“El corredor del laberint” de James Dashner

Títol: El corredor del Laberint (The Maze Runner #1)
 
Autor:
James Dashner va néixer a Geòrgia en 1972. Llicenciat per la Brigham Young University, en 2003 va publicar el seu primer llibre, A Door in the Woods, seguit de Gift of Hissi (2004), The Tower of Air (2004) i War of the Black Curtain (2005).  El corredor del laberint (2009; Nocturna, 2010) és la primera part d’una trilogia homònima seguida de Les proves (2010; Nocturna, 2011) i La cura mortal (2011; Nocturna, 2013). La seva novel·la més recent, The Kill Order (2012), és una precuela de la trilogia. Els drets cinematogràfics del corredor del laberint els ha comprat la 20th Century Fox.


Pàgines: 529


Argument:


Quan en Thomas es desperta, es troba en una espècie d’ascensor. No recorda quants anys té, qui és ni com és el seu rostre. Només el seu nom.
 
<>.


 

 

 

Tot segueix un ordre… i, no obstant això, l’endemà sona una alarma. Significa que ha arribat algú més. Per a sorpresa de tots, és una noia. La seva arribada vindrà acompanyada d’un missatge que canviarà les regles del joc.

 

 

 
Opinió: 
El corredor del laberint és una novel·la que comença amb un principi molt misteriós i emocionant, que et fa preguntar el perquè de tot al llarg de la novel·la. També m’ha agradat l’esforç de l’autor per crear unes criatures noves, que si existissin en la realitat, farien estremir al més valent. La manera de parlar dels mateixos personatges també està molt ben caracteritzada perquè al cap i a la fi parlen com autèntics adolescents, tot i que amb una actitud un pèl rara. Però no m’ha agradat gaire la manera en què ha finalitzat la història. Sí que crec que és un bon final que ho explica tot, però malgrat tot li treu aquest punt de suspens que la novel·la havia portat. Les pistes que et dóna són tan clares que és difícil no esbrinar la solució per avançat i això li treu tot el suspens. A pesar que crec que és una bona novel·la, no m’ha satisfet totes les expectatives que buscava d’ella.
Anuncis

Notícies: Narcís a YouTube

Aquí us porto un vídeo que he editat jo mateix on es fa la lectura del meu relat Narcís finalista del concurs d’ARC-La ràdio Pecats Capitals 7+1 sobre el tema de la supèrbia. Va estar llegit a Ràdio Argentona, per Sílvia Cantos i jo l’edito amb els subtítols abaix per tal de seguir-lo de les dues formes a la vegada: llegit i escrit. Espero que us agradi!

 
 
 
 
 
 

“Relat d’un nàufrag” de Gabriel García Márquez

Títol: Relat d’un nàufrag, que va estar deu dies a la deriva en un bot sense menjar ni beure, que va ser proclamat heroi de la pàtria, besat per les reines de la bellesa i fet ric per la publicitat, i després odiat pel govern i oblidat per sempre.
 
Autor: Gabriel García Márquez és un periodista colombià nascut a Aracataca a 1928. Es va matricular a la Facultat de Dret de la Universitat Nacional de Cartagena en 1947 encara que sense mostrar massa interès pels estudis. Va ser corresponsal d’El Espectador de Bogotà a Europa i fundador de l’agència cubana Prensa Latina. Va ser per algun temps viatjant de llibres, el que li va permetre recórrer en tota la seva extensió la costa atlàntica. Va publicar en 1955 les novel · les “La fullaraca”, i “La mala hora” el 1962, que li va representar el Premi Esso. No va aconseguir el reconeixement mundial fins a 1967 en què va publicar “Cent anys de solitud” que el va tenir un extraordinari èxit de crítica i de públic. Altres obres seves són: la novel·la curta “Crònica d’una mort anunciada” en 1981 i les novel · les “La tardor del patriarca” el 1975, “L’amor en els temps del còlera” el 1982 i “El general en el seu laberint” 1989. L’any 1982 va guanyar el premi Nobel de literatura.

Editorial: Tusquets Editores

Pàgines: 137
 
Argument: El 28 de febrer de 1955 el destructor Caldas, que viatjava d’Estats Units a Colòmbia, va patir un accident. Amb la finalitat de rescatar els nàufrags, les forces nord-americanes del canal de Panamà van pentinar la zona propera al sinistre. Després de quatre dies de recerca no van trobar cap supervivent i es va desistir de la recerca. Una setmana més tard va aparèixer Luis Alejandro Velasco, qui després de passar a les aigües del Carib deu dies a la deriva, va aconseguir arribar a terra.
Amb aquest llibre, Gabriel García Márquez es va descobrir a si mateix com un narrador. No obstant això, la intenció primera era la d’escriure un reportatge sobre un home que va estar deu dies a la deriva en una bassa bressolada pel mar Carib. El futur premi Nobel de literatura i llavors jove reporter que era García Márquez va escoltar el relat dels fets de boca del seu protagonista, i el va transformar, potser sense pretendre-ho, en un prodigiós exercici literari, una narració concisa i vigorosa on batega el pols d’un gran escriptor.

La publicació per entregues del reportatge a El espectador de Bogotá va suposar un enrenou polític considerable -es revelava l’existència de contraband il · legal a un vaixell de l’Armada colombiana, el que va costar la vida de set mariners i el naufragi, més afortunat, de Velasco- i l’exili per al seu autor, que es va veure abocat a una nova vida.


Opinió: Parlar d’un premi Nobel és molt complicat i més tractant-se d’un escriptor com Gabriel García Márquez. No es pot recriminar res pel que fa a l’estil -directe i concís, realment impecable, digne d’un periodista- ni de la historia, que és bastant emocionant i està descrita amb el detallisme precís que necessita. Un altre punt a favor seria la brevetat d’aquesta, unes 130 pàgines, que si s’hagués allargat una mica més, ja hauria cansat a qualsevol lector per la monotonia d’aquesta. Haig de confessar que no sóc gaire amant de les novel·les realistes, m’inclino molt més per la fantasia i la ciència-ficció. Tanmateix, com a amant de la literatura respecto molt a tots els escriptors i admiro la gran feina de García Márquez per explicar-nos la història al peu de la lletra, sumat al gran nombre de problemes que li va provocar la seva publicació per la seva recerca de la veritat. Però, tot s’ha de dir hi ha certes coses del llibre en què discrepo amb García Márquez. Tot i que, crec que és un títol original, no té cap mena de gràcia que ja el títol en sí, et revel·li el final de la història com si res, això fa perdre bona part de l’emoció que la novel·la podria arribar a tenir. I el segon punt, crec que el pròleg, s’hauria de canviar per un epíleg, per les mateixes raons que dono amb el títol. Una novel·la excel·lent, que us recomano per conèixer una mica més a aquest premi Nobel i que us encantarà si us agraden les novel·les realistes.