Notícies: guanyador de la Final d’hivern de Vullescriure.cat! + Relats: Amor de fènix

Tinc l’honor de anunciar-vos que he quedat guanyador de la final d’hivern de Vullescriure.cat en l’apartat de “text més ben escrit”! És un títol que em fa molta il·lusió, i agraeixo a tots els que han votat el meu text, de tot cor. Si voleu més informació la podeu trobar clicant, aquí.

AMOR DE FÈNIX
 
La Maia no ho comprenia. Li havia cridat, ignorat i insultat en nombroses ocasions, tota devorada per la indòmita i, a la vegada, inexplicable fúria adolescent. Ho havia fet tot per tal que la seva estima cap a ella minvés fins a reduir-se a cendres. Però, tot i així, d’aquelles cendres sempre en renaixia el seu amor, talment com una au fènix.
Aleshores, ho va comprendre. Va comprendre la seva tosquedat i ingratitud. Havia de disculpar-se per tot plegat. Però, fou massa tard quan s’adonà del seu gran error. Les implacables parques ja havien tallat el fil de vida del seu pare.

 

Tanmateix, en el fons, la Maia sabia que sempre l’havia perdonat, perquè el seu amor de fènix sempre renaixia d’entre les cendres de la seva mala estima.
 
Anuncis

El secret dels odontocents (Catarsi-Star Trek)

La detecció d’unes ones electromagnètiques anòmales provocà un enorme aldarull en la Federació de Planetes Units. Aquestes provenien d’un indret remot del quadrant d’Alfa que s’havia considerat inhabitat, en un principi, per criatures mínimament intel·ligents. Per aquest motiu, enviaren a la nau U.S.S. Enterprise NCC-1701-K en una missió d’exploració al planeta d’origen. La nau, dirigida per la capitana humana Ceres J. Ross, ja estava a punt d’arribar al seu destí.

            —Comandant Tolck, informe del planeta —ordenà la capitana.
            ­El vulcanià teclejà amb celeritat. Passaren uns minuts fins que el comandant pogué respondre:
            —Es tracta d’un planeta amb una atmosfera semblant a la terrestre. L’estrella més propera es troba a uns 150 milions de quilòmetres, tret que també l’assimila amb el vostre. En canvi, comprèn un 80% d’aigua en la seva escorça, percentatge una mica major que el de la Terra. També consta d’una gravetat lleugerament més alta a la terrestre, d’uns 12,12 m/s2. I a més, està rodejat de dos satèl·lits naturals i sorprenentment d’una dotzena d’artificials.
            La capitana arrufà el nas.
            —L’origen de les ones prové dels satèl·lits?
            —En efecte. Tanmateix, bona part dels satèl·lits artificials estan dirigits des d’una construcció metàl·lica en forma d’antena arcaica. Hi ha clars indicis que en aquest planeta hi habita una espècie intel·ligent precurvatura.
            —Doncs així, la nostra missió s’acaba aquí —afegí la capitana.
            —Capitana, em temo molt que no. Podria ser que no es tractés d’una raça intel·ligent subdesenvolupada, el quadrant Alfa ja havia estat explorat amb anterioritat i no s’havia descobert res de la seva existència. I si fos d’alguna altra raça hostil? Llavors, seria un error abandonar la missió ara —replicà la timonera andoriana. La seva pell relluïa talment com un safir amb la llum dels focus.
            La capitana anà a contestar, però el comandant vulcanià s’avançà:
            —Entenc la seva lògica senyoreta Thara, però si es tractés d’algun assentament d’alguna espècie hostil, ja ens haurien enviat una nau per atacar-nos. I si, per tant, es tractés d’una espècie precurvatura i ens descobrissin, coneix les conseqüències a què pot derivar. Ja sap que no es pot contactar amb races que encara no hagin arribat a la velocitat warp…
            —Senyor Tolck—interrompé la capitana—, comparteixo la seva opinió, però també estic d’acord amb la senyoreta Thara. Per tant, no podem córrer el risc d’anar-nos-en sense conèixer qui hi ha darrere de tot això. A més també hi cap la possibilitat, de què sigui una raça que sí hagi arribat a la velocitat warp —en veure el rostre inescrutable del vulcanià, Ceres afegí—. Però, no es preocupi, serem el més discrets possible. Vostè mateix se n’assegurarà. Senyor Tolck, un petit grup de voluntaris i vós baixaran al planeta amb mi. Ens reunirem a la sala de teletransport d’aquí cinc minuts.  Senyoreta Thara la deixo al comandament de la nau –ordenà, tot sortint de la sala de comandaments a corre cuita.
* * *
           
Només aparèixer en el planeta, ja notaren la gran diferència que el separava envers el planeta Terra, o inclús envers Vulcà. I és que tan bon punt es van materialitzar, es desplomaren al terra, talment com pesos morts. Cruel gravetat. Només moure una mà ja suposava un enorme calvari. Podien notar com la gravetat els empenyia, inclement, cap al terra. El cel els pesava. Trigaren una bona estona en habituar-s’hi. Hores inclús. De fet, la feina d’aconseguir aixecar-se i mantenir-se en peu fou dificultosa. El primer en aconseguir-ho fou el comandant Tolck, seguit dels tellarians, l’andorià i la capitana Ross, que fou l’última en assolir-ho. Però, l’esforç no s’acabava aquí. Caminar suposà l’obstacle més important. Cada pas també suposava un suplici. Les seves cames semblaven revestides d’acer. Per un moment, es sentiren com robots de llautó. Estàtics. Pesants. Silenciosos. Inútils.
            Fins que no van aconseguir adaptar-se a la gravetat, no es pararen a observar el que els envoltava. Es trobaven en una petita cala d’arena rogenca i d’aigües translúcides. El mar s’estenia fins l’horitzó, perdent-se en la distància. Dos penya-segats s’imposaven, vigorosos, a banda i banda, perpetrant el seu etern combat contra la marea. I la selva ocupava bona part de l’extrem oposat a l’oceà. Tanmateix, aquella jungla era completament diferent a qualsevol que haguessin vist fins aleshores. A la Ceres li recordà a les jungles juràssiques que apareixien en les pel·lícules. Només faltava algun tiranosaure per acabar d’arrodonir l’escena. Enlloc d’això, quietud.
            En un altre moment haurien fruït la fresca brisa marina. I la flaire salvatge. Però en aquells moments el plaer havia passat en segon pla. Havien d’esbrinar què coi passava.         —Per on para l’antena? —preguntà la capitana entre esbufecs.
            —No gaire lluny d’aquí —respongué el vulcanià, impertèrrit—.  A un quilòmetre més o menys —en veure els rostres, quasi agònics dels seus acompanyants afegí—. Ho sento no havia calculat l’inconvenient de la gravetat. Ordenaré a la nau que ens hi transporti ara mateix fins allà —tot seguit, engegà comunicador, que en aquells moments era increïblement pesat, i digué—. Comandant Tolck a Enterprise. Necessitem cinc transports a la zona de l’antena —no hi hagué resposta—. Comandant Tolck a Enterprise. Em rebeu? —però només silenci—. Em temo que haurem d’anar a peu. El més segur és que els comunicadors no funcionin en aquest planeta.
            Ceres sospirà:
            —En marxa, doncs.
            Com un llampec, la sensació de què els estaven observant començà a envair la ment de la capitana. Guaità al seu voltant. Esperava trobar-se alguna criatura alienígena que els estigués escodrinyant amb mirada curiosa. Ans al contrari. Res de res. Únicament silenci. Potser només eren imaginacions seves. Observà al senyor Tolck, per si hagués percebut el mateix que ella, però es mantenia impassible, joguinejant amb el comunicador. Si ni els sentits més desenvolupats del vulcanià no detectaven res, havia de tractar-se d’una quimera de la seva ment. Tanmateix, no abaixà la guàrdia.
            I aquesta sensació no s’apaivagà quan s’internaren a la selva, sinó que es féu més i més latent. Alguna criatura s’havia d’amagar darrere de tota aquella flora salvatge. A part dels insectes i els ocells autòctons.
            El trajecte fou amenitzat per la brisa fresca que els acariciava en tot moment, juntament amb el recer de l’ombra selvàtica. La seva marxa era lenta i tranquil·la, malgrat que cada pas era dur i forçós. I la gravetat continuava doblegant-los lentament. Estaven exhausts. Però no podien aturar-se. No ara que estaven tan a prop de desvelar la incògnita.
            Llavors, arribaren a una enorme clariana que s’escapava del fullatge silvestre i deixava entreveure el sol, que banyà les seves pells amb els seus rajos omnímodes. En un dels extrems s’hi localitzava un riu cabalós i d’aspecte profund, que desembocava al mar un tram més endavant. I allà, a la mateixa riba, s’hi localitzava l’antena. Les seves dimensions fins i tot sorprengueren al mateix vulcanià que no badà boca. El dispositiu era idèntic a les antenes parabòliques terrestres, amb l’única diferència que aquesta estava feta d’un material completament diferent a l’alumini. Era un material molt més lleuger i a la vegada molt més consistent que el terrestre. 
            El vulcanià s’apropà al dispositiu, perplex. El rodejà i tragué el seu tricòrder i començà a teclejar feroçment en la seva pantalla.
            —Fascinat! Es tracta d’un dispositiu que controla tots els satèl·lits en òrbita i que a la vegada permet transmetre ondes electromagnètiques a llarga distància per l’espai. És molt curiós que una antena de disseny i estructura tan arcaics puguin fer tal proesa fins ara limitada a criatures que controlen a la perfecció la velocitat de curvatura. Em sembla que en aquest planeta hi habita la que serà la següent espècie membre de la Federació!
            —Interessant visió. Tanmateix, per on para aquesta nova espècie desenvolupada? —replicà la Ceres.
            Però, ni en Tolck ni la capitana ni cap dels seus acompanyants contestà. Quelcom anava malament. En un principi, només van ser un cor de lladrucs, encara distants. Malgrat tot quan s’adonaren de la situació, ja fou massa tard per fugir. Corrien veloçment a pesar de la gravetat, els seus cossos hi estaven habituats. Quan el grup de la capitana amb prou feines pogué fer cinc passos, els alienígenes ja els tenien envoltats. Eren més d’una trentena. Aquests s’aguantaven sobre quatre grapes talment com gossos. I és que s’assimilaven molt als coneguts cànids terrestres, i de fet eren talment com la raça dels labradors, tot i que més grans i ferotges. Tanmateix, la semblança amb els labradors terrestres no era pas el més sorprenent de tot. Per increïble que semblés, els gossos alienígenes portaven armadura. Si haguessin sabut que l’armadura estava feta d’un material extremadament lleuger no s’haurien estranyat tant. O sí,  perquè, en realitat, el fet de l’estupefacció no era degut a l’armadura en sí. Sinó en el que significava. Significava una civilització alienígena organitzada. Una civilització basada en l’excavació i el tractament dels metalls. Una civilització primitiva intel·ligent. Encara que el descobriment de l’espècie dels aliens labradors, tot i que no ho sabessin, seria la menor de les sorpreses.
El cànids miraven als estrangers amb ràbia mostrant les seves dents i roncant amenaçadorament a la vegada. El grup de l’Enterprise desenfundà els seus fàsers i els disposaren al mode matar, tement que aquelles criatures fossin hostils. I no s’equivocaven.
La capitana Ross i companyia es col·locaren en rotllana, d’esquenes entre ells, de manera que no quedés ningun flanc lliure en cas d’atac. Expectaren el següent moviment dels labradors, preparats per a abatre’ls. El cànids s’abalançaren sobre ells, disposats a esbocinar carn i pell. I per després rossegar els seus ossos. Però, la defensa dels seus adversaris era ferma. Els flaixos de llum començaren a irradiar el lloc, imparables, tot calcinant carn alienígena a dojo. Malgrat la seva supremacia tecnològica, les xifres parlaven per sí soles. La superioritat numèrica els acabà vencent.
Un parell de labradors aconseguiren arremetre a un dels tellarites que perdé l’equilibri, gràcies a l‘atípica gravetat d’aquell planeta i el seu pes extra. Les bèsties el devoraren sense compassió a l’instant. Un altre dels cànids engrapà la cama del vulcanià que udolà de dolor bo i tintant el terra de sang verda. El senyor Tolck fulminà a la criatura a l’instant. No es permeté que el dolor ofusqués la seva ment, puix que l’atac dels seus hostils era incessant. La capitana Ross també rebé de valent les envestides dels gossos, però no perdé l’equilibri. Caure equivaldria a la mort, talment com el seu company tellarita. Tots temeren que aquell fos el seu final. Fins que ells arribaren.
            Només eren una dotzena, però per sorpresa seva —i per sort— també duien unes pistoles làser semblants als fàsers, cosa que els ajudà a anihilar als ferotges cànids en un tres i no res. Els inesperats aliats portaven els típics vestits espacials antics, amb un cas completament hermètic, per evitar contacte amb l’exterior; una visera que permetria la visió del portador; dos parells de guants, i la resta del cos embalat en una vestimenta aïllant de color blanquinós. Semblaven els autèntics astronautes dels primers temps en què l’home viatjà a l’espai.
La seva confusió no els donava per més i el seu cansament es feu palès en ells. La capitana Ceres caigué rendida tan bon punt l’últim labrador fou calcinat. No sense abans apreciar quelcom fora de lloc en els seus salvadors.
* * *
El primer que Ceres va veure en despertar-se fou el sostre de color metal·litzat. En un primer moment imaginà que es trobava en el seu compartiment de l’Enterprise i es llevà, disposada a realitzar les seves funcions com a capitana. Tanmateix, només reincorporar-se s’adonà que quelcom no anava bé. Aixecar-se li suposà un sobreesforç al qual no estava acostumada. I llavors, ho recordà tot. La gravetat, la caminada per la jungla, l’atac dels labradors, l’aparició dels astronautes… On es trobava? Es tractava d’una habitació del color gris de l’acer, no gaire més gran que d’uns 9m2, composta simplement d’un llit i una petita taula, on hi havia un d’aquells estranys vestits espacials amb una nota al damunt que hi posava:
Capitana Ross, és essencial que es posi aquesta indumentària aïllant, abans de sortir d’aquesta habitació. Sense ella no podrà respirar. Signat,
El comandant Tolck
            Es col·locà el vestit aïllant i tot seguit, es dirigí a la porta, feta del mateix metall que tota la sala. L’obrí. Malgrat tot, l’altre extrem de la porta també estava desert. Només consistia en un petit passadís amb una altra porta semblant a la que acabava de travessar. Tan bon punt la tocà, la del darrere es tancà en una forta portada. Aleshores, del sostre començà a rajar una generosa quantitat d’aigua, talment com si d’una banyera es tractés. I quan tot el passadís estigué completament inundant la porta s’obrí. La capitana no donà crèdit al que va veure a continuació.
            Es trobava al fons del mar. L’aigua habitava arreu. Tanmateix, el més xocant de tot arribà quan es donà la volta. Una ciutat submarina. En realitat, no era una ciutat humanament parlant. Era un conjunt d’habitacles excavats a la talús continental, talment com coves submarines. Quasi totes estaven obertes sense cap mena de porta o tanca, a excepció d’unes poques cobertes de metall, com la que acabava de sortir. Aquestes últimes eren minúscules en comparació amb les demés. N’hi havia centenars de les altres, potser milers, repartides a diferents altures sense cap ordre apreciable. Era increïble. I per acabar-ho d’adobar, la llum elèctrica. Cada habitacle disposava d’electricitat. Electricitat! Allò només podia significar una cosa.
            I llavors, arribaren els odontocets. O com els anomenà Ceres, els delfinians. De bon principi, ja els relacionà amb els dofins terrestres a pesar que tenien diversos trets distintius, com quatre aletes dorsals i caudals enlloc de dues,  o el color,  ja que eren completament blancs. Els delfinians nedaven amb elegància i amb portat presumit però també airós. Eren criatures fascinats i respectables. I com observà més endavant, perspicaces.
            Una comitiva d’odontocets s’apropà a Ceres, tot fent-li una reverència amb el cap i les aletes. A Ceres li semblà divertit el detall i imità el moviment. A continuació, la saludaren amb un xiulit còmic i l’invitaren a seguir-los amb un gest amb les aletes.  Tot seguit, la conduïren fins a una de les coves recobertes de metall, que era bastant més gran de la que havia sortit ella i la feren entrar. El procés que havia presenciat feia uns escassos instants es repetí, però aquest cop a la inversa. L’aigua es dissipà en uns escassos segons.
Entra a l’estància. La sala no era molt gran tot i que triplicava de mida a la que s’havia despertat uns segons més tard. L’únic mobiliari del lloc estava compost d’una enorme taula de reunions. També li recordà una mica a l’Enterprise. Allà, s’hi trobava el senyor Tolck, l’andorià i el tellarita. A més a més, també els acompanyava un astronauta, que suposà que es tractava d’un odontocet, sospita que es confirmà quan aquest es retirà el casc. La capitana l’imità. Els seus ulls foscos l’escrutaren durant uns segons i llavors, li allargà la mà –o l’aleta-. La capitana li correspongué la salutació.
El que passà a continuació deixà de pedra a Ceres.
—Salutacions capitana. L’estàvem esperant —digué el odontocet—. Un plaer. Li diria el meu nom, però en la meva espècie aquesta… formalitat, no existeix.
 Es quedà paralitzada durant uns instants, fins que per fi reaccionà:
—Encantada, senyor… dofí. Perdoni la meva indiscreció, però em pregunto, com és que parla el nostre idioma?
—La veritat és que fa un temps un home de la seva espècie, amb orelles punxegudes, ens l’ensenyà. Estigué amb nosaltres un bon grapat de temps —féu una ganyota—. Dispensi els meus modals, però deixi’m anar al gra.
—Endavant –assentí la capitana.
—Necessitem la seva ajuda. Els recursos en aquest planeta escassegen i ben aviat, la vida pels odontocets es farà insostenible si no fem res. Els nostres enemics, els labradors, controlen quasi tots els recursos minerals i energètics. Només ho podem solucionar amb la guerra i l’exterminació dels cànids. I no volem arribar a aquest extrem. Som criatures pacífiques, sap? L’home que estigué amb nosaltres ens explicà la història dels seus primers contactes i de fet, nosaltres complim amb tots els requisits per esdevenir una espècie de la seva Federació.
—I com garanteix que no violarem les lleis dels primers contactes amb espècies precurvatura, ajudant-los? –interrompé el vulcanià aixecant una cella.
—De fet, senyor Tolck, sí que complim aquestes regles. Hem construït naus espacials que superen la velocitat de la llum. I les hem provat, amb èxit. Però, el combustible amb què funcionen, el diliti, és escàs en aquest planeta i el poc que hi ha està controlat pels cànids. Ells no coneixen la seva funció, però saben que és important per a nosaltres. Per això, el tenen ben amagat a les seves mines o qui sap on. Necessitem la seva tecnologia per aconseguir trobar-lo.
El senyor Tolck i la capitana es miraren, escrutant les intencions de l’altre.
* * *
           
            —L’estructura dels seus vestits espacials és molt curiosa, em pregunto com funcionen…–comentà el comandant Tolck. Es trobaven amagats darrere els troncs selvàtics, escodrinyant el seu objectiu. El vulcanià no havia parat de posar pegues a la missió quan la proposà el líder odontocet, tanmateix finalment cedí. I ara, la seva curiositat científica…
             —Quan portem el vestit, les nostres aletes van unides a uns implants robòtics que simulen les seves extremitats terrestres —respongué un dels odontocets.
            —Fascinant! Realment fascinant!
            —Comandant Tolck, ja portem tres dies buscant el maleït diliti sense resultat. Necessitem el mineral per sortir d’aquest planeta! Per favor, concentri’s i deixi la seva curiositat per més endavant! —pregà la capitana.
            El vulcanià només assentí amb el cap, tot observant a Ceres amb la seva mirada impassible. El senyor Tolck obrí el seu tricòrder.
            —No es preocupi, capitana, perquè detecto una alta concentració d’aquest mineral en aquell edifici d’allà —digué el vulcanià, bo i assenyalant un edifici proper a la mina—. El més segur és que els labradors l’amaguin allí. Què hi pensa?
            L’edifici, fet de murs de pedra gruixuts, que havia assenyalat el vulcanià estava envoltat d’un enorme ciutadella d’aquells alienígenes. Només les portes de l’edifici esmentat, ja estaven vigilades per una vintena de labradors vestits amb armadura, observant amb mirada atenta el seu entorn.
            —Senyor líder dels odontocets, què proposa fer? –preguntà la capitana.
            —Lluitar per la llibertat. Nosaltres distraurem als labradors, amb els nostres vestits espacials i les nostres armes tenim una bona defensa que els labradors no podran franquejar. Mentrestant, el vostre grup obtindrà el preuat mineral, el suficient com per arribar fins a la seu de la seva Federació i aconseguir algun acord amb la seva espècie. Li sembla bé així?
            La capitana assentí. Una centúria de delfinians es dirigí amb passos lents, però segurs fins a la ciutat cànida després d’un gest del seu líder. Els seus vestits espacials no passaren desapercebuts i, quasi immediatament, foren rebuts pels labradors. Les muralles i les armes dels cans eren una defensa fútil en comparació amb la tecnologia dels odontocets. La batalla no s’allargà per gaire temps.
* * *
La porta de l’edifici era ja només vigilada per un parell de cànids que el grup de l’Enterprise abatí amb facilitat. Entraren dins el recinte. Al seu darrere encara persistia la remor del combat. El que van veure en l’interior de l’edifici els va deixar atònits. Una enorme muntanya de diliti recorria la major part del lloc, refulgint amb la llum que s’escolava en el seu interior. Tal fou la seva estupefacció, que no s’adonaren de què un parell de labradors, que es trobaven dins el recinte, s’apropaven cap a ells amb celeritat. Els dos aconseguiren clavar queixalada a una diana comuna. Després d’uns segons d’astorament per part del grup de l’Enterprise, fulminaren a les bèsties caníbals amb els fàsers. El verd es malgastava en el sòl. Era el senyor Tolck. Uns dels labradors li havia arrancat de soca-rel el braç esquerra i l’altre l’havia mossegat al clatell. El seu rostre estava pàl•lid, però la seva expressió continuava impassible, com sempre. Ja era massa tard pel vulcanià.
Les llàgrimes rodolaren pel rostre de la capitana Ross, que assaborí el gust salat que sorgia dels seus propis ulls. Moltes vegades havia odiat al senyor Tolck per la seva tossuderia vulcaniana. L’havia odiat per les seves accions versemblants i lògiques. Per la seva falta de sentiments. La seva sang freda. Però, no l’odiava de debò. A pesar de les seves diferències, era el seu company. El seu amic. Per aquest motiu, s’apropà al vulcanià que en la seva agonia li transferí el seu katra. A pesar que el seu cos fos irrecuperable, la seva ànima es mantindria viva en Ceres.
Llavors, els delfinians entraren dins el recinte. Ells sí havien vençut la seva batalla.
* * *
            La notícia de què l’Enterprise arribà al planeta Terra, juntament amb una nau d’una nova espècie alienígena es propagà com la pólvora. Els delfinians feren en un pacte amb la Federació quasi d’immediat. Se’ls cedí un planeta deshabitat on hi hagués la presència d’aigua i diliti, en el quadrant Alfa, per tal de que la seva societat desenvolupada pogués adaptar-se a les condicions dels membres de la Federació. El nou planeta fou batejat com a Cetàcia. El poble cetaci s’adaptà d’immediat al nou planeta i esdevingué una societat pròspera dedicada a l’extracció de metalls i a la creació de naus espacials. Gradualment, els odontocets s’anaren incorporant a la Flota Estelar o a la pròpia Federació, esdevenint una raça més.
Els traspassos de dos membres foren l’única mala notícia de la missió. Els dedicaren tots els seus honors com a autèntics herois de la galàxia.
La senyora Ceres Ross dimití del seu càrrec com a capitana de la nau Enterprise en finalitzar la missió i esdevingué ambaixadora de la Federació amb els odontocets, a Cetàcia. Al seu torn, l’andoriana Thara esdevingué capitana de l’Enterprise.
Pels cànids, la desaparició dels odontocets de Canídia —com més tard fou conegut el  planeta— suposà un enorme progrés en la seva civilització. Els seus recursos s’incrementaren i la seva població augmentà i evolucionà progressivament. Els delfinians podrien haver esdevingut mites amb el pas del temps. Tanmateix, no fou així. Els cànids no oblidaren mai els seus enemics per excel·lència. Per a ells, els delfinians sempre havien suposat un autèntic misteri, no només per la seva naturalesa sinó també per la seva tecnologia avançada. Tal fou el seu afany per descobrir els seus secrets que milers de labradors al llarg de la història posterior dedicaren les seves vides íntegrament en entendre la cultura i tecnologia delfiniana. A poc a poc, el cànids copiaren la seva tecnologia i l’adaptaren a la seva societat. Però, un secret se’ls resistia. Un secret relacionat amb el diliti. A pesar dels nombrosos estudis que hi dedicaren, no aconseguien descobrir-lo. Passarien segles, o inclús mil·lennis, fins que el secret dels odontocets fossi desvelat. I aquell dia, l’univers trontollaria.

El cant dels revivents

Els carrers es disfressen de mort
amb els famolencs ben impacients
 i que esperen amb sa ingent conhort
poder saciar les fams latents.
És el vermell a dojo sadollat
Com fontana de les carns innocents.
El terra de carmesí tintat
Fa la vida de sangs putrescents.
Com son desori inesperat
No fou mai pas res ocasional,
Ja no en quedà sinó soledat
Que combatés envers aquell mal.
Minsos supervivents que la sort
Desempallegà de la set carnal,
Li feien, temorosos, la cort
Així escapar d’aquell lloc infernal.
Els carrers es disfressen de mort
amb els famolencs ben impacients
 i que esperen amb sa ingent conhort
poder saciar les fams latents.