Galàxia esdrúixola (Repte Clàssic 567)

Ja feia un número considerable de quilòmetres que Júpiter havia esdevingut història. Les matemàtiques solament evidenciaven una llarga distància. Era una la llàstima que la brúixola cibernètica encara indiqués un viatge durador fins a la galàxia d’Andròmeda, l’última Amèrica. Des de la seva tendra innocència, la pàl·lida túnica de la via Làctia sempre li havia aparegut com una prestància més que màgica. Memorava amb dolcesa la seva artística magnificència, talment com una tènue carícia.
Un silenci omnímode recorria contínuament el lloc, únicament doblegat per la única presència d’aquella màquina (o més aviat andròmina) que confeccionava una sèrie de radiofreqüències electromagnètiques del tot feréstegues, que únicament evocava de pel·lícules de ciència-ficció. En realitat, però, delejava escoltar la intrínseca elegància que la música clàssica li oferia. La seva prudència, però, coneixia la importància de la reserva energètica per una possible dependència en la informàtica per salvar la seva existència en aquella llunyana galàxia.
La seva lànguida ànima, no obstant, no maldava en rendir-se a la paciència. La seva ignorància somiadora no havia advertit a la seva constància científica, de la omnipotència de la solitud. Una descàrrega de llàgrimes fluí en l’aire, tot elaborant esfèriques gotes líquides endutes per la pròpia ingravidesa.
Havia de passar pàgina. Tanmateix, el trajecte era llarg i a cada centímetre que recorria la seva àguila metàl·lica espacial, la seva òptica s’envidriava de llàgrimes de soledat.
Anuncis

L’holograma (Repte clàssic 568)

En homenatge a Robin Williams

L’holograma flotava, somrient, en l’aire. L’alumnat se’l fitava amb posat impertèrrit, com si tot plegat no anés amb ells. La imatge, tanmateix, no desdibuixà el seu somrís. La professora, en contemplar la passiva actitud dels joves, preguntà:
—Em poden dir qui és aquest personatge?
Un dels alumnes s’aixecà, s’enfilà damunt el pupitre i amb una veu sorneguera digué:
—Oh capità, el meu capità!
Un cor de rialles el seguí.
—Correcte, en Robin Williams. Gràcies, senyor Olm per il·lustrar-nos-ho, però segui com cal, si us plau —ordenà la professora—.Vejam, em podrien dir el mètode que he utilitzat per fer l’holograma?
Un parell de mans s’erigiren, tímides.
—Senyoreta Vila?
—Bé, doncs ha agafat un fotograma d’una pel·lícula, seleccionant el contorn de la imatge que veiem ara mateix, i l’ha transformat en holograma.
—Exacte, qualsevol cosa que hagi estat gravada en dues dimensions es pot passar a holograma fàcilment. Però, si és d’una pel·lícula, per què no es mou?
La noia dirigí una mirada dubitativa a la professora.
—Perquè és una escena en què el personatge no es mou de lloc?
—No ben bé, algú? —el silenci s’ensenyorí de l’indret. En veure que ningú el trencava, la professora digué—. De fet, ho ha dit vostè mateixa abans, senyoreta Vila. No es mou, perquè he agafat únicament la imatge d’un fotograma. Per tal que es mogués, hauria d’agafar un bon grapat de fotogrames i unir-los. Per a cada segon de pel·lícula es necessiten més o menys uns 25 fotogrames. Per tant, hem d’invertir una mica de temps perquè s’ha d’editar, fotograma a fotograma. Aquest és el gran inconvenient que encara tenim en la conversió de dos dimensions a hologrames, perquè és un procés lent i costós. Si tinguéssim el nostre actor aquí i el gravéssim tot seria molt més senzill. Malauradament, traspassà l’any 2014, una autèntica llàstima. Bé, què hi farem… —el timbre que marcava el final de la classe ressonà, esvalotat—. Per demà, m’agradaria que féssiu grups de cinc persones i que cada grup reproduís un personatge d’alguna pel·lícula en dues dimensions, el que vulgueu, i el transformeu a holograma. En total ha de durar uns deu segons com a mínim, és a dir, més o menys correspon a uns 50 fotogrames per persona —un rebuf general s’envolà en l’atmosfera—. No és per a tant.
Mentre els alumnes anaven abandonant la classe gradualment, la professora es disposà a apagar l’hològraf. Tanmateix, just abans que l’holograma s’esvaís, a la dona li aparentà que la imatge de l’actor li picava l’ullet, bo i acompanyat del seu somriure trapella.

No comprenia el que havia passat. Era impossible que l’holograma pogués picar-li l’ullet, hauria de ser talment com una estàtua en un museu. Segurament, però, només devien haver estat imaginacions seves.