Galàxia esdrúixola (Repte Clàssic 567)

Ja feia un número considerable de quilòmetres que Júpiter havia esdevingut història. Les matemàtiques solament evidenciaven una llarga distància. Era una la llàstima que la brúixola cibernètica encara indiqués un viatge durador fins a la galàxia d’Andròmeda, l’última Amèrica. Des de la seva tendra innocència, la pàl·lida túnica de la via Làctia sempre li havia aparegut com una prestància més que màgica. Memorava amb dolcesa la seva artística magnificència, talment com una tènue carícia.
Un silenci omnímode recorria contínuament el lloc, únicament doblegat per la única presència d’aquella màquina (o més aviat andròmina) que confeccionava una sèrie de radiofreqüències electromagnètiques del tot feréstegues, que únicament evocava de pel·lícules de ciència-ficció. En realitat, però, delejava escoltar la intrínseca elegància que la música clàssica li oferia. La seva prudència, però, coneixia la importància de la reserva energètica per una possible dependència en la informàtica per salvar la seva existència en aquella llunyana galàxia.
La seva lànguida ànima, no obstant, no maldava en rendir-se a la paciència. La seva ignorància somiadora no havia advertit a la seva constància científica, de la omnipotència de la solitud. Una descàrrega de llàgrimes fluí en l’aire, tot elaborant esfèriques gotes líquides endutes per la pròpia ingravidesa.

Havia de passar pàgina. Tanmateix, el trajecte era llarg i a cada centímetre que recorria la seva àguila metàl·lica espacial, la seva òptica s’envidriava de llàgrimes de soledat.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s