Tuiteratura: #03SE

Autors: 


Relat a partir de la cita del conegut poeta i escriptor català Salvador Espriu:

“On anirà l’home? O bé migrarà en massa a l’espai exterior o bé per instint de supervivència, procurarà destruir el seu veí”.

Hastag: #03SE

Experiència: 

Com ja hem agafat d’hàbit, continuem amb el seguit d’experiments literaris per Twitter, els Hastags Literaris, o com ha anomenat l’Hugo Camacho, Twitteratura (gran nom Hugo ^_^). Aquest cop s’hi han afegit tres autors més, duplicant així la quantitat d’autors amb els quals vam començar el #01Z. Com sempre, tothom qui ho desitgi està convidat a unir-s’hi, l’únic requisit és tenir Twitter :). Si voleu participar-hi només cal que parleu amb mi (contacteu-me amb alguna de les meves xarxes socials, més informació a la pestanya de contactes) o bé amb el Sergi G. Oset.

Tècnicament aquest era el tercer hastag “oficial” (sense tenir en compte el parèntesis del torneig #DL3F) i hem canviat una mica les normes de participació, per donar-li més emoció i que la gent pugui participar més. Com sempre teníem tot el setmana per penjar els nostres tuits i seguir el cadàver exquisit o bé donar la nostra pròpia versió o continuació de la temàtica. Però, aquest cop cada autor disponia de 3 tuits per convocatòria (és a dir 3 tuits per cada cap de setmana), cosa que servidor els ha ben aprofitat (sí, els he utilitzat tots ^^). La juguesca aquest cop s’ha allargat durant 4 setmanes (o quatre cap de setmanes com més us agradi). 

Aquest cop parlàvem d’space opera. Aquest hastag ha estat molt especial. Si us hi fixeu, us adonareu que moltes de les criatures, cites, objectes, inclús vehicles (el gran DeLorean) han aparegut en altres hastags que hem fet. Nois i noies dels Hastags Literaris (o Twitteratura, m’encanta aquest nom de debó 🙂 estem creant el nostre propi imaginari. Veure com les nostres idees i els nostres relats evolucionen és fantàstic. No podem deixar-ho. Què faríem sinó els nostres caps de setmana? 😉

Com sempre dir que ha estat una experiència realment enriquidora i divertida i us animo de nou a tots a prendre-hi part. Gràcies, Sergi per organitzar-ho tot amb tant d’entusiasme, tant o més que el meu. I també, gràcies a tots els autors participants que heu fet possible aquest meravellós relat. Us invito a llegir-vos-el amb calma i gaudiu-lo! Deixeu que la màgia de les lletres us impregni ^_^

 

#03SE: Els últims profetes
“On anirà l’home? O bé migrarà en massa a l’espai exterior o bé per instint de supervivència, procurarà destruir el seu veí”. 
L’Adolf recordà aquella cita d’Espriu mentre contemplava la Terra des de la finestra del transbordador. Hi anava per primer cop. El primer objectiu ja l’havia assolit. Era un patir constant, una mena de rosec a l’estómac, que connectava pensament i entranyes. Observar el planeta li féu recordar les lliçons d’història de les invasions dels kleperians i els seus opressors, els pterencs. Ser un híbrid d’humà-keplerià havia apartat als seus de les fonts del coneixement galàctic. Ara, les coses havien canviat força. L’Adolf finalment va arribar a la Terra. La seva missió era establir contacte amb els éssers humans, així ho va fer. La seva missió era informar a les tropes terrestres del reagregament de l’exèrcit pterenc. Aquesta vegada els humans tenien bons aliats. 
Va aprofitar la seva estada a la Terra per veure una pel·lícula. Va decidir veure “Crepuscle” per riure una estona. No hagués pensat mai que s’enamoraria del protagonista. Desconeixia si encara estava viu, però decidí que l’havia de conèixer. I va començar a buscar-lo pel ciberespai, primer, en un planeta desconegut. Volia veure tots els seus possibles rostres. Missió iniciada. Sense resultats. Després va recórrer a la solució més fàcil: la Viquipèdia. I descobrí que estava mort. Havia de trobar el DeLorean. El DeLorean sortia en una pel·lícula antiga, hauria d’anar a la filmoteca. La idea era ficar-se dins del film i endur-se el vehicle. Així que, decidit, s’hi dirigí. “Com ho faria?”, va pensar. En arribar a la projecció, buscà dins la bossa i va treure un tub fet de miralls per dins i per fora. Semblava un calidoscopi però amb unes lents com els prismàtics per apropar o allunyar coses. Un cop dintre, havia de seleccionar un objecte amb allò, però mai un ésser viu. Les conseqüències, deien, podien ser terribles. Mai havia destacat per la seva perícia. Al pitjar el botó va pensar en “Crepuscle” i ja tenia al davant el cadàver de R. Pattinson. Esperava veure al DeLorean en la primera escena, però amb els nervis havia tocat a un no mort, i en aquell tema, el manual era clar. Mort o viu, Pattinson resultava un cadàver d’allò més atractiu, tant si eres un home com si eres una dona. Tancà els ulls i reflexionà. L’antany ídol d’adolescents i vampir torturat, ara un zombi bastant penós, repetia com una cantarella: “Klattu, barada, nikto”. L’Adolf es va estranyar, aquella frase era en la seva llengua nadiua i de sobte va recordar la seva missió primitiva, salvar la Terra! Però abans calia fer alguna cosa per aquella desferra a la que havia admirat. Va sospesar el tub de miralls encarant a Pattinson. El podria guardar en carboncle. Les estrelles serien un lloc més adequat  pel blanquinós espècimen  i faria un favor a la Terra.
Hadych, el barman sideral de l’asteroide Gamma 456, poc es pensava que es trobaria en el punt neutral de la guerra d’humans contra pterencs. Aquell estat de guerra era dolent per al negoci i el trànsit de naus ja havia començat a disminuir. No volia haver de tancar. Llavors va arribar la primera onada de desplaçats. Primer, tan sols unes poques naus, després centenars. Els oblidats de la guerra. Aquells que acabaven d’arribar podien canviar-ho tot. Però van decidir fer una parada tècnica per revisar les naus. Mentre els tècnics les revisaven, un grupet de pseudorevolucionaris es varen agrupar. El que deien i feien podia ser perillós! Però allò que semblava més evident era la seva desconnexió total entre diverses faccions. Els calia un lideratge, una ment brillant.
Adolf aterrà al seu planeta natal Kleper, i observà els seus bells paisatges amb melangia. Potser seria l’última vegada que el veuria. Llavors va recordar una vella melodia i començà a xiular. Allò va aturar el temps. Amb la música dirigiria les faccions a l’objectiu. Com un flautista d’Hamelín, s’alçà com a redemptor. Sols una persona no l’escoltava. Una noia el mirava a als ulls, sabia que era perillós. Adolf seguia xiulant, més fluix, va allargar la mà a la noia. Li era familiar. Volia que pugés on estava ell:
—Si anem junts, podrem.
—No anirem junts— li digué ella—. Ja no ho recordes res, oi? Ha passat molt temps, però el mal que ens vau fer tu i els teus, segueix viu.
Alguna cosa es va trencar dins l’Adolf. Ferotges imatges de por i destrucció el fuetejaren fins visualitzar la destrucció de mil mons. Era veritat el que deia aquella noia? Havia estat ell el culpable de tot allò? Era la seva guia; la gent el seguia amb una xenofòbia imparable, no ho pretenia, però era el seu símbol. La por ens fa perillosos. Aquell sentiment, altra vegada, entre els budells i la ment, aquella sensació de mareig, que ja no sabia si era por o tristor, tornà. Por. Llavors, se n’adonà. Temia seguir aquell camí. Temia convertir-se en un monstre, com el seu homònim. No era pas un genocida. I amb un sobtat dolor indescriptible en els seus globus oculars, astorat, va sentir rodolar les primeres llàgrimes de la seva vida. Llàgrimes que li van oferir una sensació dolça, que ja no recordava, en entrar contacte amb els seus llavis.
—Només tu, última supervivent del teu poble tens capacitat per perdonar-me. Ara ho sé. Parla! Què cal que faci? —va suplicar l’Adolf.
—Prou de matances! Oblida les invasions per colonitzar altres mons, tu i els teus no sou millors que els altres… No més guerres.
La hijad havia començat, un canvi radical, un futur, que passava per la violència i el terror. Adolf sabia que ja no tenia aturador. A les tropes dels pterencs s’hi unien un exèrcit d’esbudelladors que abordaven les naus massacrant la tripulació. Eren escorredissos. L’Adolf es trobava entre l’espasa i la paret. La noia li demanava una treva indefinida i els altres només pensaven en atacs violents… Va tenir una visió. Seria eina de pau i martell salomònic. Santó i cabdill militar. La història el recordaria com un monstre voraç. Així que va començar la matança, primer havia de matar aquella noia, sinó no podria continuar. Així va decidir que… A més ho faria davant de tothom, per començar a donar exemple, per deixar clar qui era i què volia. La hijad necessitava tenir els seus màrtirs, els seus herois i vilans: els fonaments d’un Reich mil·lenari interestel·lar.
La noia el mirava fixament, l’Adolf no era aigua clara. Un calfred li va posar els pèls de punta i aleshores es transformà en… allò que mai no hauria esperat ell. Un ésser diferent a la feblesa d’una noia humana, que ara li cridava mots inintel·ligibles, provocadors.
Adolf va parar un moment. El seu cervell processava la informació a una velocitat demencial.
—No! Jo no sóc com ell! —cridà.
Pels seguidors era l’heretgia, pels visionaris era l’escollida. Pel metge era el futur: gens pterencs, esbudelladors i humans. La confusió es propagà arreu. Per una banda, un híbrid kleperià-humà i per l’altra un pterenc-esbudellador-humà. Llavors passà l’inesperat. Ella va iniciar un somriure i ell l’acollí dins d’una abraçada. Havia reconegut aquells crits i planys, eren com un cant d’enyor humà. Abraçada a ella, olorant-li els cabells, pensà en què no hi hauria un futur, fos quin fos, sense ella. Però un esbudellador decidí acabar amb aquella heretgia i disparà. La multitud va veure com un dells queia a terra. 
—Qui només entén de punició només usa la violència —diu una veu—, volem votar la fi de la guerra —digué entre sang i plors la figura.
Es va fer el silenci… L’esbudellador els assenyalà, incitant la multitud a acabar amb ells. En girar-se de nou, però, un sobtat cop de puny el pegà, acompanyat-lo al terra. En girar-se descobrí un híbrid, aquest cop kleperià-pterenc. Era el tercer, però no l’últim.
Una cort d’híbrids escortaven als tres primers. La noia s’alçà, no l’havia tocat de ple.
—Com em dic Sonja que tu i els teus esteu condemnats a seguir habitant aquest món arrossegant-vos com els gossos o col·laborant amb nosaltres, els híbrids… Heu d’escollir.
Sonja se’ls mirà, a l’espera, observant aquelles cares idèntiques, que ni pestanyejaven.
—I bé, què heu decidit? —preguntà.
Tot d’una, el dia es va fer nit. L’eclipsi va arribar, portador de negres noves. El Senyor del Temps, guardià de l’Univers, observava. 
“Em pregunto si hauré d’intervenir o ho resoldran tots sols. Començo a tenir gana”, s’impacientà a la porta de la Tardis.
La senyora del temps s’impacientava:
—Deixa el coi de joc de rol, que la paella es refreda i els nens només pensen en esclafar mons!
—Què vols dir? —digué el Senyor del Temps, enfurismat.
—Ni més ni menys que el que t’acabo de dir —féu ella—. S’ha acabat!
El senyor del Temps abandonà el joc, resignat. No sabia que se l’havia deixat obert. Els esdeveniments es succeirien per sí sols.
Adolf i Sonja es tenien de les mans amb força, els dos pressentiren una incerta angoixa, com si algú superior els hagués abandonat. L’exèrcit dels pterencs atacà a la simultàniament el planeta Terra i Kleper sense compassió. Els híbrids no hi tenien res a fer. Els morts  s’amuntegaven i els ferits s’ofegaven sota el pes de cossos esbudellats. Un riu vermell cobria els dos planetes. No podies evitar qüestionar-te davant aquella visió si calien tants sacrificis sense sentit. La fredor i la desesperança inundaven l’escena i el flaire cada cop era més intens. Tot semblava acabat.
Sonja i l’Adolf entraren a la “police box” acompanyats del Senyor del Temps.
—Fills meus marxem, aquí ja no podeu fer més —va dir.
Sonja i Adolf es miraren a aquell ésser fosforescent i sobrenatural amb temor sense saber què fer. Era la solució? “És l’única solució”, els llegí el pensament. “Anirem al passat i tornareu a començar el dia que llegíreu: -On anirà l’home? O bé migrarà en massa a l’espai exterior o bé per instint de supervivència procurarà destruir el seu veí. I us adonareu que ambdues coses són inevitables. I el senyor del Temps no tindrà cap més opció que crear una nova partida. Fi del joc”.

 

Anuncis

4 thoughts on “Tuiteratura: #03SE

  1. Com ja ens tens acostumats, una gran tasca la teva, de recollir en diversos colors les aportacions de cada un de nosaltres. Vaig a penjar la meva visió i l'enllaçaré a la teva pàgina. Fins a la propera Edgar, que no trigarà en sorgir alguna cosa nova ben aviat.

    M'agrada

  2. Gran (i acolorit) post, Edgar! Et superes en cada convocatòria ^_^
    En entusiasme no hi ha qui et guanyi, noi, això segur. ;P
    De moment, a part de l’enriquiment que suposa afegir nous autors, m’agrada molt que cada convocatòria tracti generes diferents ( o almenys, una mica diferents).
    Crear la convocatòria és part de l’encant i no pateixis, n’hi ha unes quantes de pensades per tal que això tingui continuïtat (sempre que tu hi participis, clar).
    Gràcies per regalar-nos la idea de treballar a partir d’aquesta frase (molt encertada) d’Espriu.

    M'agrada

  3. Jo ho saps Sergi, l'entusiasme i les ganes de fer coses no les perdré mai. Ja està bé que en tinguis unes quantes de pensades i si en falten no et preocupis, jo t'ajudaré a trobar idees. Hem d'arribar als cent relats eh 😉 Potser per llavors haurem de fer alguna cosa amb tots aquest relats, però tot arribarà. I qui sap, si la cosa continua com ara quants serem d'aqui uns mesos, potser ja hem arribat a les 50 persones i tot 😉 jajaja

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s