Hastags literaris: Torneig #DL3F

Temàtica:

Recordeu “Back to the Future”, el film dirigit per Robert Zemeckis i protagonitzat per Michael J. Fox? Recordeu el seu cotxe? Una màquina del temps amb la que podia viatjar al passat? Per mi, aquell magnífic giny (un DeLorean) era el veritable protagonista. I ara penseu, que faríeu vosaltres amb un DeLorean? O millor, que serien capaços de fer els vostres personatges amb un cotxe així? Atracar bancs? Escriure de nou la història? Canviar la seva vida? Visitar els vostres herois o personatges admirats?

(Sergi G. Oset)

Hastag: #DL3F

Experiència:

Durant aquesta penúltima setmana d’agost, hem disputat el nostre projecte literari habitual per Twitter, però aquest cop, d’una forma ben diferent. L’Alícia Gili Abad i el Sergi G. Oset, ens van proposar de duu a terme una mena de torneig literari per equips. 

Jo, com a companys he tingut dos grans escriptors amb gran experiència com a relataires, però crec que també primerencs, com jo, en aquesta mena de juguesques literàries. El nostre equip, els Mc Fly’s era un equip més petit que el dels nostres contrincants els Doc’s però malgrat tot no ens hem deixat intimidar.
Però, val més que us expliqui les regles d’aquest torneig, abans de continuar amb l’explicació de l’experiència. Em limito a transmetre-us els normes que ens va passar en Sergi G. Oset en el seu moment que crec que són molt més clares que qualsevol explicació que us pugui arribar a donar: Cada grup té assignats uns dies establerts (els del grup dels McFly’s eren el el dilluns 19, el dimcres 21 i el divendres 23). Un membre d’un grup no pot interferir en el relat de l’altre grup. Cada integrant de grup, en el dia assenyalat, pot pujar tantes piulades com vulgui per crear un relat encadenat. La única condició és que un mateix autor no pot escriure dues piulades consecutives. 
Una de les regles , en el cas del grup dels Mc Fly’s, no l’hem acomplert i hem fet el que ens ha donat la gana. I aquesta és la de no fer més d’una piulades consecutiva per autor. En això us hi podreu fixar bé en els mateixos relats on veureu trossos molt llargs del mateix color. En realitat, ningun dels integrants del nostre equip l’ha acomplert a la perfecció, inclús hi ha hagut ocasions que n’hem fet deu de consecutives.  Però, ja es diu que feta la llei, feta la trampa. Excusa? El primer dia la poca disponibilitat i el poc temps que hem tingut. El segon que vam decidir fer un relat per participar al concurs Catarsi-Star Trek i és clar el repte era fer-lo en un dia. El segon relat tot i que el veieu aquí, en realitat amb el que participarem l’hem modificat bastant per així no trencar les regles del concurs, digueu-li una nova versió inèdita. I l’excusa del tercer. Bé, en realitat, del tercer no gaires en tenim 😉 En realitat el tercer és el relat més legal i quasi entra dins les normes i tot 🙂 És irònic dir el relat més legal parlant de política, però ha estat així ^^ 
Ha estat de veritat una experiència única i molt gratificant. Ha estat un vertader repte plantar-se a fer un relat per Twitter i a demés fer-lo amb el Twitter. I també ha suposat un gran repte intentar fer un relat per participar al concurs Star Trek, fet exclusivament amb tuits. Tot i que després l’editem i el modifiquem ha estat una experiència genial. Al final, vam tenir tuits fins als somnis. I és que el nostre equip ha fet en total uns 130 tuits aproxidament en només tres dies. I sense comptar els retuits que els hi feiem a l’altre tuit, el Twitter treia fum. Quasi ens vam arribar a imaginar que faríem Trending Topic. Però, el torneig jo crec que ha estat una molt bona iniciativa que s’ha de repetir l’any vinent 🙂


#DL3F
RELAT I (Mc Fly’s) 
RETORN AL JURÀSSIC
La paleontòloga, Sheila Smith, amagà l’apreciat DeLorean en una cova propera. Encara es podien apreciar les seves roderes fumejants. Fitava l’horitzó fent visera, aquell sol estrany enlluernava tot el paisatge. Va inspirar amb força, calia esbrinar l’enigma ràpidament. Guaità un pterodàctil a l’horitzó. Realment s’assimilava a un muricec enorme. Somrigué. El DeLorean havia fet realitat el seu somni. Sheila mirà el cotxe amb orgull, quan obrissin les portes del museu ningú sabria que havia fet trampa. El seu esquelet seria el millor! Buscà en el cotxe la seva escopeta. Apuntà i disparà amb precisió al pterodàctil. Aquest caigué quasi instantàniament. El que no sabia és que els espies iranians s’havien ficat al porta-equipatges. El robatori perfecte semblava que començava a tenir pegues! Escorxà l’animal amb un somriure. Amb el DeLorean passaria fins i tot la prova del C14 dels conservadors. Els espies l’observaven… I quan finalment només restaren els ossos i els guardà minuciosament al vehicle, els iranians entraren en escena. No tenia escapatòria. Els velociraptors els agafaren per sorpresa. Sheila ho aprofità per fugir amb el cotxe. Els espies no tindrien gaires possibilitats… La sorpresa arribà quan tornà al futur. Un tiranosaure l’observava de fit a fit, famolenc. Havia canviat el destí?
RELAT II
JACK L’EXTRATERRESTRE
En la ment d’Hèrcules S. Lupin, bibliòfil empedreït, només hi travessà una data quan va veure el DeLorean: 31 d’agost de 1888, Londres. Ja veia la boira espessa de les nits de la gran City. Sabia la data que calia marcar. El destí era inevitable i volia ser-hi ja mateix. Arribà a Whitechapel poc temps després. La boira continuava envoltant-ho tot amb la seva aura sinistra. I un crit trencà el silenci. L’esfereïdor bram glaçà la sang a Hèrcules S. Sabia qui podia proferir tan paorós xiscle i a causa de què, en tenia una idea clara. El crit no venia de molt lluny. Tornà la cantonada ràpidament, buscant el seu origen. Ningú. Només el silenci. Tenia por d’haver arribat tard. Pensà en tornar al DeLorean, però el condensador de flux estava fet miques. Mira les ombres amb temor. I llavors guaità el toll de sang que s’anava eixamplant lentament. Ja era massa tard.
Havia somiat en fer un salt en el temps, salvar la xicota i tenir una novia impressionat! Com l’envejarien, ell!  I entraria a la història com l’home que atrapà a Jack l’Esbudellador. Però, de moment la cosa no anava com havia ambicionat. El setciències d’en Flanagan no gosaria en riure’s més d’ell. Havia de tornar al cotxe, havia d’aconseguir-ho. Llavors s’adonà… La sang no era roja? Hauria d’esperar fins al següent assassinat. No li caldria investigar, ja que en realitat sabia quan passaria. Només calia esperar.  S’apropà, potser que no ho sabia tot d’aquell assassí, sang verda? La seva víctima tenia sang verda? Reflexionà un instant… Només hi havia una única explicació. La víctima no era humana. Podia ser possible que fos vulcaniana? Llavors, ho va entendre tot. 
Però li caldria ajuda… qui podria ajudar? Dr. Who? HG Wels? Terminator? Fos com fos havia de fer un pont al condensador de flux. No sabia què fer. I llavors un platet aparegué al cel. Eren els vulcanians que venien a buscar el cadàver! I després un altre bramul.L’animal tenia ulls llampeguejants, forma humanoide, morro i braços en forma de milers de ganivets amb fam de sang. Allò no m’agradava. Tenia el morro tacat de sang roja. Ara ho entenia tot. Jack l’Esbudellador no era humà. I aquella nit ja portava dues víctimes, no una. Era pèl-roja, amb ulls foscos i negres, exorbitants, i un cos d’infart si no fos pels budells penjant. Tenia bon gust el monstre! Aquest alliberà la víctima dels seus ullals. El cos caigué desplomat al terra, tancant-lo de carmesí. Ara Hèrcules era la presa. On era el seu DeLorean quan més el necessitava? Un dels vulcanians li feia senyes, però estava massa acollonit per moure’s! Temé que aquell era el seu final. Però, el monstre, en veure els vulcanians i les seves pistoles làsers, fugí cames ajudeu-me. S’assegué, extenuat de por, sense adonar-se que s’omplia de sang de la noia. El vulcanià el mirà amb expressió escrutadora i despectiva. Però, finalment es presentà amb l’habitual salutació vulcaniana. Li explicà que aquell monstre s’havia escapat de la seva nau.
—De la vostra nau? va exclamar enfurismat. Fa anys que mata a tort i dret! Perquè no havíeu vingut abans? el vulcanià baixà el cap.
—La tecnologia de flux per viatjar en el temps és massa desenvolupada per nosaltres— respongué el vulcanià afligit —. No sabíem venir!
El vulcanià va treure un aparell.
—És un tricòrder mèdic —va dir apuntant a la pèl-roja que ja sagnava menys però no parava —.Però la nostra tecnologia mèdica pot ajudar aquesta pobre dona —acabà dient enfocant amb l’aparell que feia sorollets a la noia.
Els vulcanians, amb les seves pistoles làser en guàrdia, recorrien els carrers de Whitechapel. La boira i la foscor no ajudaven. Hèrcules els seguia una mica indecís, aquella no era la solució, de què servia conèixer els fets, si no te n’aprofites? El DeLorean! Hèrcules va encarar un dels vulcanians dient-li:
—No tenen alguna cosa per arreglar el meu DeLorian? El tinc espatllat! 
El vulcanià el mirà dubitatiu:
—És una tecnologia molt avançada però ho puc provar —va dir encarant el seu tricorder—. On està el teu cotxe?
De sobte, una ombra sorgí de la foscor. L’Esbudellador es llançà sobre l’Hèrcules. Unes urpes afilades es clavaven en la seva pell.
<>, pensà cobert d’aquell apestós alè alienígena. Però, el vulcanià, impertorbable, posà els seus dits sobre la bèstia. El vulcanià li repartí un potent cop de puny, tan potent que hauria estabornit a qualsevol ésser humà a l’instant. Aquell animalot era més fort que qualsevol humà.
—Això no funciona —cridà —. Correm al cotxe, només el viatge en el temps ens pot salvar! Arribaren al DeLorean amb Jack l’Esbudellador perseguint-los amb la seva expressió famolenca en el seu rostre. Els vulcanians observaren el vehicle amb sorpresa. Els sorprenia que una màquina tan primitiva pogués viatjar en el temps.
Hèrcules observà al seu nou company.
—Si no arregles aviat el cotxe serem l’esmorzar d’aquesta bèstia.
El vulcanià aixecà una cella.
—Com saps que es la seva hora d’esmorzar?
Hèrcules esbufegà mentre la bestia corria cap a ells.
—Engega’l per favor engega’l—, cridà.
 —Ja està. Calia reequilibrar el canal de flux. Només cal introduir una data. Hèrcules rumià un instant. Quan vàreu conèixer la bèstia?
—Fa exactament, vuit mesos, dos dies i dues hores -contestà, inexpressiu.-Doncs, som-hi. Hem d’aturar el vostre primer contacte.
Llavors aparegué la pèl-roja. Els vulcanians l’havien salvat però amb tot plegat Hèrcules l’havia oblidat completament:
—No anireu en lloc sense miiiii! —cridava.
Allò distragué la bèstia que girà cua.
—És una oportunitat per pujar al cotxe i fugir —digué el vulcanià impertèrrit.
Enfurismat Hèrcules replicà:
—No ens anirem sense ella. Així feu els vostres primers contactes? Hèrcules arrabassà la pistola làser del vulcanià i disparà a Jack. Això, sorprengué a la bèstia que caigué de bocaterrosa. La pèl-roja aprofità la distracció per esquivar al monstre i aconseguir pujar al vehicle. Besà a Hèrcules als llavis.
—Arrenca, arrenca —exclamà Lupin, ruboritzat, després d’aconseguir separar els llavis de la dona.
El vulcanià arrencà el cotxe ràpidament. El que no sabien és que l’alien Esbudellador s’havia enganxat al parafangs del DeLorean.
—Karen Holmes. Encantada —digué besant-lo per segona vegada—. Puc saber el nom del meu salvador? —preguntà amb un somriure insinuant.
—Hèr…cul…es —contestà balbucejant—. Hèrcules Sherlock Lupin. Un plaer.
El vulcanià posà els ulls en blanc.
—Humans, sou ben estranys…
El DeLorean saltà en el temps i l’espai, vuit mesos, dues hores, dos minuts, docents milisegons.
Però, no es trobaven al Londres victorià que s’esperaven. Es trobaven en un enorme desert pedregós.
Només obrir Hèrcules sabé que estaven en problemes: el planeta estava ple de bèsties esbudelladores, i en el parafang n’hi havia un altre.
—M’he pres la llibertat de modificar el vehicle per poder desplaçar-nos també en l’espai —digué el vulcanià. Gran error.
Hèrcules havia vist masses pelis de viatge en el temps, per saber que no era bona idea enfrontar a Jack amb el seu alter ego.
Però, quin era en realitat l’altre Jack? Tots tenien el mateix aspecte famolenc i ferotge. Només hi havia una única solució.
—Hem d’emportar-nos el nostre Jack i fugir amb el cotxe desert enllà —proposà l’Hèrcules.
—Però què t’empatolles? —digueren a l’uníson.
—És l’única manera. Sinó canviarem el futur.
—Ja em canviat el futur, humà —replicà el vulcanià—. Jack l’Esbudellador segons les fonts humanes cometé 5 assassinats. I en realitat ara no n’ha comès ningun. Jack l’Esbudellador ja no existeix.
Hèrcules fent memòria va recordar que la primera dona morta va ser una tal Mary Ann, aquella pèl-roja era d’una altra línia del temps. Sí, existeix l’Esbudellador, però ara deu ser un de diferent. S’adona que la història no es pot evitar, mentre mira la noia embadalit.
I es que era una preciositat… quina enveja tindria en Flanagan quan la portés a casa! Allò si seria canviar ben bé la seva història!
Es mirà els vulcanians amb mala cara.
—Aquí sobre gent maldestre, si tot ho feu igual! —els va dir sense immutar-se, fent-se el valent.
—Ja podeu anar dient-me les coordenades de la vostra nau, que us hi porto i mireu de solucionar els vostres errors sense molestar-nos.
Ell que sempre havia vist com vulcanians fotien la bronca a humans per mals primers contactes, gaudí del moment… I tenia ganes boges de presentar-se del bracet a la feina, amb la pel roja… com es moriria d’enveja en Flanagan. No sabia res d’ella, excepte que se’l mirava amb devoció. <> pensà, mentre programava el DeLorean. S’acomiadà dels vulcanians amb la promesa vague de tornar a la pel roja a la seva època. Ningú havia dit que els humans no mentissin oi?
Quan entrà a l’oficina, la pèl-roja -que per cert es deia Lorean- el besà efusivament, mentre el Flanagan s’ho mirava bocabadat. O es deia Karen? A l’Hèrcules no l’importava gaire el nom de la noia del temps… només la cara de babau del Flanagan….
I els ulls de xai degollat de la noia, l’omplien més que cap aventura que pogués viure. I amb el DeLorean tenia promesa de moltes més.


RELAT III
ESCÀNDOL
Scandal, Capítol 905: La candidatura. En llegir els documents comprengué com persones tant ineptes havien arribat a  presidents amb  currículums  impecables. La llista era llarga: Rajoy, Putin, George Bush pare, George Bush JR, Zapatero, Zarkosy…
Olivia no ho  podia permetre. No només pel seu candidat, si no pel seu país. No podia permetre que guanyés les eleccions un candidat inútil que havia millorat el seu currículum  gràcies al DeLorean, havia de trobar-lo i destruir-lo. Cap d’aquells tenia un nivell intel·lectual que arribés a la mitjana i no volia seguir veient aquelles caretes ridícules ni a la TV. Per tant decidí utilitzar el DeLorean per esborrar del mapa a aquella gentussa. Inclús, potser aconseguiria eradicar la crisi.
Però primer el tindria que robar al candidat trampós. L’equip: Rule el mercenari, Hika la hacker, i Jet el lladre traçarien un pla. El candidat guardava el cotxe en el lloc més protegit del país. Com penetrarien les seves defenses? Olivia havia de pensar.
El malnom “mercenari” no era gratuït. Rule tenia l’arsenal d’armes més modern i sofisticat del mercat. I els seus contactes secrets. Podia semblar exagerat, però un parell de tancs no els anirien pas malament… La cosa era entrar, no entrar dissimuladament… Sabia que Olivia voldria discreció, per la qual cosa agafà el simulador magnètic que els permetria obrir una via al perímetre. Entraren en un enorme pàrquing. S’adonaren perquè els havia costat tan poc entrar-hi. Estava plagat de DeLoreans, completament iguals. Olivia sospirà, tots serien màquines del temps? O només un entre tots funcionaria? Hika clicà sobre la seva tàblet.
—Estic dins —digué.
Hika contestà:
—Perfecte, veus el DeLorean?
Olivia no pogué evitar riure. Tot seguit li explicà la situació.
—Només un és el de veritat. Endevines quin?
En Jet amb cara de facinerós intervingué:
—Tu senyala’l i jo l’obro. Tots eren iguals!
Aleshores, una esquadra de militars entrà al pàrquing. Ràpidament es col·locaren fent rotllana a un dels DeLoreans. No els havien vist.
Veient aquells mercenaris Olivia empal·lidí,  allò era missió impossible.
—Tranquil·la —digué Rule mostrant un dels seus joguets, un bazuca!
Què ets idiota?! —exclamà Olívia—. Ens descobriran!
—S’ha acabat la discreció —replicà en Rule. Acabem amb aquests malparits!
Fent cas omís dels seus companys disparà l’obús. Els mercenaris saltaren pels aires, i el DeLorean gairebé també. Olivia sospirà. Però, el positiu era que tenien via lliure. Arrencaren el cotxe i sortiren del pàrquing per la porta principal on els esperava la Hika.
—On anem? —demanà Hika al control.
Podien robar un banc, guanyar la loteria o nomenar-se ells mateixos presidents. Controlaven el temps! Però un sentit de la justícia els acompanyava. Havien de lluitar contra la injustícia! Evitarien que la crisi comencés. Per això no només havien de tornar en rere, si no que havien de pensar detingudament quins malparits havien provocat aquell daltabaix. Havien de començar des del principi de tot. Marcaren la data: 20 de novembre de 1975.Olivia no tenia clar que fer, però sabia que si volien canviar quelcom, havien de canviar la Constitució! I treure poder als bancs i als polítics. Però, com ho podrien aconseguir? La Constitució no era una cosa que es pogués canviar així com així. Només havia una persona que pugues fer-ho. Calia segrestar al rei, abduir-lo per la causa. Era una mica curt, potser funcionaria! Amb el sarau que s’havia format per la mort del dictador, seria complicat segrestar al rei. Com ho aconseguirien?
—Hika, el DeLorean pot aparcar a l’habitació del rei?
Hika assentí  començant a programar.
—Potser no està al seu llit —digué mofeta Rule.
Hika va dir que tenia una sortida, calia dur el iot “Bribón” fins el triangle d’Eivissa, allí els camps electromagnètics els ajudarien. Viatjaren fins al triangle de les Balears. El que no s’esperava era trobar-se un esbudellador. Jet va sortir a la finestra del DeLorean i va cridar la bèstia:
—Li vaig robar l’enteniment, fa tot allò que li mano i roba per a mi.
—Rule, algun dels teus aparells pot servir? —preguntà Olivia.
—Home, tinc un reprogramador neuronal, encara que el rei té poques neurones.
—Sempre podem treure-li algunes parts del cervell que tingui útils i donar-les a la ciència —va afegir la Hika sense deixar el teclat.
Així doncs, només faltava una cosa per a fer: trobar el rei. Tanmateix, a pesar de pentinar les illes no el trobaren.
—Deixeu-me a mi —digué  Jet,  pispant del quiosc una revista del cor—. Aquí segur que el trobem.
Rule posà els ulls en blanc.
—Està clar! —va exclamar la Olivia—, hem programat al novembre, i el iot sols surt a l’estiu, ja pots anar buscant a les revistes tu!
I llavors ho llegiren. El rei es trobava a Madrid. Havien de tornar. S’emportaren amb ells l’esbudellador, amb ell tot seria més fàcil. Abans però Hika  programà  el mateix lloc a l’agost. La foto al “Lecturas” del rei amb tanga de pell d’elefant, recorregué el món sencer. En veure la foto el Quico va palmar tres mesos abans del previst, per culpa d’un atac de banyes. “Li encantava el tanga!” La mort inesperada del “Generalísimo” creà la confusió al país. Amb l’escàndol del rei ningú acceptà que Joan Carles II prengués el poder.
—Rule! —cridà la Olivia—. Tu tenies amics Andorrans? Aprofitant el caos, perquè no els dius que s’annexionin Catalunya? Duran tremola!
I així ho feren, entre el Caos, Catalunya aconseguí annexionar-se amb Andorra. El català començava a reflotar de veritat.
—Ara hem de tornar a casa i veure com ha evolucionat la història. Potser ens caldrà fer algun retoc a les files polítiques del Principat!
La sorpresa fou quan descobriren que entre les files polítiques, s’hi trobava l’Olívia. De fet, era la presidenta… I un tal Pujol era el seu segon. Va patir un esglai, no podia ser! I si era l’Oriol? I si encara es pagaven peatges? I si el Palau…? Olívia temé que ella mateixa s’hagués convertit en el que més havia odiat. Havia de comprovar que no fos així.
El primer que féu en arribar a casa fou revisar el currículum. Horroritzada llegí: “Doctorada en Ciències Polítiques”. Tornà al  DeLorean. Pujà dalt de de les Costes de Garraf i llençà el DeLorean  muntanya avall: ningú podia saber mai que el seu currículum era fals!
Advertisements

4 thoughts on “Hastags literaris: Torneig #DL3F

  1. La Meva Perdició says:

    Colla de tramposos! I que bé que us han quedat! ^_^ Una gran feina. Moltes felicitats i sort amb el relat que enviareu a concurs. Que d’un experiment com aquest en pugui sortir alguna cosa més, diu molt de la seriositat amb que us heu enfrontat al repte.
    La bona acceptació que ha suposat aquest torneig m’esperona a preparar noves edicions especials en el futur. Gràcies Edgar. 😉

    M'agrada

  2. Gili Punt i Ratlla says:

    La veritat es que si no ens haguessim posat d'acord, amb els horaris de cadascú no hauriem fet ni 4 hastangs alternatius, perquè un podia tot el matí, un altre tota la tarda… però al final varem poder anar alternant, de quatre en quatre…

    M'agrada

  3. Edgar Cotes says:

    La coordinació del nostre equip no era molt bona, però com has dit tu mateix ens ho preníem molt seriosament igualment. Gràcies per organitzar aquest tipus de coses, el mes vinent ja tornem amb els hastags de cap de setmana habituals i a veure si ben aviat per Nadal o Pasqua (només ho deixo a l'aire 😉 ) o ja a l'estiu vinent en podem fer una altra.

    M'agrada

  4. Edgar Cotes says:

    Al primer relat no ens vam poder posar d'acord i amb una cosa i una altra se'ns va passar el dia. El nostre grup ha fet el relat més llarg i el mes curt. encantat d'haver participat amb tu Alícia 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s