Tuiteratura: #22YM

Autors:

Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Edgar Cotes Argelich

Hastag: #22YM

Experiència: 

Mentre fèiem el hastag #01Z, hi va haver algú anomenat Yasma que tuitejar quelcom sense sentit al nostre hastag. L’Hugo, el Sergi i jo mateix vam començar a especular i a riure-se’n d’aquell estrany missatge i el Sergi ens va proposar de fer un hastag sobre això. L’únic que havíem de fer era penjar 3 tuits fins al final del dia, on hi aparegués la paraula Yasma.
Ha quedat un relat realment esbojarrat i sense sentit, per això no el vaig penjar de bon principi. Però, després de què l’Hugo decidís penjar-lo al seu blog jo he decidit imitar-lo. Va ser un experiènica molt divertida tot i que una mica estranya i com he dit abans esbojarrada, però mola. 😉 Espero que us agradi! 🙂
 
#22YM: La penitència
Tòquio cremava mentre Godzilla i YASMA s’enfrontaven a mort. Els més afortunats fugien en direcció al mont Fuji cercant refugi.
Els fidels, obedients, bevien del calze. El guru els havia promès que els déus baixarien a la Terra per endur-se els escollits a YASMA
YASMA, cabdill dels zulus, guaitava els regiments de la Reina Victòria desfilant pels congostos del Kwa. Cap britànic en sortiria viu.
En Sergi va declarar el seu amor per la YASMA al davant de les càmeres, però ella s’estava torrant a la platja de Castelldefels.
La YASMA tenia el cul petit i ella el maleïa. Desprès de la crisi el cànon de bellesa havia pujat uns quants quilos.
A la YASMA li encantava veure la sang de les seves víctimes regalimant entre els seus pits. Eren nous. D’una altra noia.
La vida de YASMA, el robot escriptor, va canviar després de publicar la seva novel·la, que fou rebutjada per ser escrita per un robot.
La guerra al planeta YASMA era imminent. El rei verd, Ukl, anelhava les terres d’Ertium, el rei blau, per així esdevenir immortal.
Tothom admirava a YASMA, el gran mag. Alguns diuen que era boig. I no s’equivocaven. Les paraules són una horrible malaltia.

Hastags literaris: Torneig #DL3F

Temàtica:
 
Recordeu “Back to the Future”, el film dirigit per Robert Zemeckis i protagonitzat per Michael J. Fox? Recordeu el seu cotxe? Una màquina del temps amb la que podia viatjar al passat? Per mi, aquell magnífic giny (un DeLorean) era el veritable protagonista. I ara penseu, que faríeu vosaltres amb un DeLorean? O millor, que serien capaços de fer els vostres personatges amb un cotxe així? Atracar bancs? Escriure de nou la història? Canviar la seva vida? Visitar els vostres herois o personatges admirats?

(Sergi G. Oset)
 
Hastag: #DL3F
 
Experiència:
 
Durant aquesta penúltima setmana d’agost, hem disputat el nostre projecte literari habitual per Twitter, però aquest cop, d’una forma ben diferent. L’Alícia Gili Abad i el Sergi G. Oset, ens van proposar de duu a terme una mena de torneig literari per equips. 
 
Jo, com a companys he tingut dos grans escriptors amb gran experiència com a relataires, però crec que també primerencs, com jo, en aquesta mena de juguesques literàries. El nostre equip, els Mc Fly’s era un equip més petit que el dels nostres contrincants els Doc’s però malgrat tot no ens hem deixat intimidar.
Però, val més que us expliqui les regles d’aquest torneig, abans de continuar amb l’explicació de l’experiència. Em limito a transmetre-us els normes que ens va passar en Sergi G. Oset en el seu moment que crec que són molt més clares que qualsevol explicació que us pugui arribar a donar: Cada grup té assignats uns dies establerts (els del grup dels McFly’s eren el el dilluns 19, el dimcres 21 i el divendres 23). Un membre d’un grup no pot interferir en el relat de l’altre grup. Cada integrant de grup, en el dia assenyalat, pot pujar tantes piulades com vulgui per crear un relat encadenat. La única condició és que un mateix autor no pot escriure dues piulades consecutives. 
Una de les regles , en el cas del grup dels Mc Fly’s, no l’hem acomplert i hem fet el que ens ha donat la gana. I aquesta és la de no fer més d’una piulades consecutiva per autor. En això us hi podreu fixar bé en els mateixos relats on veureu trossos molt llargs del mateix color. En realitat, ningun dels integrants del nostre equip l’ha acomplert a la perfecció, inclús hi ha hagut ocasions que n’hem fet deu de consecutives.  Però, ja es diu que feta la llei, feta la trampa. Excusa? El primer dia la poca disponibilitat i el poc temps que hem tingut. El segon que vam decidir fer un relat per participar al concurs Catarsi-Star Trek i és clar el repte era fer-lo en un dia. El segon relat tot i que el veieu aquí, en realitat amb el que participarem l’hem modificat bastant per així no trencar les regles del concurs, digueu-li una nova versió inèdita. I l’excusa del tercer. Bé, en realitat, del tercer no gaires en tenim 😉 En realitat el tercer és el relat més legal i quasi entra dins les normes i tot 🙂 És irònic dir el relat més legal parlant de política, però ha estat així ^^ 
Ha estat de veritat una experiència única i molt gratificant. Ha estat un vertader repte plantar-se a fer un relat per Twitter i a demés fer-lo amb el Twitter. I també ha suposat un gran repte intentar fer un relat per participar al concurs Star Trek, fet exclusivament amb tuits. Tot i que després l’editem i el modifiquem ha estat una experiència genial. Al final, vam tenir tuits fins als somnis. I és que el nostre equip ha fet en total uns 130 tuits aproxidament en només tres dies. I sense comptar els retuits que els hi feiem a l’altre tuit, el Twitter treia fum. Quasi ens vam arribar a imaginar que faríem Trending Topic. Però, el torneig jo crec que ha estat una molt bona iniciativa que s’ha de repetir l’any vinent 🙂


#DL3F
RELAT I (Mc Fly’s) 
RETORN AL JURÀSSIC
La paleontòloga, Sheila Smith, amagà l’apreciat DeLorean en una cova propera. Encara es podien apreciar les seves roderes fumejants. Fitava l’horitzó fent visera, aquell sol estrany enlluernava tot el paisatge. Va inspirar amb força, calia esbrinar l’enigma ràpidament. Guaità un pterodàctil a l’horitzó. Realment s’assimilava a un muricec enorme. Somrigué. El DeLorean havia fet realitat el seu somni. Sheila mirà el cotxe amb orgull, quan obrissin les portes del museu ningú sabria que havia fet trampa. El seu esquelet seria el millor! Buscà en el cotxe la seva escopeta. Apuntà i disparà amb precisió al pterodàctil. Aquest caigué quasi instantàniament. El que no sabia és que els espies iranians s’havien ficat al porta-equipatges. El robatori perfecte semblava que començava a tenir pegues! Escorxà l’animal amb un somriure. Amb el DeLorean passaria fins i tot la prova del C14 dels conservadors. Els espies l’observaven… I quan finalment només restaren els ossos i els guardà minuciosament al vehicle, els iranians entraren en escena. No tenia escapatòria. Els velociraptors els agafaren per sorpresa. Sheila ho aprofità per fugir amb el cotxe. Els espies no tindrien gaires possibilitats… La sorpresa arribà quan tornà al futur. Un tiranosaure l’observava de fit a fit, famolenc. Havia canviat el destí?
RELAT II
JACK L’EXTRATERRESTRE
En la ment d’Hèrcules S. Lupin, bibliòfil empedreït, només hi travessà una data quan va veure el DeLorean: 31 d’agost de 1888, Londres. Ja veia la boira espessa de les nits de la gran City. Sabia la data que calia marcar. El destí era inevitable i volia ser-hi ja mateix. Arribà a Whitechapel poc temps després. La boira continuava envoltant-ho tot amb la seva aura sinistra. I un crit trencà el silenci. L’esfereïdor bram glaçà la sang a Hèrcules S. Sabia qui podia proferir tan paorós xiscle i a causa de què, en tenia una idea clara. El crit no venia de molt lluny. Tornà la cantonada ràpidament, buscant el seu origen. Ningú. Només el silenci. Tenia por d’haver arribat tard. Pensà en tornar al DeLorean, però el condensador de flux estava fet miques. Mira les ombres amb temor. I llavors guaità el toll de sang que s’anava eixamplant lentament. Ja era massa tard.
Havia somiat en fer un salt en el temps, salvar la xicota i tenir una novia impressionat! Com l’envejarien, ell!  I entraria a la història com l’home que atrapà a Jack l’Esbudellador. Però, de moment la cosa no anava com havia ambicionat. El setciències d’en Flanagan no gosaria en riure’s més d’ell. Havia de tornar al cotxe, havia d’aconseguir-ho. Llavors s’adonà… La sang no era roja? Hauria d’esperar fins al següent assassinat. No li caldria investigar, ja que en realitat sabia quan passaria. Només calia esperar.  S’apropà, potser que no ho sabia tot d’aquell assassí, sang verda? La seva víctima tenia sang verda? Reflexionà un instant… Només hi havia una única explicació. La víctima no era humana. Podia ser possible que fos vulcaniana? Llavors, ho va entendre tot. 
Però li caldria ajuda… qui podria ajudar? Dr. Who? HG Wels? Terminator? Fos com fos havia de fer un pont al condensador de flux. No sabia què fer. I llavors un platet aparegué al cel. Eren els vulcanians que venien a buscar el cadàver! I després un altre bramul.L’animal tenia ulls llampeguejants, forma humanoide, morro i braços en forma de milers de ganivets amb fam de sang. Allò no m’agradava. Tenia el morro tacat de sang roja. Ara ho entenia tot. Jack l’Esbudellador no era humà. I aquella nit ja portava dues víctimes, no una. Era pèl-roja, amb ulls foscos i negres, exorbitants, i un cos d’infart si no fos pels budells penjant. Tenia bon gust el monstre! Aquest alliberà la víctima dels seus ullals. El cos caigué desplomat al terra, tancant-lo de carmesí. Ara Hèrcules era la presa. On era el seu DeLorean quan més el necessitava? Un dels vulcanians li feia senyes, però estava massa acollonit per moure’s! Temé que aquell era el seu final. Però, el monstre, en veure els vulcanians i les seves pistoles làsers, fugí cames ajudeu-me. S’assegué, extenuat de por, sense adonar-se que s’omplia de sang de la noia. El vulcanià el mirà amb expressió escrutadora i despectiva. Però, finalment es presentà amb l’habitual salutació vulcaniana. Li explicà que aquell monstre s’havia escapat de la seva nau.
—De la vostra nau? va exclamar enfurismat. Fa anys que mata a tort i dret! Perquè no havíeu vingut abans? el vulcanià baixà el cap.
—La tecnologia de flux per viatjar en el temps és massa desenvolupada per nosaltres— respongué el vulcanià afligit —. No sabíem venir!
El vulcanià va treure un aparell.
—És un tricòrder mèdic —va dir apuntant a la pèl-roja que ja sagnava menys però no parava —.Però la nostra tecnologia mèdica pot ajudar aquesta pobre dona —acabà dient enfocant amb l’aparell que feia sorollets a la noia.
Els vulcanians, amb les seves pistoles làser en guàrdia, recorrien els carrers de Whitechapel. La boira i la foscor no ajudaven. Hèrcules els seguia una mica indecís, aquella no era la solució, de què servia conèixer els fets, si no te n’aprofites? El DeLorean! Hèrcules va encarar un dels vulcanians dient-li:
—No tenen alguna cosa per arreglar el meu DeLorian? El tinc espatllat! 
El vulcanià el mirà dubitatiu:
—És una tecnologia molt avançada però ho puc provar —va dir encarant el seu tricorder—. On està el teu cotxe?
De sobte, una ombra sorgí de la foscor. L’Esbudellador es llançà sobre l’Hèrcules. Unes urpes afilades es clavaven en la seva pell.
<>, pensà cobert d’aquell apestós alè alienígena. Però, el vulcanià, impertorbable, posà els seus dits sobre la bèstia. El vulcanià li repartí un potent cop de puny, tan potent que hauria estabornit a qualsevol ésser humà a l’instant. Aquell animalot era més fort que qualsevol humà.
—Això no funciona —cridà —. Correm al cotxe, només el viatge en el temps ens pot salvar! Arribaren al DeLorean amb Jack l’Esbudellador perseguint-los amb la seva expressió famolenca en el seu rostre. Els vulcanians observaren el vehicle amb sorpresa. Els sorprenia que una màquina tan primitiva pogués viatjar en el temps.
Hèrcules observà al seu nou company.
—Si no arregles aviat el cotxe serem l’esmorzar d’aquesta bèstia.
El vulcanià aixecà una cella.
—Com saps que es la seva hora d’esmorzar?
Hèrcules esbufegà mentre la bestia corria cap a ells.
—Engega’l per favor engega’l—, cridà.
 —Ja està. Calia reequilibrar el canal de flux. Només cal introduir una data. Hèrcules rumià un instant. Quan vàreu conèixer la bèstia?
—Fa exactament, vuit mesos, dos dies i dues hores -contestà, inexpressiu.-Doncs, som-hi. Hem d’aturar el vostre primer contacte.
Llavors aparegué la pèl-roja. Els vulcanians l’havien salvat però amb tot plegat Hèrcules l’havia oblidat completament:
—No anireu en lloc sense miiiii! —cridava.
Allò distragué la bèstia que girà cua.
—És una oportunitat per pujar al cotxe i fugir —digué el vulcanià impertèrrit.
Enfurismat Hèrcules replicà:
—No ens anirem sense ella. Així feu els vostres primers contactes? Hèrcules arrabassà la pistola làser del vulcanià i disparà a Jack. Això, sorprengué a la bèstia que caigué de bocaterrosa. La pèl-roja aprofità la distracció per esquivar al monstre i aconseguir pujar al vehicle. Besà a Hèrcules als llavis.
—Arrenca, arrenca —exclamà Lupin, ruboritzat, després d’aconseguir separar els llavis de la dona.
El vulcanià arrencà el cotxe ràpidament. El que no sabien és que l’alien Esbudellador s’havia enganxat al parafangs del DeLorean.
—Karen Holmes. Encantada —digué besant-lo per segona vegada—. Puc saber el nom del meu salvador? —preguntà amb un somriure insinuant.
—Hèr…cul…es —contestà balbucejant—. Hèrcules Sherlock Lupin. Un plaer.
El vulcanià posà els ulls en blanc.
—Humans, sou ben estranys…
El DeLorean saltà en el temps i l’espai, vuit mesos, dues hores, dos minuts, docents milisegons.
Però, no es trobaven al Londres victorià que s’esperaven. Es trobaven en un enorme desert pedregós.
Només obrir Hèrcules sabé que estaven en problemes: el planeta estava ple de bèsties esbudelladores, i en el parafang n’hi havia un altre.
—M’he pres la llibertat de modificar el vehicle per poder desplaçar-nos també en l’espai —digué el vulcanià. Gran error.
Hèrcules havia vist masses pelis de viatge en el temps, per saber que no era bona idea enfrontar a Jack amb el seu alter ego.
Però, quin era en realitat l’altre Jack? Tots tenien el mateix aspecte famolenc i ferotge. Només hi havia una única solució.
—Hem d’emportar-nos el nostre Jack i fugir amb el cotxe desert enllà —proposà l’Hèrcules.
—Però què t’empatolles? —digueren a l’uníson.
—És l’única manera. Sinó canviarem el futur.
—Ja em canviat el futur, humà —replicà el vulcanià—. Jack l’Esbudellador segons les fonts humanes cometé 5 assassinats. I en realitat ara no n’ha comès ningun. Jack l’Esbudellador ja no existeix.
Hèrcules fent memòria va recordar que la primera dona morta va ser una tal Mary Ann, aquella pèl-roja era d’una altra línia del temps. Sí, existeix l’Esbudellador, però ara deu ser un de diferent. S’adona que la història no es pot evitar, mentre mira la noia embadalit.
I es que era una preciositat… quina enveja tindria en Flanagan quan la portés a casa! Allò si seria canviar ben bé la seva història!
Es mirà els vulcanians amb mala cara.
—Aquí sobre gent maldestre, si tot ho feu igual! —els va dir sense immutar-se, fent-se el valent.
—Ja podeu anar dient-me les coordenades de la vostra nau, que us hi porto i mireu de solucionar els vostres errors sense molestar-nos.
Ell que sempre havia vist com vulcanians fotien la bronca a humans per mals primers contactes, gaudí del moment… I tenia ganes boges de presentar-se del bracet a la feina, amb la pel roja… com es moriria d’enveja en Flanagan. No sabia res d’ella, excepte que se’l mirava amb devoció. <> pensà, mentre programava el DeLorean. S’acomiadà dels vulcanians amb la promesa vague de tornar a la pel roja a la seva època. Ningú havia dit que els humans no mentissin oi?
Quan entrà a l’oficina, la pèl-roja -que per cert es deia Lorean- el besà efusivament, mentre el Flanagan s’ho mirava bocabadat. O es deia Karen? A l’Hèrcules no l’importava gaire el nom de la noia del temps… només la cara de babau del Flanagan….
I els ulls de xai degollat de la noia, l’omplien més que cap aventura que pogués viure. I amb el DeLorean tenia promesa de moltes més.


RELAT III
ESCÀNDOL
Scandal, Capítol 905: La candidatura. En llegir els documents comprengué com persones tant ineptes havien arribat a  presidents amb  currículums  impecables. La llista era llarga: Rajoy, Putin, George Bush pare, George Bush JR, Zapatero, Zarkosy…
Olivia no ho  podia permetre. No només pel seu candidat, si no pel seu país. No podia permetre que guanyés les eleccions un candidat inútil que havia millorat el seu currículum  gràcies al DeLorean, havia de trobar-lo i destruir-lo. Cap d’aquells tenia un nivell intel·lectual que arribés a la mitjana i no volia seguir veient aquelles caretes ridícules ni a la TV. Per tant decidí utilitzar el DeLorean per esborrar del mapa a aquella gentussa. Inclús, potser aconseguiria eradicar la crisi.
Però primer el tindria que robar al candidat trampós. L’equip: Rule el mercenari, Hika la hacker, i Jet el lladre traçarien un pla. El candidat guardava el cotxe en el lloc més protegit del país. Com penetrarien les seves defenses? Olivia havia de pensar.
El malnom “mercenari” no era gratuït. Rule tenia l’arsenal d’armes més modern i sofisticat del mercat. I els seus contactes secrets. Podia semblar exagerat, però un parell de tancs no els anirien pas malament… La cosa era entrar, no entrar dissimuladament… Sabia que Olivia voldria discreció, per la qual cosa agafà el simulador magnètic que els permetria obrir una via al perímetre. Entraren en un enorme pàrquing. S’adonaren perquè els havia costat tan poc entrar-hi. Estava plagat de DeLoreans, completament iguals. Olivia sospirà, tots serien màquines del temps? O només un entre tots funcionaria? Hika clicà sobre la seva tàblet.
—Estic dins —digué.
Hika contestà:
—Perfecte, veus el DeLorean?
Olivia no pogué evitar riure. Tot seguit li explicà la situació.
—Només un és el de veritat. Endevines quin?
En Jet amb cara de facinerós intervingué:
—Tu senyala’l i jo l’obro. Tots eren iguals!
Aleshores, una esquadra de militars entrà al pàrquing. Ràpidament es col·locaren fent rotllana a un dels DeLoreans. No els havien vist.
Veient aquells mercenaris Olivia empal·lidí,  allò era missió impossible.
—Tranquil·la —digué Rule mostrant un dels seus joguets, un bazuca!
Què ets idiota?! —exclamà Olívia—. Ens descobriran!
—S’ha acabat la discreció —replicà en Rule. Acabem amb aquests malparits!
Fent cas omís dels seus companys disparà l’obús. Els mercenaris saltaren pels aires, i el DeLorean gairebé també. Olivia sospirà. Però, el positiu era que tenien via lliure. Arrencaren el cotxe i sortiren del pàrquing per la porta principal on els esperava la Hika.
—On anem? —demanà Hika al control.
Podien robar un banc, guanyar la loteria o nomenar-se ells mateixos presidents. Controlaven el temps! Però un sentit de la justícia els acompanyava. Havien de lluitar contra la injustícia! Evitarien que la crisi comencés. Per això no només havien de tornar en rere, si no que havien de pensar detingudament quins malparits havien provocat aquell daltabaix. Havien de començar des del principi de tot. Marcaren la data: 20 de novembre de 1975.Olivia no tenia clar que fer, però sabia que si volien canviar quelcom, havien de canviar la Constitució! I treure poder als bancs i als polítics. Però, com ho podrien aconseguir? La Constitució no era una cosa que es pogués canviar així com així. Només havia una persona que pugues fer-ho. Calia segrestar al rei, abduir-lo per la causa. Era una mica curt, potser funcionaria! Amb el sarau que s’havia format per la mort del dictador, seria complicat segrestar al rei. Com ho aconseguirien?
—Hika, el DeLorean pot aparcar a l’habitació del rei?
Hika assentí  començant a programar.
—Potser no està al seu llit —digué mofeta Rule.
Hika va dir que tenia una sortida, calia dur el iot “Bribón” fins el triangle d’Eivissa, allí els camps electromagnètics els ajudarien. Viatjaren fins al triangle de les Balears. El que no s’esperava era trobar-se un esbudellador. Jet va sortir a la finestra del DeLorean i va cridar la bèstia:
—Li vaig robar l’enteniment, fa tot allò que li mano i roba per a mi.
—Rule, algun dels teus aparells pot servir? —preguntà Olivia.
—Home, tinc un reprogramador neuronal, encara que el rei té poques neurones.
—Sempre podem treure-li algunes parts del cervell que tingui útils i donar-les a la ciència —va afegir la Hika sense deixar el teclat.
Així doncs, només faltava una cosa per a fer: trobar el rei. Tanmateix, a pesar de pentinar les illes no el trobaren.
—Deixeu-me a mi —digué  Jet,  pispant del quiosc una revista del cor—. Aquí segur que el trobem.
Rule posà els ulls en blanc.
—Està clar! —va exclamar la Olivia—, hem programat al novembre, i el iot sols surt a l’estiu, ja pots anar buscant a les revistes tu!
I llavors ho llegiren. El rei es trobava a Madrid. Havien de tornar. S’emportaren amb ells l’esbudellador, amb ell tot seria més fàcil. Abans però Hika  programà  el mateix lloc a l’agost. La foto al “Lecturas” del rei amb tanga de pell d’elefant, recorregué el món sencer. En veure la foto el Quico va palmar tres mesos abans del previst, per culpa d’un atac de banyes. “Li encantava el tanga!” La mort inesperada del “Generalísimo” creà la confusió al país. Amb l’escàndol del rei ningú acceptà que Joan Carles II prengués el poder.
—Rule! —cridà la Olivia—. Tu tenies amics Andorrans? Aprofitant el caos, perquè no els dius que s’annexionin Catalunya? Duran tremola!
I així ho feren, entre el Caos, Catalunya aconseguí annexionar-se amb Andorra. El català començava a reflotar de veritat.
—Ara hem de tornar a casa i veure com ha evolucionat la història. Potser ens caldrà fer algun retoc a les files polítiques del Principat!
La sorpresa fou quan descobriren que entre les files polítiques, s’hi trobava l’Olívia. De fet, era la presidenta… I un tal Pujol era el seu segon. Va patir un esglai, no podia ser! I si era l’Oriol? I si encara es pagaven peatges? I si el Palau…? Olívia temé que ella mateixa s’hagués convertit en el que més havia odiat. Havia de comprovar que no fos així.
El primer que féu en arribar a casa fou revisar el currículum. Horroritzada llegí: “Doctorada en Ciències Polítiques”. Tornà al  DeLorean. Pujà dalt de de les Costes de Garraf i llençà el DeLorean  muntanya avall: ningú podia saber mai que el seu currículum era fals!

“El joc d’Ender” d’Orson Scott Card

Títol: El joc d’Ender
Pàgines: 450

Autor: 
Orson Scott Card nascut el 24 d’agost de 1951 és un escriptor estatunidenc de ciència ficció i altres gèneres literaris. La seva obra més coneguda és La sèrie d’Ender.
Fitxer:Orson Scott Card at BYU Symposium 20080216 closeup.jpg

Nascut a Richland, Washington, Card va créixer a Califòrnia, Arizona i Utah. Va viure al Brasil durant dos anys fent de missioner de l’església mormona. Es va llicenciar a la Brigham Young University el 1975 i a la Universitat de Utah el 1981. Actualment viu a Greensboro, Carolina del Nord. Ell i la seva esposa, Kristina, són pares de cinc nens: Geoffrey, Emily, Charles, Zina Margaret i Erin Louisa, anomenats així per Chaucer, Brontë y Dickinson, Dickens, Mitchell, i Alcott, respectivament.

Ha guanyat nombrosos premis, com el Nèbula de 1985 i l’Hugo de 1986 a la millor novela per Ender’s Game i el Nebula de 1986 i l’Hugo de 1987 per Speaker for the Dead.
Argument:
L’any 2070 la humanitat està en guerra amb una raça extraterrestre coneguda com els insectors (el seu nom prové de la semblança que tenen als insectes). Després de fracassar en la seva Primera Invasió (d’exploració) del sistema solar la qual aquesta prop d’acabar amb la humanitat, la humanitat estableix una aliança mundial per fer front a l’amenaça, amb la creació d’una unitat militar internacional, la Flota Internacional (FI), atorgant-se el govern del planeta a la ” Hegemonia” dividint el govern del planeta entre tres cossos: el Hegemon, el Polemarch, i el Strategos, els quals lluiten per el domini durant la guerra. En aquest futur la humanitat ha desenvolupat el viatge interestel·lar, la comunicació més ràpida que la llum (anomenada ansible), el control sobre la gravetat i altres mecanisme i armes (molts descoberts a partir de les restes de la Primera Invasió Insectora). La segona invasió (que, a diferència de la primera, era per colonitzar) va ser detinguda en l’últim moment pel talent de l’estrateg, Mazer Rackham. Però han passat dècades, i la humanitat s’enfronta a un futur incert esperant l’extermini d’una possible tercera invasió pels extraterrestres.

 

Andrew Ender Wiggin és un nen prodigi nord-americà, reclutat per la Flota Internacional per al seu entrenament i futur lideratge en la guerra contra els insectors. Ender és el tercer de tres germans en una societat amb restriccions de natalitat per l’excés de població en què les famílies no poden tenir més de dos fills. Ender va ser engendrat amb permís del govern, ja que els seus germans van ser uns genis, i amb la condició que als sis anys tornarien a per ell per instruir i convertir-lo en el millor comandant de la història.

Opinió: 

Una novel·la, simplement, brillant, única, inimitable.
Ens trobem davant una novel·la en el gènere de ciència-ficció i més concretament, a una space-opera. Però, de cap manera del tipus de Star Trek o la Guerra de les Galàxies. El joc d’Ender és una novel·la, apart. Ens explica l’educació d’un nen prodigi que li ha caigut a sobre la responsabilitat de salvar el món. Segons sembla, és l’única esperança per la humanitat. Començant amb principi una mica desorientador, continua amb l’arribada d’Ender  a l’escola de Batalla. Ender és un noi completament diferent i ja des de bon principi els mateixos professors l’intenten aïllar de la resta, per evitar que és despités del seu veritable objectiu. Però això no és un impediment pel noi. A pesar dels esforços d’aïllament i dels diferents “matons” com Bernand que l’odien, Ender aconsegueix fer amics com el jove àrab Alai. Alai és un personatge veritablement deliciós, encantador. Un dels meus personatges preferits del llibre, com també la dolça i intel·ligent germana de l’Ender, la Valentine, que mai oblida al seu germà ni el deixa d’estimar a pesar de no veure’l en molts anys. Aquesta novel·la té veritablement entranyables. Però també en té dels que els hi dispararies una bala a la testa. Un d’ells és en Peter, l’altre germà d’Ender, que té les inspiracions d’un veritable psicòpata. Entre d’altres que no menciono per no fer spoilers.
Una de les coses que m’ha agradat més de la novel·la són els seus girs inesperats, inimaginables. T’enganxa la seva acció, les proves espacials completament noves i emocionats, la manera de dirigir, el videojoc de fantasia, l’evolució d’Ender… Però, el millor el del final, sense cap mena de dubte. Com que no vull esguerrar-vos el final aquí va un spoiler. Per veure’l, seleccioneu-ho amb el ratolí. 

*SPOILER*

De veritat, això de la guerra contra els insectors em va deixar de pedra. No m’hauria ni imaginat que quan feien les pràctiques a l’escola d’Alt Comandament es tractés de la veritable guerra contra els extraterrestres. I el final, preciós. La meva visió dels insectors va canviar completament. Primer em pensava, “el volen enganyar”. Però, després em vaig adonar que no tenien res de maldat. Increïble. Aquest dos girs em van deixar de pedra i vaig estar hores rumiant i rumiant… 

*FI SPOILER*
Això sí, hi ha una cosa que no se m’ha fet creïble. La reacció d’Ender i de la resta de la canalla em semblava més típica d’adolescents que d’infants. I direu: “ Són superdotats”. I què? Tenen sis anys! Com és possible que hi hagi matons i abusons amb sis anys! Les criatures no són tan perverses i enrevessades.
És l’única pega que li he pogut trobar a la novel·la. La resta, sublim. Ja feia molt de temps que una novel·la m’emocionava i em marcava tant. El joc d’Ender s’ha guanyat una posició en el meu cor i a la meva llista “mental” de novel·les preferides.
 

Tuiteratura: #02DL

Autors:

Sergi G. Oset

Edgar Cotes Argelich

Temàtica: 

Un cadàver exquisit. Relat a partir de la frase de l’escriptor David D. Levine:

 
“Portava a la mà una carpeta vermella amb una etiqueta en què es podia llegir TOP SECRET”
 
Hastag: #02DL
 
Experiència: 

Per segon cop repetim amb aquesta juguesca literària pel Twitter. Pels que no heu llegit el primer ni teniu constància de què va això us explico en què consisteix. Durant cinc caps de setmanes, un grapat d’autors elaborem una mena de relat conjunt per aquesta xarxa social, amb la contra que només està permés un tuit per setmana (amb els seus 150 caràcters com a màxim). Cada autor podia seguir la trama principal o bé donar la seva, sempre que és relacionés amb la temàtica base.

En aquesta ocasió, apart dels cinc autors del #01Z, dos autors més també s’han afegit a la proposta, component així un relat a catorze mans.

Aquest mes la temàtica tractava d’un cadàver exquisit i a més, havia d’estar relacionada amb la frase de l’escriptor David D. Levine que teniu més amunt. Començant amb la misteriosa carpeta vermella, el mafiós rus Yuriy i el cadàver amb flaire dolça, el relat ha anat evolucionant fins arribar a la temàtica extraterrestre. Els nostres extraterrestres, mig robots, que hem anomenat kleperians seran els principals protagonistes de la trama a part del mafiós rus. Qui hauria dit al començar el relat, que acabaríem parlant d’extraterrestres? No sé si és pel fet de què molts dels autors del relat som grans amants dels gènere fantàstic i la ciència-ficció que sempre acabem abraçant aquests temes, però és una experiència realment divertida de veure com el relat va evolucionant a poc a poc cada setmana, adaptant-se als tuits anteriors per compondre així una trama variada que s’allunya de tot el que ens hauríem pogut imaginar en un bon principi. Com ja vaig dir l’altra vegada, es tracta d’un experiment literari realment enriquidor, que m’ha ajudat a conèixer diferents estils i escriptors en llengua catalana.

 

Ja tinc ganes que arribi el setembre per continuar amb el següent hastag, que aquest cop voltarà sobre la temàtica d’space-opera, a partir d’una frase de Salvador Espriu, que podeu llegir, aquí mateix. Mentrestant, a sota teniu el relat resultant dels mesos de juliol i agost.
 
 
#02DL: Un cadàver exquisit
Portava a la mà una carpeta vermella amb una etiqueta en què es podia llegir TOP SECRET. Aquesta despertà la curiositat de la gent. Es preguntaven quin secret hi podia amagar. Espionatge, drogues, assassinats… Què sinó? Però ningú no sabia que no tenia res a veure amb tot allò. Yuriy cargolava, amb mans expertes, un kosyak. Les cicatrius, la navalla i els tatuatges, l’assenyalaven com a membre de la Bratva. Però una estranya malformació dels genolls l’obligava a portar un caminar de dansaire que molt sovint negava la seva condició mafiosa. 
Una mà tallada amb manilles. Sang i una maleta desapareguda.
Era l’única manera de què algú s’interessés pel document que hi duia: el seu currículum.
Hi havia un mort i estranyament feia olor de dolç, però ni el gos de la científica s’atrevia a acostar-s’hi… Potser un boig?
Yuri i el seu caminar dansaire  s’allunyaven amb la maleta. Tingué la temptació de mirar dins. Era massa intel·ligent per deixar-se endur.
A pesar que el cadàver semblés humà, no ho era. Només hi havia una explicació que justifiqués aquella flaire dolça. Era un alienígena. Si hagués estat d’una criatura coneguda no hagués valgut el que valia… I ell pensava treure’n uns quants calers. Caldria distreure al personal per endur-se el cos i la carpeta. 
La balisa inserida en el cos alienígena començà a emetre senyals. Els exosquelets cibernètics s’activarien en qüestió de minuts.
Finalment, en necessitar les dues mans per cargolar una cigarreta, va decidir deixar la carpeta sobre la taula d’aquell bar. Quan la va encendre, el fum no va permetre veure com es desfeia aquella realitat virtual on havia anat a descansar, el bar ja no hi era. Ni tampoc la carpeta. Tanmateix, aquell era el menor dels seus problemes. No estava sol. I aquella estranya silueta ho corroborava… Quan li va parlar amb to greu i li demanà on estava el cos que duia la carpeta que havia robat. Yuriy va llançar-li la burilla a l’ull. Comprengué que estava en problemes quan el cos ni s’immutà i va veure un besllum de somriure en unes faccions paoroses. La navalla va caure sobre la tapa de la claveguera i el so metàl·lic va clavar-se als receptors auditius d’aquella bèstia. Xisclava. El keplerià es defensà ruixant el rostre de Yuriy amb una baba corrosiva. De retruc, la carpeta també va rebre la seva ració d’àcid. El Yuriy ni es va immutar. Es netejà la baba del rostre amb un mocador de paper i, sorneguer, se’l quedà mirant fixament.
—Si això és el millor que podeu fer —va riure Yuriy, sorneguer—, els keplerians esteu ben fomuts.
Quatre compatriotes kleperians rielaven darrera seu armats fins les dents. La carpeta com per art de màgia desaparegué.
La invasió definitiva dels kleperians arribà poc temps després. Allò era el què la carpeta advertia. Ja era massa tard per aturar-los?
Un matí Yuriy es polia les ungles amb la navalla quan li va caure al terra, aleshores recordà l’estranya reacció del primer kleperià. Havia de fer alguna cosa, va pensar mentre s’incorporava. Va guaitar-se al mirall i va passar a l’acció. Els sons metàl·lics els anul·laven. Els atrauria cap a les reixes armat amb la navalla… Una idea brillant! Començà a colpejar les reixes com si no hagués demà, preparat pel pitjor, però també per guanyar. 
El salt temporal va dur la flota de reforç kepleriana davant Saturn. Les grans potències es disposaren a armar les seves atòmiques. 
—Hauríeu fet bé en llegir el meu currículum —els amenaçà—.  Ara sabreu el que és bo -conclogué mentre un so metàl·lic eixordador barrejat amb crits espasmòdics i aguts de dolor omplien la foscor. Yuri somrigué gaudint del dolor aliè. 
En un racó perdut de la fredor silenciosa de l’espai profund, els amos que subjugaven els kleperians, ho van veure i es van emprenyar. Només ells tenien potestat per agredir els seus keplerians. Decidiren que els humans no els podien fer competència i els exterminarien.
Encara mantenia contacte amb membres de la Bratva que no tardarien en arribar. 
<>, pensava en Yuriy. 
Yuriy obrí la maleta. No pogué evitar riure en observar el seu contingut: un bon grapat de megàfons. Els keplerians estarien perduts si aconseguia connectar-los a les campanes del Vaticà repicant a missa. Ell i els altres cinc mil camarades repartits pel món. Podrien?

“PLAY” de Javier Ruescas

Títol: PLAY

Autor: 
Javier Ruescas és un escriptor nascut a Madrid l’any 1983, que va començar a escriure des de molt jove. Fins ara ha escrit un munt de relats i sis llibres publicats: La trilogia dels contes de Bereth, Tempus Fugit,  i de la trilogia formada per PLAY, SHOW i LIVE (últim llibre encara no publicat). I molt aviat també  publicarà una novel·la a quatre mans amb el conegut escriptor català Fransesc Miralles, anomenada Pulsacions. I per acabar-ho d’adobar, el jove escriptor també dirigeix diverses pàgines webs relacionades amb la literatura i també es graba en ocasions en el seu canal de YouTube.

Pàgines: 512


Argument: 

Ningú diria que en Leo i l’Aaron són germans. El primer és presumit i ambiciós, i el segon, tímid i reservat. Però tots dos volen alguna cosa. Mentre Leo somia fer-se famós a tot preu, Aaron no deixa de pensar en com pot recuperar la seva nòvia, qui, després de guanyar un concurs i esdevenir una estrella mundial, s’ha tornat inaccessible.
Un dia, rebuscant a l’ordinador del seu germà, Leo descobreix que Aaron té un talent desbordant per a la música, i que ha compost i gravat diversos temes que no tenen res a envejar als hits més populars del moment. Sense meditar les conseqüències, Leo decideix donar-los a conèixer per internet i molt aviat el fenomen Play Serafin -el nom que li ha posat al canal de YouTube- esclata per tota la xarxa…

Opinió: 

Una novel·la simplement genial. Una novel·la realista i juvenil que radica en tres temes molt presents en la societat actual, com són la música, la fama i l’amor. Javier Ruescas juga amb ells d’una manera molt original que no et deixa per a res indiferent. El primer punt fort a destacar de la novel·la és el seu incereïble estil fresc i original, que utilitzant un narrador en primera persona amb un registre col·loquial. Però, això enlloc de ser un impediment o una cosa negativa, és en realitat la major virtud d’aquesta novel·la. Amb aquest estil l’autor aconsegueix captar l’atenció  de l’autor i indentificar-s’hi, gràcies a un seguit de personatges o sèries memorables de la generació adolescent actual tals com Harry Potter, The Big Bang Theory o Como conocí a vuestra madre. En segon lloc, també m’ha agradat molt la manera amb què juga amb el món de la fama, cosa que suposa una bona crítica que pot semblar irreal, amb la idealització que tenim actualment dels famosos, però que segurament és més verídic del que ens pensem. Mirant-ho des d’un punt de vista crític, la història i l’acció en sí és bastant pobra pel que fa al gran nombre de tòpics que es fa servir l’autor i que pot resultat una desventatja. Tanmateix, aquesta reacció es veu suplida per l’estil, la rapidesa de lectura i el diferent tracte de l’amor que li fa. 

Una altra cosa que m’ha encantat d’aquesta novel·la són les referències a principi de cada capítol d’una cançó bastant popular i que moltes vegades la lletra estava relacionada amb el contingut del capítol. L’alternança del narrador en primera persona d’en Leo i l’Aaron també li dónen un tret diferent al llibre, tot i que per al meu gust hauria preferit tenir sempre el punt de vista només de l’Aaron, ja que m’ha agradat molt aquest personatge i m’hi he sentit molt identificat en diverses ocasions. 

Jo en realitat no sóc gaire fanàtic de les novel·les realistes, per aquest tòpics a què em referia abans i aquest tracte tan repetitiu dels mateixos temes, però he llegit tan bones crítiques d’aquesta novel·la que no podia passar sense llegir-la. I m’ha sorprès agradablement. Per tant, us recomano moltíssim la lectura de la novel·la, ja que de ben segur us enganxarà i us agradarà molt.