Tuiteratura: #02DL

Autors:

Sergi G. Oset

Edgar Cotes Argelich

Temàtica: 

Un cadàver exquisit. Relat a partir de la frase de l’escriptor David D. Levine:

 
“Portava a la mà una carpeta vermella amb una etiqueta en què es podia llegir TOP SECRET”
 
Hastag: #02DL
 
Experiència: 

Per segon cop repetim amb aquesta juguesca literària pel Twitter. Pels que no heu llegit el primer ni teniu constància de què va això us explico en què consisteix. Durant cinc caps de setmanes, un grapat d’autors elaborem una mena de relat conjunt per aquesta xarxa social, amb la contra que només està permés un tuit per setmana (amb els seus 150 caràcters com a màxim). Cada autor podia seguir la trama principal o bé donar la seva, sempre que és relacionés amb la temàtica base.

En aquesta ocasió, apart dels cinc autors del #01Z, dos autors més també s’han afegit a la proposta, component així un relat a catorze mans.

Aquest mes la temàtica tractava d’un cadàver exquisit i a més, havia d’estar relacionada amb la frase de l’escriptor David D. Levine que teniu més amunt. Començant amb la misteriosa carpeta vermella, el mafiós rus Yuriy i el cadàver amb flaire dolça, el relat ha anat evolucionant fins arribar a la temàtica extraterrestre. Els nostres extraterrestres, mig robots, que hem anomenat kleperians seran els principals protagonistes de la trama a part del mafiós rus. Qui hauria dit al començar el relat, que acabaríem parlant d’extraterrestres? No sé si és pel fet de què molts dels autors del relat som grans amants dels gènere fantàstic i la ciència-ficció que sempre acabem abraçant aquests temes, però és una experiència realment divertida de veure com el relat va evolucionant a poc a poc cada setmana, adaptant-se als tuits anteriors per compondre així una trama variada que s’allunya de tot el que ens hauríem pogut imaginar en un bon principi. Com ja vaig dir l’altra vegada, es tracta d’un experiment literari realment enriquidor, que m’ha ajudat a conèixer diferents estils i escriptors en llengua catalana.

 

Ja tinc ganes que arribi el setembre per continuar amb el següent hastag, que aquest cop voltarà sobre la temàtica d’space-opera, a partir d’una frase de Salvador Espriu, que podeu llegir, aquí mateix. Mentrestant, a sota teniu el relat resultant dels mesos de juliol i agost.
 
 
#02DL: Un cadàver exquisit
Portava a la mà una carpeta vermella amb una etiqueta en què es podia llegir TOP SECRET. Aquesta despertà la curiositat de la gent. Es preguntaven quin secret hi podia amagar. Espionatge, drogues, assassinats… Què sinó? Però ningú no sabia que no tenia res a veure amb tot allò. Yuriy cargolava, amb mans expertes, un kosyak. Les cicatrius, la navalla i els tatuatges, l’assenyalaven com a membre de la Bratva. Però una estranya malformació dels genolls l’obligava a portar un caminar de dansaire que molt sovint negava la seva condició mafiosa. 
Una mà tallada amb manilles. Sang i una maleta desapareguda.
Era l’única manera de què algú s’interessés pel document que hi duia: el seu currículum.
Hi havia un mort i estranyament feia olor de dolç, però ni el gos de la científica s’atrevia a acostar-s’hi… Potser un boig?
Yuri i el seu caminar dansaire  s’allunyaven amb la maleta. Tingué la temptació de mirar dins. Era massa intel·ligent per deixar-se endur.
A pesar que el cadàver semblés humà, no ho era. Només hi havia una explicació que justifiqués aquella flaire dolça. Era un alienígena. Si hagués estat d’una criatura coneguda no hagués valgut el que valia… I ell pensava treure’n uns quants calers. Caldria distreure al personal per endur-se el cos i la carpeta. 
La balisa inserida en el cos alienígena començà a emetre senyals. Els exosquelets cibernètics s’activarien en qüestió de minuts.
Finalment, en necessitar les dues mans per cargolar una cigarreta, va decidir deixar la carpeta sobre la taula d’aquell bar. Quan la va encendre, el fum no va permetre veure com es desfeia aquella realitat virtual on havia anat a descansar, el bar ja no hi era. Ni tampoc la carpeta. Tanmateix, aquell era el menor dels seus problemes. No estava sol. I aquella estranya silueta ho corroborava… Quan li va parlar amb to greu i li demanà on estava el cos que duia la carpeta que havia robat. Yuriy va llançar-li la burilla a l’ull. Comprengué que estava en problemes quan el cos ni s’immutà i va veure un besllum de somriure en unes faccions paoroses. La navalla va caure sobre la tapa de la claveguera i el so metàl·lic va clavar-se als receptors auditius d’aquella bèstia. Xisclava. El keplerià es defensà ruixant el rostre de Yuriy amb una baba corrosiva. De retruc, la carpeta també va rebre la seva ració d’àcid. El Yuriy ni es va immutar. Es netejà la baba del rostre amb un mocador de paper i, sorneguer, se’l quedà mirant fixament.
—Si això és el millor que podeu fer —va riure Yuriy, sorneguer—, els keplerians esteu ben fomuts.
Quatre compatriotes kleperians rielaven darrera seu armats fins les dents. La carpeta com per art de màgia desaparegué.
La invasió definitiva dels kleperians arribà poc temps després. Allò era el què la carpeta advertia. Ja era massa tard per aturar-los?
Un matí Yuriy es polia les ungles amb la navalla quan li va caure al terra, aleshores recordà l’estranya reacció del primer kleperià. Havia de fer alguna cosa, va pensar mentre s’incorporava. Va guaitar-se al mirall i va passar a l’acció. Els sons metàl·lics els anul·laven. Els atrauria cap a les reixes armat amb la navalla… Una idea brillant! Començà a colpejar les reixes com si no hagués demà, preparat pel pitjor, però també per guanyar. 
El salt temporal va dur la flota de reforç kepleriana davant Saturn. Les grans potències es disposaren a armar les seves atòmiques. 
—Hauríeu fet bé en llegir el meu currículum —els amenaçà—.  Ara sabreu el que és bo -conclogué mentre un so metàl·lic eixordador barrejat amb crits espasmòdics i aguts de dolor omplien la foscor. Yuri somrigué gaudint del dolor aliè. 
En un racó perdut de la fredor silenciosa de l’espai profund, els amos que subjugaven els kleperians, ho van veure i es van emprenyar. Només ells tenien potestat per agredir els seus keplerians. Decidiren que els humans no els podien fer competència i els exterminarien.
Encara mantenia contacte amb membres de la Bratva que no tardarien en arribar. 
<>, pensava en Yuriy. 
Yuriy obrí la maleta. No pogué evitar riure en observar el seu contingut: un bon grapat de megàfons. Els keplerians estarien perduts si aconseguia connectar-los a les campanes del Vaticà repicant a missa. Ell i els altres cinc mil camarades repartits pel món. Podrien?
Anuncis

4 thoughts on “Tuiteratura: #02DL

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s