Notícies: Lectura del relat "El llegat dels minairons" a la nit de les llegendes

El passat mes de novembre el meu relat “El llegat dels minairons” va quedar finalista al concurs Ziryab de la ciutat de Balaguer. Part del premi seria la lectura d’aquest a “La nit de les llegendes” un esdeveniment literari que recorre els carrers de Balaguer explicant les llegendes antigues de la ciutat. Aquest any, però s’hi afegeixen la lectura dels relats finalistes i guanyadors dels I Premis Ziryab de literatura fantàstica. Per tant esteu tots convidats el dia 21 de juny a assistir-hi. Començarà a 9:30 al Castell Formós. Jo mateix llegiré el meu relat. Us hi espero!
 
 
El relat:
Anuncis

“El prodigi” de Gerard Guix

Títol: El prodigi

 
Autor: Gerard Guix és un escriptor, dramaturg i guionista català nascut a Vic el 1975. S’ha format i ha treballat per diverses companyies de teatre. Ha rebut diverses beques i reconeixements del British Council i de la Institució de lletres catalanes, entre d’altres. També va guanyar el XXI premi Pin i Soler de novel·la.

Pàgines: 240

Editorial: Estrella Polar

Argument: Es diu Axel perquè als seus pares els agradava Guns’n’roses i aquest era el nom del líder. Es diu Axel, però es podria haver dit Odin, per l’oncle de Suècia que mai ha vist, però que cada any li envia un regal d’aniversari. L’Odin és un personatge misteriós i inversemblant, i curiosament l’Axel el coneix just quan el seu cos adolescent comença a patir uns canvis angoixants que l’omplen de dubtes. I és que l’Àxel encara no sap que li espera un combat molt dur ni que d’aquí uns anys els llibres parlaran d’ell, el Prodigi, perquè està a punt de canviar el curs de la història.


Opinió: El que m’ha agrada més de “El prodigi” és el fet que juga amb la mitologia nòrdica i amb els homes llops tal com són en la mitologia real, és a dir que es veu una gran documentació al darrere. L’Axel és un noi normal i corrent que comença a patir una metamorfosi molt estranya i a l’escola coneix a la Vivenca una noia gòtica segons ella caçadora de vampirs, tot i que molt de pa sucat amb oli. M’han agradat les diferents situacions iròniques del llibre sobre vampirs i homes llop i la gran  que es respira en bona part de la novel·la, cosa que li dóna molt realisme. Tot i així, crec que la novel·la necessita més capítols, ja que per exemple a l’escena del metro quan veuen l’home llop per primera vegada se la salten com si res, cosa que jo crec que hauria d’haver descrit amb més atenció ja que li treu suspens a la novel·la si t’expliquen directament el què ha passat. Potser m’equivoco i tot això es veu resolt més endavant, però només llegint aquest llibre em falta això. També m’ha agradat molt el final, ja que li ha donat un punt de sorpresa a la novel·la que sempre es agraït. A veure si la continuació és més satisfactòria i emocionant que la primera, que a pesar de certs contres, us recomano llegir.

El meu pecat (o Pecat Z)

Llenço el bolígraf a la taula amb satisfacció. Per fi he culminat la novel·la amb què feia anys que treballava. Massa bonic per ser real. De sobte, una forta batzacada retruny per tota la casa. M’imagino el pitjor. Tempto les tenebres de l’habitació, a la recerca de la meva arma. I llavors els veig. Observo els seus rostres cadavèrics, apropant-se a mi a una velocitat preocupant. Sortosament localitzo la meva pistola, just a temps. Els aconsegueixo abatre amb facilitat, repartint una bala per cada un, però n’hi ha més. Molts més. No tinc prou bales per matar-los a tots i si no m’afanyo m’atraparan. No vull ser un d’ells. Decideixo saltar per la finestra i fugir, la meva pistola en una mà i en l’altra el preuat manuscrit. El fort impacte contra el terra m’adoloreix les cames. Tanmateix, corro. Sense mirar enrere. I marxo lluny. Molt lluny.
No m’aturo fins que l’últim alè se m’escapa de dins meu. Miro al meu voltant. Em trobo envoltat d’edificis, mig enrunats i amb esporàdiques columnes de fum elevant-se cap al cel, inextingibles. És un panorama devastador. Això em fa recordar el dia de la catàstrofe. Evoco escenes de gent que saquegen llibreries, que incendien universitats o escoles, que destrueixen laboratoris… La gent havia culpat a la ciència, i a la vegada a les lletres, de la catàstrofe. Estúpids! Ara, les poques colònies de gent que resten a la Terra consideren els llibres i tot el relacionat amb la intel·ligència com un pecat.
Prefereixo estar envoltat de mil morts vivents famolencs, que d’aquells idiotes que es fan dir humans. Per això, m’he vist obligat a errar, solitari, juntament amb el meu pecat. Un pecat que possiblement sigui l’únic refugi de la humanitat contra la barbàrie. El pecat de l’escriptura.
Potser ja és massa tard per recuperar a la societat. Però m’agradaria equivocar-me…




Balaguer, 3 de maig de 2013

Notícies: Finalista en el concurs ARC-La Ràdio!

Escric aquesta entrada només per informar-vos d’una notícia super-mega èpica! El meu relat Narcís, que vaig presentar al concurs ARC-La ràdio PECATS CAPITALS sota el tema supèrbia, ha quedat finalista (de moment només finalista cosa que ja estic molt feliç amb això!!) . El meu relat juntament amb els altres 39 (suposo) finalistes seran recollits en un llibre de relats col·lectiu. Aquesta notícia m’ha fet explotar una bomba de rellotgeria a dins meu: és la primera vegada que un dels meus relats serà publicat en un llibre o almenys en el meu blog o al portal relatsencatala.cat. Tot això és increïble! Només donar les gràcies a l’ARC i a tots els que han confiat en aquest relat o amb altres (sí, també us inclou a vosaltres tercataires!!).
El podeu llegir al portal relatsencatala.cat A sota hi deixaré el link.

http://relatsencatala.cat/relat/narcis/1044116