Tuiteratura: #EspecialIctineu

Aquí us porto una entrega de hastags literaris una mica especial. De fet, aquest hastag no entra amb els relats conjunts que acostumem a fer per Twitter. Tanmateix, jo hi he participat amb tres microrelats i a més és per promocinar una bona causa. El hastag en qüestió s’anomena #EspecialIctineu i us preguntaren a què ve el nom? Ictineu és el nom que va donar Narcís Monturiol, l’inventor del submarí, al primer submarí que creà. I les Ter-Cat (Tertúlies catalanes de ciència-ficció, fantasia i terror) i la SCCFF (Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) agafen aquest nom per als premis que organitzen i que otorguen a totes les obres d’aquests gèneres (ciència-ficció, fantasia i terror) publicades en català durant l’any anterior. Aquest any, els premis Ictineu arriben a la seva 5ena edició. I per commemorar aquest aniversari la revista Catarsi (feta per les Ter-Cat) ha preparat un número doble especial per la ocasió. Tanmateix, la revista Catarsi que és sense ànim de lucre, necessita recaudar fons per aquesta finalitat. Per aquest motiu ha preparat un micromecenatge, que consisteix en una recaptació de fons virtual, en què tenen 40 dies per assolir una quantitat predeterminada a canvi d’una recompensa determinada. En aquest cas, la revista ha de recaudar 600€. Voleu col·laborar? Si en voleu saber més visiteu la pàgina de verkami clicant, aquí. Voleu saber més de la revista Catarsi? Visiteu el seu blog: www.catarsi.cat
I aquí entra el del hastag. Per promocionar aquest Verkami, la revista Catarsi organitza aquest hastag #EspecialIctineu del qual encara esteu a temps de participar. I jo, he contribuït a aquest projecte amb tres microrelats. Aquí els teniu:
 
Observava les naus espacials passar. Ell, un pobre delfinià no podia viatjar a les estrelles. Era una raça menor.
De totes les habilitats mentals, la telequinesi és la més útil. Agafar el comandament sense aixecar-se del sofà, no té preu
Els nanorobots navegaven per la seva sang i començaven a devorar-lo per dins. No sabien que eren còmplices d’una tortura.
 
I no només jo hi he participat. Altres membres dels hastags literaris habituals (o Twitteratura, com li vulgueu dir), també han donat la seva:
 
Arribarà un dia que no se’n sabrà res de tot això, -digué Kirk. Spok aixecà una cella, sabia que tot plegat era irrellevant
L’Imperi Català s’havia passat de la ratlla, reformaren la Via Làctia en quatre vies paral·leles d’estrelles.
Quan Cthulhu va veure que la Merkel seguia a Alemanya va girar cua i tornà a R’lyeh a dormir uns segles més
L’escriptor, frustrat, va decidir suïcidar-se amb una sobredosi d’adverbis.
Presoner de la Merkel i volen fugir amb Cthulhu va invocar l’ però la Merkel era immune a tot el poder fosc!
El gran drac sobrevolava la ciutat de . L’heroi necesitava la espasa anomenada si volia vèncer.
Obrí i un esperit maligne i obscur sortí de les seves pàgines. Seguí passant pàgines per veure més havia.
Amb el pas del temps, i després del Primer Contacte, Gaia, esdevingué destí turístic de tercera. El bordell de la galàxia.
Cada “Mech”, du dins del seu cor de metall, l’anima d’un petit Tamagotchi desemparat.
Anuncis

Tuiteratura: #03SE

Autors: 


Relat a partir de la cita del conegut poeta i escriptor català Salvador Espriu:

“On anirà l’home? O bé migrarà en massa a l’espai exterior o bé per instint de supervivència, procurarà destruir el seu veí”.

Hastag: #03SE

Experiència: 

Com ja hem agafat d’hàbit, continuem amb el seguit d’experiments literaris per Twitter, els Hastags Literaris, o com ha anomenat l’Hugo Camacho, Twitteratura (gran nom Hugo ^_^). Aquest cop s’hi han afegit tres autors més, duplicant així la quantitat d’autors amb els quals vam començar el #01Z. Com sempre, tothom qui ho desitgi està convidat a unir-s’hi, l’únic requisit és tenir Twitter :). Si voleu participar-hi només cal que parleu amb mi (contacteu-me amb alguna de les meves xarxes socials, més informació a la pestanya de contactes) o bé amb el Sergi G. Oset.

Tècnicament aquest era el tercer hastag “oficial” (sense tenir en compte el parèntesis del torneig #DL3F) i hem canviat una mica les normes de participació, per donar-li més emoció i que la gent pugui participar més. Com sempre teníem tot el setmana per penjar els nostres tuits i seguir el cadàver exquisit o bé donar la nostra pròpia versió o continuació de la temàtica. Però, aquest cop cada autor disponia de 3 tuits per convocatòria (és a dir 3 tuits per cada cap de setmana), cosa que servidor els ha ben aprofitat (sí, els he utilitzat tots ^^). La juguesca aquest cop s’ha allargat durant 4 setmanes (o quatre cap de setmanes com més us agradi). 

Aquest cop parlàvem d’space opera. Aquest hastag ha estat molt especial. Si us hi fixeu, us adonareu que moltes de les criatures, cites, objectes, inclús vehicles (el gran DeLorean) han aparegut en altres hastags que hem fet. Nois i noies dels Hastags Literaris (o Twitteratura, m’encanta aquest nom de debó 🙂 estem creant el nostre propi imaginari. Veure com les nostres idees i els nostres relats evolucionen és fantàstic. No podem deixar-ho. Què faríem sinó els nostres caps de setmana? 😉

Com sempre dir que ha estat una experiència realment enriquidora i divertida i us animo de nou a tots a prendre-hi part. Gràcies, Sergi per organitzar-ho tot amb tant d’entusiasme, tant o més que el meu. I també, gràcies a tots els autors participants que heu fet possible aquest meravellós relat. Us invito a llegir-vos-el amb calma i gaudiu-lo! Deixeu que la màgia de les lletres us impregni ^_^

 

#03SE: Els últims profetes
“On anirà l’home? O bé migrarà en massa a l’espai exterior o bé per instint de supervivència, procurarà destruir el seu veí”. 
L’Adolf recordà aquella cita d’Espriu mentre contemplava la Terra des de la finestra del transbordador. Hi anava per primer cop. El primer objectiu ja l’havia assolit. Era un patir constant, una mena de rosec a l’estómac, que connectava pensament i entranyes. Observar el planeta li féu recordar les lliçons d’història de les invasions dels kleperians i els seus opressors, els pterencs. Ser un híbrid d’humà-keplerià havia apartat als seus de les fonts del coneixement galàctic. Ara, les coses havien canviat força. L’Adolf finalment va arribar a la Terra. La seva missió era establir contacte amb els éssers humans, així ho va fer. La seva missió era informar a les tropes terrestres del reagregament de l’exèrcit pterenc. Aquesta vegada els humans tenien bons aliats. 
Va aprofitar la seva estada a la Terra per veure una pel·lícula. Va decidir veure “Crepuscle” per riure una estona. No hagués pensat mai que s’enamoraria del protagonista. Desconeixia si encara estava viu, però decidí que l’havia de conèixer. I va començar a buscar-lo pel ciberespai, primer, en un planeta desconegut. Volia veure tots els seus possibles rostres. Missió iniciada. Sense resultats. Després va recórrer a la solució més fàcil: la Viquipèdia. I descobrí que estava mort. Havia de trobar el DeLorean. El DeLorean sortia en una pel·lícula antiga, hauria d’anar a la filmoteca. La idea era ficar-se dins del film i endur-se el vehicle. Així que, decidit, s’hi dirigí. “Com ho faria?”, va pensar. En arribar a la projecció, buscà dins la bossa i va treure un tub fet de miralls per dins i per fora. Semblava un calidoscopi però amb unes lents com els prismàtics per apropar o allunyar coses. Un cop dintre, havia de seleccionar un objecte amb allò, però mai un ésser viu. Les conseqüències, deien, podien ser terribles. Mai havia destacat per la seva perícia. Al pitjar el botó va pensar en “Crepuscle” i ja tenia al davant el cadàver de R. Pattinson. Esperava veure al DeLorean en la primera escena, però amb els nervis havia tocat a un no mort, i en aquell tema, el manual era clar. Mort o viu, Pattinson resultava un cadàver d’allò més atractiu, tant si eres un home com si eres una dona. Tancà els ulls i reflexionà. L’antany ídol d’adolescents i vampir torturat, ara un zombi bastant penós, repetia com una cantarella: “Klattu, barada, nikto”. L’Adolf es va estranyar, aquella frase era en la seva llengua nadiua i de sobte va recordar la seva missió primitiva, salvar la Terra! Però abans calia fer alguna cosa per aquella desferra a la que havia admirat. Va sospesar el tub de miralls encarant a Pattinson. El podria guardar en carboncle. Les estrelles serien un lloc més adequat  pel blanquinós espècimen  i faria un favor a la Terra.
Hadych, el barman sideral de l’asteroide Gamma 456, poc es pensava que es trobaria en el punt neutral de la guerra d’humans contra pterencs. Aquell estat de guerra era dolent per al negoci i el trànsit de naus ja havia començat a disminuir. No volia haver de tancar. Llavors va arribar la primera onada de desplaçats. Primer, tan sols unes poques naus, després centenars. Els oblidats de la guerra. Aquells que acabaven d’arribar podien canviar-ho tot. Però van decidir fer una parada tècnica per revisar les naus. Mentre els tècnics les revisaven, un grupet de pseudorevolucionaris es varen agrupar. El que deien i feien podia ser perillós! Però allò que semblava més evident era la seva desconnexió total entre diverses faccions. Els calia un lideratge, una ment brillant.
Adolf aterrà al seu planeta natal Kleper, i observà els seus bells paisatges amb melangia. Potser seria l’última vegada que el veuria. Llavors va recordar una vella melodia i començà a xiular. Allò va aturar el temps. Amb la música dirigiria les faccions a l’objectiu. Com un flautista d’Hamelín, s’alçà com a redemptor. Sols una persona no l’escoltava. Una noia el mirava a als ulls, sabia que era perillós. Adolf seguia xiulant, més fluix, va allargar la mà a la noia. Li era familiar. Volia que pugés on estava ell:
—Si anem junts, podrem.
—No anirem junts— li digué ella—. Ja no ho recordes res, oi? Ha passat molt temps, però el mal que ens vau fer tu i els teus, segueix viu.
Alguna cosa es va trencar dins l’Adolf. Ferotges imatges de por i destrucció el fuetejaren fins visualitzar la destrucció de mil mons. Era veritat el que deia aquella noia? Havia estat ell el culpable de tot allò? Era la seva guia; la gent el seguia amb una xenofòbia imparable, no ho pretenia, però era el seu símbol. La por ens fa perillosos. Aquell sentiment, altra vegada, entre els budells i la ment, aquella sensació de mareig, que ja no sabia si era por o tristor, tornà. Por. Llavors, se n’adonà. Temia seguir aquell camí. Temia convertir-se en un monstre, com el seu homònim. No era pas un genocida. I amb un sobtat dolor indescriptible en els seus globus oculars, astorat, va sentir rodolar les primeres llàgrimes de la seva vida. Llàgrimes que li van oferir una sensació dolça, que ja no recordava, en entrar contacte amb els seus llavis.
—Només tu, última supervivent del teu poble tens capacitat per perdonar-me. Ara ho sé. Parla! Què cal que faci? —va suplicar l’Adolf.
—Prou de matances! Oblida les invasions per colonitzar altres mons, tu i els teus no sou millors que els altres… No més guerres.
La hijad havia començat, un canvi radical, un futur, que passava per la violència i el terror. Adolf sabia que ja no tenia aturador. A les tropes dels pterencs s’hi unien un exèrcit d’esbudelladors que abordaven les naus massacrant la tripulació. Eren escorredissos. L’Adolf es trobava entre l’espasa i la paret. La noia li demanava una treva indefinida i els altres només pensaven en atacs violents… Va tenir una visió. Seria eina de pau i martell salomònic. Santó i cabdill militar. La història el recordaria com un monstre voraç. Així que va començar la matança, primer havia de matar aquella noia, sinó no podria continuar. Així va decidir que… A més ho faria davant de tothom, per començar a donar exemple, per deixar clar qui era i què volia. La hijad necessitava tenir els seus màrtirs, els seus herois i vilans: els fonaments d’un Reich mil·lenari interestel·lar.
La noia el mirava fixament, l’Adolf no era aigua clara. Un calfred li va posar els pèls de punta i aleshores es transformà en… allò que mai no hauria esperat ell. Un ésser diferent a la feblesa d’una noia humana, que ara li cridava mots inintel·ligibles, provocadors.
Adolf va parar un moment. El seu cervell processava la informació a una velocitat demencial.
—No! Jo no sóc com ell! —cridà.
Pels seguidors era l’heretgia, pels visionaris era l’escollida. Pel metge era el futur: gens pterencs, esbudelladors i humans. La confusió es propagà arreu. Per una banda, un híbrid kleperià-humà i per l’altra un pterenc-esbudellador-humà. Llavors passà l’inesperat. Ella va iniciar un somriure i ell l’acollí dins d’una abraçada. Havia reconegut aquells crits i planys, eren com un cant d’enyor humà. Abraçada a ella, olorant-li els cabells, pensà en què no hi hauria un futur, fos quin fos, sense ella. Però un esbudellador decidí acabar amb aquella heretgia i disparà. La multitud va veure com un dells queia a terra. 
—Qui només entén de punició només usa la violència —diu una veu—, volem votar la fi de la guerra —digué entre sang i plors la figura.
Es va fer el silenci… L’esbudellador els assenyalà, incitant la multitud a acabar amb ells. En girar-se de nou, però, un sobtat cop de puny el pegà, acompanyat-lo al terra. En girar-se descobrí un híbrid, aquest cop kleperià-pterenc. Era el tercer, però no l’últim.
Una cort d’híbrids escortaven als tres primers. La noia s’alçà, no l’havia tocat de ple.
—Com em dic Sonja que tu i els teus esteu condemnats a seguir habitant aquest món arrossegant-vos com els gossos o col·laborant amb nosaltres, els híbrids… Heu d’escollir.
Sonja se’ls mirà, a l’espera, observant aquelles cares idèntiques, que ni pestanyejaven.
—I bé, què heu decidit? —preguntà.
Tot d’una, el dia es va fer nit. L’eclipsi va arribar, portador de negres noves. El Senyor del Temps, guardià de l’Univers, observava. 
“Em pregunto si hauré d’intervenir o ho resoldran tots sols. Començo a tenir gana”, s’impacientà a la porta de la Tardis.
La senyora del temps s’impacientava:
—Deixa el coi de joc de rol, que la paella es refreda i els nens només pensen en esclafar mons!
—Què vols dir? —digué el Senyor del Temps, enfurismat.
—Ni més ni menys que el que t’acabo de dir —féu ella—. S’ha acabat!
El senyor del Temps abandonà el joc, resignat. No sabia que se l’havia deixat obert. Els esdeveniments es succeirien per sí sols.
Adolf i Sonja es tenien de les mans amb força, els dos pressentiren una incerta angoixa, com si algú superior els hagués abandonat. L’exèrcit dels pterencs atacà a la simultàniament el planeta Terra i Kleper sense compassió. Els híbrids no hi tenien res a fer. Els morts  s’amuntegaven i els ferits s’ofegaven sota el pes de cossos esbudellats. Un riu vermell cobria els dos planetes. No podies evitar qüestionar-te davant aquella visió si calien tants sacrificis sense sentit. La fredor i la desesperança inundaven l’escena i el flaire cada cop era més intens. Tot semblava acabat.
Sonja i l’Adolf entraren a la “police box” acompanyats del Senyor del Temps.
—Fills meus marxem, aquí ja no podeu fer més —va dir.
Sonja i Adolf es miraren a aquell ésser fosforescent i sobrenatural amb temor sense saber què fer. Era la solució? “És l’única solució”, els llegí el pensament. “Anirem al passat i tornareu a començar el dia que llegíreu: -On anirà l’home? O bé migrarà en massa a l’espai exterior o bé per instint de supervivència procurarà destruir el seu veí. I us adonareu que ambdues coses són inevitables. I el senyor del Temps no tindrà cap més opció que crear una nova partida. Fi del joc”.

 

“El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry

Títol: El petit príncep

Pàgines: 116

Autor:

Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944) va néixer a Lió, França. Va dur a terme el seu primer vol a l’edat d’onze anys, i va esdevenir pilot als vint anys. Va ser un pioner de l’aviació comercial internacional i va volar en la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Els seus escrits inclouen El petit príncep (escrita el 1943 i considerada la seva novel·la més brillant, traduïda a 102 llengües i amb una tirada cada any de 60.000 llibres), Vent, sorra i estels, i Correu del Sud. En 1944, mentre anava amb la seva esquadrilla aèria francesa, va desaparèixer durant un vol de reconeixement sobre la Mediterrània i no se’l va veure més. 
Argument: 
Tot comença quant el narrador explica que quan era petit li agradava molt dibuixar, un cop va dibuixar una boa (una serp) però cap dels adults no va entendre el dibuix. Al cap d’uns anys quan el nen havia crescut i ja era un aviador va trobar-se el Petit Príncep, i per sorpresa seva en ensenyar-li el dibuix ràpidament va saber què era. Al principi l’aviador creia que el Petit Príncep només faria que empipar-lo però al final va entendre que aquell era el seu caràcter, a causa del que li havia passat. I llavors el Petit Príncep començà explicar-li la seva història, a un petit asteroide on havia nascut i on només hi havia volcans minúsculs i una rosa. Però, tot seguit decidirà marxar d’allà per conèixer nous planetes i on es trobarà gent ben estranya, no sense tenir por de què la seva rosa patís algun mal mentre ell fos fora.
 
Opinió:
El petit príncep és una novel·la, simplement, perfecta. No tinc més paraules per descriure-la. Una altra cosa que dóna un plus al llibre són les il·lustracions fetes pel propi autor, que t’ajuden a entendre una mica més la novel·la i les dimensions a les quals es refereix quan parla d’un planeta. És veritat que té un argument una mica estrany i una concepció de la ciència-ficció i l’univers bastant surrealista, però s’ha de tenir en compte que és una novel·la de mitjans del segle XX i a més que estava planificada per ser un conte per a la canalla. Tot i així, les seves reflexions són més aviat adultes. És tracta d’una crítica de la societat des d’un punt de vista innocent i despreocupat. Hi ha moltíssimes oracions memorables però una de les que m’ha agradat més és: Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls”. Una cita que et dóna molt a pensar. 
Una novel·la que m’ha deixat marca i que no us podeu perdre de cap de les maneres. 

Manifestació lleidatana a la Seu Vella

El tret “simbòlic” de sortida de la famosa Via Catalana convocada per l’Assamblea Nacional de Catalunya s’iniciava amb el repic de campanes de la Seu Vella de Lleida a les 17:14. Però, pels lleidatans ha significat molt més que això. Lleida és l’única província per la qual no ha passat ningun tram de la Via Catalana, fet que trobo molt desconsiderat, quan les entitats organitzadores clamaven discursos de descentralització. Pirineus, Catalunya Central i Ponent hem estat els grans olvidats. Tanmateix, la distància no ens ha aturat. Al llarg de tot l’estiu s’han anat movilitzant autocars per tal que la gent de les comarques eludides omplissin les comarques costaneres amb menys densitat. D’altres per peresa, ira o enveja (som pecadors els lleidatans 😉 ) no hem assistit a la Via. Això vol dir que tots aquests no som independentistes o catalanistes? No. Molts també hem sortit al carrer a fer la nostra pròpia via al nostre poble o ciutat clamant de la mateixa manera els crits d’in-inde-independència i onejant senyeres i estelades. Un bon exemple ha estat la Seu Vella de Lleida (on servidor hi ha assistit, des de Balaguer) on ha estat el focus on més independentistes s’han reunit, aprofitant la repicada de campanes com a inici de la Via. Més d’un miler de lleidatans i lleidatanes (lleidatans parlant des del punt de vista de la Plana de Lleida no de la ciutat) ens hem reunit davant la Seu Vella per celebrar la nostra pròpia manifestació i la nostra pròpia via. Ha estat el nostre propi crit, units -amb esperit- amb tots els catalans de la pròpia via. I així clamo el nostre crit d’independència. Perquè Catalunya, aviat esdevindrà una terra lliure. I el català la nostra llengua. Visca el català i visca Catalunya!

o0O0o

Seguint la cadena de blogs, organitzada per Blog-via cap a la independència, enllaço el bloc següent per tal que pogueu seguir la via al complet, que s’anirà tancant a finals d’aquesta mateixa setmana. Jo sóc el blog número 88 i per tant si sou dels que aneu seguint la cadena vindreu del blog número 87: Una bruixa el teclat.
I seguint la cadena m’enllaço amb el blog número 89: Itineràncies Poètiques. Casualitat de les casualitats és un blog literari i de poesia col·lectiu, per tant és un blog que em va com l’anell al dit per enllaçar-lo. Gaudiu de la via de blogs!
 

Pobres diables

POBRES DIABLES
Salvàvem els mots de la nostra llengua, el meu poble i jo. (1)

 

Els diables ignorants se’ls volien emportar.
Els amos de les paraules lluitaren contra les tenebres.
Llum contra foscor. Però els diables eren forts.
Vivaces aus de rapinya els ajudaren en la seva empresa.
La batalla va ser àrdua i sagnant. I els dimonis van vèncer.
I els amos van alçar el vol. I van anar lluny, molt lluny.
I els mots es van mantenir invisibles entre la foscor.
 
Com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra! (2)
Però arribà, la llum aconseguí renéixer d’entre les cendres.
Malgrat tot, aquesta amb el pas del temps s’ha anat atenuant.
I ara, els dimonis tornen i volen apoderar-se dels mots.
Dividir les nostres paraules és la seva nova estratègia.
No ho aconseguiran. Els amos de les paraules ens mantindrem units.
I, si no, haurem d’alçar el vol. I anirem lluny, molt lluny.
I salvarem els mots de la nostra llengua. I del nostre poble. I jo.
o0O0o
(1) (Cita): Salvador Espriu. «El meu poble i jo».
LES CANÇONS D’ARIADNA
(2) (Cita): Salvador Espriu. «Inici de càntic en el temple».
LES CANÇONS D’ARIADNA
o0O0o
POEMA FINALISTA EN EL CONCURS SOLIDARI “ARC-PARAULA D’ESPRIU”
POEMA QUE SERÀ INCLÒS EN EL RECULL “PARAULA D’ESPRIU”

III Concurs de Microrelats Pecats Capitals 7+1

El passat dia 8 de setembre de 2013 vaig assistir a l’entrega de premis del concurs de Microrelats ARC-La Ràdio: Pecats Capitals 7+1. En aquest concurs hi vaig quedar finalista amb el meu relat “Narcís” un relat ben superb. L’acte es celebrava a Barcelona, a la Biblioteca Sagrada Família. Allà, els relataires em van rebre amb els braços ben oberts, cosa que agraeixo moltíssim. Tot seguit, la presentació va començar amb la lectura d’un relat de relataire Jordi Masó Rahola, anomenat Puzles, sota el tema de la luxúria. A continuació, la presidenta de l’ARC Montserrat Medalla, el mateix Jordi Masó, Núria López (relataire i prologuista del recull) i Jordi Rubiralta (presentador del programa radiofònic Tirant de Llibres a Ràdio Sant Celoni) que ens van presentar el concurs i les diferents activitats que s’havien dut a terme relacionat amb ell. A continuació, va començar la lectura dels microrelats a càrrec dels mateixos finalistes o actors que els llegien per ells. Quan em va tocar el meu torn estava nervisíssim i no sabia si m’entrebancaria o no em sortirien les paraules però finalment, crec que tot va anar bé. I després va arribar el moment que tots esperàvem. Els guanyadors del concurs de microrelats que van ser:
 

 

3r Premi, ex aequo, per al microrelat
autor: Ferran d’Armengol
Relat presentat sota el subtema “Escriptura”
3r Premi, ex aequo, per al microrelat
autor: Sergi G. Oset
Relat presentat sota el subtema “Enveja”
2n Premi per al microrelat
autor: Toni Arencón i Arias
Relat presentat sota el subtema “Peresa”
1r Premi per al microrelat
autora: Sílvia Armangué Jorbà
Relat presentat sota el subtema “Gola”
Novament felicito als guanyadors, que crec que han tingut un premi molt ben merescut, amb uns microrelats molt originals. Podeu llegir-los simplement clicant al mateix títol del microrelat. Però per mi ja tenia el premi. M’han publicat el meu relat juntament amb els autors finalistes al recull Pecats Capitals 7+1. Amb això, ja estic més que feliç. Em feia molta il·lusió que el publiquessin en aquest recull conjunt i és el primer lloc on publiquen algun dels meus relats, a part és clar, d’Internet. Així que agraeixo de tot cor, a tots els que hagin fet possible aquest concurs, a tots els membres del jurat (del que al final en vaig formar part), als organitzadors, als il·lustradors, als relataires finalistes, a tothom que m’hagi donat suport (o criticat, perquè també agraeixo les crítiques ja que t’ajuden a millorar) aquí al blog, al meu perfil de relatsencatala.cat o a qualsevol altre lloc on hagi aportat el meu granet de sorra. I també a tots autors dels 281 relats que es van presentar al concurs, perquè sense la participació i els relats de tots aquest concurs no seria possible. A tots, gràcies. Gràcies per ajudar-me a complir el meu somni una mica.
Fotos fetes per Ferran d’Armengol i Empar Saéz

Narcís

Obro els ulls amb suavitat. En un principi, tot és un aiguabarreig de colors, sense sentit. Tot seguit, la cosa va prenent forma a poc a poc. Observo meravellat l’entorn. El verd es malgasta a dojo. Puc distingir una gran quantitat de plantes, que irrompen a les meves pupil•les. Una explosió de verd majúscula. Llavors, m’adono de què les plantes no són les úniques habitants del lloc. Puc sentir el dolç cant dels ocells que m’omple de dolçor l’ànima. Em pacifica. Però, no només ells. En un primer instant, és una lleugera fressa que em sedueix, m’atreu cap a ella. La segueixo. Poc a poc la fressa es va convertint en un brogit intens, que ho envolta tot. La vista m’ajuda a entendre la seva procedència. Es tracta d’una cascada, amb un gran estany als seus peus que m’encanta amb el seu encís.

 

Però una presència m’allunya de l’embruix. Em giro bruscament. A uns metres més enllà, hi puc albirar una bella figura. Ni es limita a observar-me amb un breu esguard, simplement m’ignora. Potser només sóc una aura invisible, fosa amb l’ambient. Aquest s’atansa a l’estany amb moviments airosos i àgils. S’agenolla just a la riba i observa el seu reflex en les aigües cristal•lines. Observo els seus ulls del color de les maragdes. Són un pou infinit, perdut al buit. El jove acaricia l’aigua amb la seva mà, distorsionant el seu reflex. Repeteix l’acció diverses vegades. El seu rostre navega pel més profund dels pesars. El noi intenta abraçar el seu reflex i com les demés vegades aquest s’esvaeix entre les ones de l’estany. I llavors passa l’inevitable. Un moviment brusc, una relliscada. Aigua. Intenta resistir l’abraçada transparent. És inútil. Intento rescatar-lo, tanmateix la seva mà és de matèria insubstancial. O potser la meva. Després d’uns minuts eterns, la resistència del jove s’acaba. Finalment, sucumbeix al poder de l’aigua. O al de la supèrbia. S’enfonsa… S’enfonsa a poc a poc…
Mentrestant, el dolç cant dels ocells segueix recorrent el lloc, ignorant de la desgràcia.

Abril, 2013
RELAT FINALISTA AL III CONCURS DE MICRORELATS ARC-LA RÀDIO
RELAT INCLÓS EN EL LLIBRE CONJUNT: PECATS CAPITALS 7+1