans boscos, per on els animals vivien lliurement. Però, per la gent, només són llegendes de vells que compten, impacients, els dies que els hi resten pel seu final. En canvi, per mi, són un abric, per evadir-me de la crua realitat.  Recordo amb afecte les desenes –o inclús centenars- de relats que naixien de la boca del meu pare. Eren realment bells i emocionants, no com els horribles escrits, passants pel filtre censurador, que naveguen per la xarxa actualment. Però ara només són records i ben aviat, fills de l’oblit.
            Aquest lloc és el meu refugi envers el cruel món que m’envolta. Aquest lloc és el meu refugi, d’ençà el dia que el meu pare va desaparèixer, per sempre més. Aquest lloc… potser és l’únic vestigi de naturalesa que resta en aquest món. O potser, aquests arbres desfullats només en són una minúscula porció. A pesar que ho dubto.
            La melangia és l’únic que m’acompanya en aquest lloc. Trista melangia. Algunes vegades, petites llàgrimes regalimen pel meu rostre. M’acompanyen. No us equivoqueu. No sóc una criatura. Tot i que a vegades m’agradaria ser-ho. Envejo la innocència dels infants, que són els únics que aconsegueixen evadir-se d’aquest món cruel. Abans, tot era flors i violes. Però, aquestes flors i violes ja es van pansir fa temps, tan metafòrica com literalment. És irònic. I odio aquesta ironia.
            De totes formes, intento evadir-me de les penúries i refugiar-me en l’autèntic món que el meu pare va crear en el meu interior. Algunes vegades ho aconsegueixo. D’altres, m’és completament inútil. Avui, però, l’evasió semblava funcionar. M’infiltro en una de les grans sales de la meva ment. Obro una porta a l’atzar i un fort torrent m’arrossega. No intento fugir, ni tancar la porta. Al contrari, m’hi deixo endur…
* * *
            Un udol em torna al món real. Un calfred recorre el meu cos. Observo el meu voltant, estranyat. El crepuscle ja comença a devorar l’escassa llum del cel i enfosquint el firmament. És llavors, quan m’adono de la situació.
-Merda! Merda! M’he adormit!–m’exclamo a mi mateix.
I començo a córrer. Ara, la por m’acompanya en tot moment. I és que només imaginar-me el que pot arribar a passar, m’omple el cos de la més profunda de les paüres. Si incompleixo el toc de queda, només seré carn de botxí. Tanmateix, no tinc temps a lamentar-me per a haver-me adormit. Corro, només corro. El silenci es fon amb les tenebres que ja ho omplen tot, únicament trencades per l’ataronjada llum de les faroles. Sento la meva respiració panteixant, les veloces pulsacions del meu cor, el ressò dels meus passos… Ombres traïdores es barregen amb la foscor, enganyant a la vista. Només són ombres res més. O això espero…
Després de deu minuts corrent, estic completament exhaust. No puc evitar parar a fer un descans. M’amago en l’obscuritat, darrere d’uns contenidors d’escombraries i m’assec, agafant-me els genolls amb els braços. L’olor és pestilent, però no m’importa.
 -Només cinc minutets… –penso.
Però, un altre udol em fa veure que no disposo de tant temps. I després un altre. I un altre. La por és transforma en terror. He vista massa campanyes alliçonadores, com per no tenir-ne. Reprenc el meu camí, aquest cop sense córrer, amb un caminar veloç. Puc veure una ombra fugaç, travessant les tenebres. És possible que només hagi estat fruit de la meva imaginació. Accelero el pas. Ja falta poc… Molt poc.
Guaito la façana de casa meva, a la distància. Mai l’havia observat amb tanta alegria. Mai havia observat les grises parets, com totes de fet, amb tanta tendresa i estima. Ja quasi hi sóc.
Més ombres fugaces travessen la meva vista, enganyant-la. Només són il·lusions de la meva ment, per atemorir-me a mi mateix. Només són il·lusions. Estúpides males passades del meu subconscient.
            Sacsejo entre les meves butxaques, a la recerca de la clau de la salvació. La tinc. Un altre udol. Només falta l’esprint final… Una altra ombra. No. Més d’una, i de dos. No tinc temps. Després de diversos intents frustrats, aconsegueixo encaixar la clau al pany. Obro ràpidament la porta i la tanco amb la mateixa celeritat. Estic salvat. Obro el llum, esbufegant. Tanmateix, una força invisible m’empeny, potser el meu psique que m’obliga a donar-me la volta. Temo el que es troba a les meves esquenes. I amb raó.
            Allà estan, a l’altre extrem del vidre de la porta. Són dos ulls ambarins que es claven amb la meva mirada, fulminants. Sort que la paret em separa d’ells…


Ressenyes: Divergent de Veronica Roth


Títol: Divergent

Pàgines: 501


Autora: Veronica Roth. Nascuda a Chicago el 19 d’agost de 1988, des de molt petita es va sentir familiaritzada amb la literatura, ja que li agradava escriure i llegir en els seus temps lliures. Després d’acabar els seus estudis acadèmics, la seva família en veure el talent per escriure que tenia , la va animar perquè es matriculés a la prestigiosa Universitat Northwestern per estudiar “Escriptura Creativa” on es va graduar i va ser llicenciada en aquesta carrera. Estudiant s’hi va sentir inspirada per escriure el seu primer llibre.


Argument: Al Chicago distòpic de Beatrice Prior, la societat està dividida en cinc faccions, cadascuna d’elles dedicada a conrear una virtut concreta: Veritat (els sincers), Abnegació (els altruistes), Gosadia (els valents), Cordialitat (els pacífics) i Erudició (els intel · ligents). En una cerimònia anual, tots els nois de setze anys han de decidir a quina facció dedicaran la resta de les seves vides. Beatrice ha de triar entre quedar-se amb la seva família o ser qui realment és, no pot tenir les dues coses. Així que pren una decisió que sorprendrà a tothom, inclosa ella.Durant el competitiu procés d’iniciació posterior, Beatrice decideix passar-se a dir Tris i intenta esbrinar qui són els seus veritables amics, i on encaixa en la seva vida en enamorar-se d’un noi que unes vegades resulta fascinant i altres l’exaspera. No obstant això, Tris també té un secret, cosa que no ha explicat a ningú per no posar la seva vida en perill. Quan descobreix un conflicte que amenaça amb destruir la, en aparença, perfecta societat en què viu, també esbrina que el seu secret podria ser la clau per salvar els que estima o … per acabar morta.


Opinió: Una novel·la que ja feia temps que volia llegir, per les nombroses bones crítiques que havia rebut. I estic d’acord amb elles.  És una bona novel·la repleta d’acció, amor, misteri… Ho té tot. Una novel·la que m’ha introduït de ple en la història fins i tot he pogut sentir les sensacions que sentia en aquell moment la protagonista. Per tant, felicitats una gran novel·la. Tot i que una novel·la només de notable, si ho comparem amb els Jocs de la FamEncara que penso que ha estat una novel·la amb més morts del compte, de veritat calia que morissin tants personatges relativament importants per la Tris ?(no vull fer spoilers) En conclusió, una novel·la que us recomano si sou amants de les distopies.

Relats: Distorsió

Aquí us porto un relat que vaig presentar al concurs ARC-LA RÀDIO Pecats capitals 7+1 sobre el tema de la ira. Espero que us agradi! 

DISTORSIÓ

Un segon ho pot canviar tot. Una lleugera brisa podria distorsionar el món, talment com plastilina. Temps ençà hauria relacionat aquests mots amb simple xerrameca. Però ara tot ha canviat. Un líquid fosc regalima amb lentitud pel meu rostre, com les gotes de pluja al vidre d’un cotxe. Noto que alguna cosa va malament, encara que no aconsegueixo evocar cap record. Tanmateix, l’escenari sagnant que tinc davant els meus nassos m’ajuda a arribar fins als confins de la meva memòria. Recordo amb claredat, el rostre porcí del meu cap, barbollant amb la seva llengua bífida paraules d’ànims a l’estil de <> . Coneixia perfectament la comptabilitat de l’empresa i ni rastre de números vermells, és més, els beneficis estaven arribant a la seva màxima esplendor. Una fúria cega s’apoderà, de sobte, del meu cos, que em dirigí com si fos només un titella. La meva navalla fou impassible a qualsevol súplica i s’enfonsà a les seves entranyes, creant una font escarlata davant meu. Un crit eixordador del porc, fou l’únic que aconseguí concebre abans d’acompanyar a la Mort amb el seu viatge.

Ara, tot comença a difuminar-se. Però, abans de sucumbir a l’abraçada de Morfeu, puc sentir el dolç cant de les sirenes que a diferència d’Ulisses sembla impulsar-me a fugir cames ajudeu-me. 





També podeu trobar el relat al portal: http://relatsencatala.cat/relat/distorsio/1043226