Avui faig 16 anys

Per mi, els aniversaris són dies molt estranys. Qui sap si psicològicament o bé que en realitat, ho són. Gran misteri. Quan ets petit els aniversaris són dies d’alegria i joia i la majoria de vegades també d’interès pels regals que et faran. Però, a mesura que et vas fes més gran la sensació o potser els interessos canvien. No sé si cap a bé o cap a mal. La melangia és una de les sensacions que més m’acompanyen, possiblement com més gran et fas, més gran és aquest sentiment, ja que tens més records al sac.
A pesar que jo sóc el primer en felicitar a la gent per l’aniversari, crec que és una cosa molt subjectiva, no sé si em faig entendre. Que felicites a una persona el mèrit d’haver nascut aquell dia? Un any més en aquest món? Però, així és la tradició.
16 anys és només un número. I el 25 de juliol és un dia com qualsevol altre. Què hi ha en els aniversaris que els fan tan diferents? 

Notícies: El meu poema "Pobres Diables" i el relat "Secrets" surten elegits en el concurs ARC-Espriu

La notícia m’acaba d’arribar fa poc i he decidit compartir-la amb tots vosaltres. Gràcies a l’ARC i a tothom per confiar en la meva literatura. Aquest cop és per un poema Pobres Diables (podeu llegir-lo clicant el mateix enllaç). Amb el poema vull transmetre el meu amor per la llengua. La primera estrofa explica la situació del català en el passat i com podreu suposar durant la Guerra Civil i el franquisme. I la segona, la situació del català en l’actualitat, amb el retorn dels diables 😉
És una de les primeres vegades que m’infiltro en el món de la poesia, perquè sempre m’havia sentit més còmode amb la narrativa. Però la oportunitat ho valia. ARC-Espriu rep homentatge al famós poeta català Salvador Espriu, per la commemoració del centenari del seu naixement conegut com l’any Espriu. A més, ARC-Espriu no és exactament un concurs exactament, ja que en realitat no hi ha premi material (a pesar que per a mi ja és suficient premi que em publiquin el meu poema en un recull conjunt), sinó que es tracta d’una iniciativa solidaria a favor de la Marató de TV3. Per tant, tots els ingressos que s’obtinguin amb la venta d’aquesta publicació aniran a favor de la Marató, fet que em gratifica encara més. Tot i que el meu poema ja ha estat elegit encara esteu a temps de participar. Per saber-ne més podeu consultar les bases fent clic, aquí.


I actualitzant aquesta entrada, acabo de descobrir que el meu relat Secrets persentat al mateix concurs Paraula d’Espriu, també ha quedat finalista en el concurs. Aquest explica la història d’un elf i les conseqüències de ser descobert a la humanitat. Espero que us agradi. Amdós històries seràn publicades al recull o publicació conjunta Paraula d’Espriu.

Ressenyes: Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo

Títol: Mecanoscrit del segon origen 

Autor: 
Manuel de Pedrolo. Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor, és un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Conrea tots els gèneres literaris i col·labora amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l’època. La seva producció creativa sobrepassa el centenar d’obres, Sobretot, en prosa, amb novel·les
com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon origen és una de les més llegides durant la dècada dels setanta. La censura de la dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d’autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979. 
Extret de: www.escriptors.cat

Pàgines: 173

Argument: 
Mecanoscrit de segon origen narra com, després d’un atac extraterrestre que extermina a la pràctica totalitat de la raça humana, una parella de supervivents intenta subsistir i donar una esperança de futur. La parella està formada per dos nois de la Catalunya interior, Alba, una noia de catorze anys i Dídac un jove de raça negra d’onze. El noi és colpejat i llançat a un llac per d’altres nois del seu poble tan sol pel color de la seva pell, cosa que motiva la intervenció de l’Alba que es capbussa a l’aigua per salvar Dídac. Mentre tots dos estan dintre l’aigua es produeix l’atac d’uns plats voladors que arrasen el poble de Benaura, el lloc on viuen i la resta de poblacions del planeta. Ells dos seran els únics sobrevivents de la zona gràcies a l’aïllament de l’aigua. Hauran d’enfrontar-se a un món despoblat i destruït. L’enorme devastació provocada pels extraterrestres només ha respectat alguns animals com els insectes, els ocells o les gallines, la resta són cadàvers i runes.

Opinió: És un dels poquets llibres de ciència-ficció de la literatura catalana i per alguns, és considerat el millor llibre de ciència-ficció catalana, i per tant li tinc molt de respecte a aquest llibre i al seu autor. És un llibre apocalíptic, després d’una invasió d’uns platets volants que només apareixen dues vegades a la novel·la i sense tenir en compte l’aparició d’un d’ells a la masia. Trobo que m’hauria agradat saber-ne més d’ells, a pesar que s’explica les possibles causes de la invasió a l’epíleg. És una novel·la que ens explica la vida diària d’en Dídac i l’Alba després de la invasió, intentant salvar l’espècie humana. Sí que ho he trobat interessant i m’ha agradat aquesta visió que li dóna Pedrolo a la novel·la, tanmateix un mica més d’acció s’hauria agraït, per exemple amb l’aparició de més extraterrestres o alguna cosa per l’estil.

Pedrolo escriu la novel·la amb una estructura molt rígida i que podria arribar a cansar, però que en canvi per a mi m’ha semblat curiosa i no m’ha cansat en absolut. Té un final una mica tràgic i sorprenent i que a la vegada inclou un dilema molt interessant i filosòfic. A més m’ha agradat molt el personatge de l’Alba, pel seu caràcter lluitador, espavilat i amb les idees fermes. Què més es pot dir, d’un ara ja clàssic de la literatura catalana? Només vull acabar dient que si sou amants de la ciència-ficció, Mecanoscrit del segon origen és una parada obligatòria.
 

Crònica de la lectura del meu relat a la Nit de les Llegendes

El passat divendres 21 de juny de 2013 vaig llegir el meu relat El llegat dels minairons a la Nit de les Llegendes. Aquest era un dels premis  per haver quedat finalista als I Premis Ziryab de narrativa fantàstica en català. La nit de les llegendes és un esdeveniment que organitza el Museu de la Noguera en què es llegeixen una sèrie de relat o llegendes en veu alta, acompanyats de música i recorrent un seguit de llocs significatius de la ciutat. 


Quan m’ho van proposar vaig acceptar quasi a l’instant ja que és una cosa que em feia bastanta il·lusió i que a la vegada no havia fet mai. Jo m’esperava llegir-ho davant d’unes 30 o 40 persones que assistirien a l’esdeveniment i la sorpresa va ser quan em vaig adonar que la meva expectativa era completament errònia. Unes 200 persones van presenciar l’esdeveniment. Imagineu-vos-ho. Si jo ja em poso nerviós fent alguna exposició oral a classe, unes vint persones que les conec i hi tinc tracte cada dia, imagineu-vos llegir davant 200 que quasi no coneixes. El paper em tremolava a la mà. Però em sembla que al final va anar tot bé i estic orgullós de la meva actuació. I no dubataria en repetir-ho, sinó fos perquè aquest any han posat una estúpida restricció (que no ve al cas) en què els menors de 18 anys no poden participar-hi. Trobo increïble que després de demostrar que puc escriure igual que un de gran vagin i ara no pugui participar en un concurs que havia quedat finalista l’any passat. I a la MEVA pròpia ciutat. Però què hi farem…

Tuiteratura: #01Z


Temàtica: Apocalipsi Zombi, Ciència-Ficció

Lloc: Manhattan, Nova York (Estats Units).

Hastag: #01Z                                               

Experiència:
 

Relat molt enriquidor fruit de la col.laboració de diversos escriptors, incloent-m’hi a jo mateix. Ha sigut una experiència nova i interessant ja que he pogut conèixer l’estil d’altres autors i veure l’evolució a la trama que li donava cadascú. Una experiència que sens dubte s’ha de repetir. Aquesta iniciativa va ser proposada a un conjunt d’escriptors, relataires i blogaires en català pel relataire i blogaire Sergi G. Oset. Aquesta consistia en anar publicant setmanalment un tuit amb una temàtica determinada al hastag corresponent a Twitter, seguint un model de relat conjunt i amb la restricció de 150 caràcters que et dóna Twitter.
Aquest relat ha estat escrit durant tot el mes de juny. Aquí en deriva el resultat. 


La proposta #01Z
En aplicació de la proposta #01Z, es confinava els infectats a l’illa de Manhattan. S’establia el primer centre de prevenció de la plaga. No tots els habitants de l’illa havien estat previnguts a temps i les famílies amb menys recursos hi quedaren atrapades. Entre aquesta gent hi havia l’Ulrich, un jove que no s’imaginava la gravetat de la situació. La proposta #01Z l’havia agafat desprevingut.
Ulrich mirava a  una de les joves mercenàries que imposava la proposta #01Z a cop de porra a tot aquell que intentava llançar-se a l’aigua. La coneix, era la Noe la vigilant del #01Z, però en aproximar-se, ella el va rebre amb un fort cop a les costelles. No va sentir cap dolor. Aleshores, una sospita es començà a forjar dins seu. S’estava convertint en un zombi? Realment, la Noe començava a semblar-li suculenta.
La metròpoli honorà els herois caiguts a la batalla de Nova York. Al Central Park erigiren les estàtues de Foc Nocturn i el Capità Bit.  Però no tothom veia amb bons ulls que s’erigissin aquells monuments i un grup de gent havia decidit passar a l’acció. Era un monument al genocidi. Els zombis començaren a organitzar-se. Ell cada cop tenia menys idea de quin bàndol era. Malgrat ignorar-ho tenia clar el seu futur; els monuments del #01Z ocupaven tot el camp visual d’uns ulls adolorits i amb llàgrimes de sang. Ulrich pujà dalt del cap de l’estàtua de #01Z. La cama que menjava era una mica dura, però el Sol que es ponia li féu oblidar la gana.
Pistolers cercant carnassa, pires fumejant, carn socarrada. Les colles de nerds reclamaven les avingudes com els seus vedats de caça. I si algú havia pensat que la guerra havia acabat, anava ben equivocats. Els morts vivents tornaven a reagrupar-se, sedegosos de sang.
De sobte, un crit es va sentir entre els edificis, però no era una sola veu. Eren milers. I només deien una paraula…
El pla #01Z havia estat un fracàs. Els escassos supervivents refugiats als arbres de Central Park, ja havien caigut a l’abraçada zombi.
Els pitjors rumors es confirmaven. Una flota de pasteres improvisades salpava de les costes de Florida en direcció a Cuba fugint dels Z. A la frontera amb Mèxic, els càrtels de la droga assumiren la defensa del mur que havia servit per no deixar-los passar cap al nord.
Ulrich mirava els cartells del #01Z amb un somriure bobalicó mentre s’enfilava a la reixa. Un record fugisser del que deixava enrere. Ulrich és va enganxar al filat els budells sangonosos. Va tastar-los  amb  parsimònia, mentre s’entretenia amb la lectura  de #01Z. Bon àpat.
Els analistes de la CIA i de l’FBI deien que era segur viatjar a la zona cero. S’equivocaven. Obama esdevingué el primer president Z. A pesar de l’efectiva acció del pla #01Z, la població americana encara visqué durant un temps amb el temor de ser atacat pels morts vivents.  Aquesta era la seva propaganda. La carn fresca començava a ser escassa. I decidiren, com sempre, exportar el seu model. Hollywood activà la seva maquinària i els zombis començaren a ser protagonistes.