L’holograma (Repte clàssic 568)

En homenatge a Robin Williams
L’holograma flotava, somrient, en l’aire. L’alumnat se’l fitava amb posat impertèrrit, com si tot plegat no anés amb ells. La imatge, tanmateix, no desdibuixà el seu somrís. La professora, en contemplar la passiva actitud dels joves, preguntà:
—Em poden dir qui és aquest personatge?
Un dels alumnes s’aixecà, s’enfilà damunt el pupitre i amb una veu sorneguera digué:
—Oh capità, el meu capità!
Un cor de rialles el seguí.
—Correcte, en Robin Williams. Gràcies, senyor Olm per il·lustrar-nos-ho, però segui com cal, si us plau —ordenà la professora—.Vejam, em podrien dir el mètode que he utilitzat per fer l’holograma?
Un parell de mans s’erigiren, tímides.
—Senyoreta Vila?
—Bé, doncs ha agafat un fotograma d’una pel·lícula, seleccionant el contorn de la imatge que veiem ara mateix, i l’ha transformat en holograma.
—Exacte, qualsevol cosa que hagi estat gravada en dues dimensions es pot passar a holograma fàcilment. Però, si és d’una pel·lícula, per què no es mou?
La noia dirigí una mirada dubitativa a la professora.
—Perquè és una escena en què el personatge no es mou de lloc?
—No ben bé, algú? —el silenci s’ensenyorí de l’indret. En veure que ningú el trencava, la professora digué—. De fet, ho ha dit vostè mateixa abans, senyoreta Vila. No es mou, perquè he agafat únicament la imatge d’un fotograma. Per tal que es mogués, hauria d’agafar un bon grapat de fotogrames i unir-los. Per a cada segon de pel·lícula es necessiten més o menys uns 25 fotogrames. Per tant, hem d’invertir una mica de temps perquè s’ha d’editar, fotograma a fotograma. Aquest és el gran inconvenient que encara tenim en la conversió de dos dimensions a hologrames, perquè és un procés lent i costós. Si tinguéssim el nostre actor aquí i el gravéssim tot seria molt més senzill. Malauradament, traspassà l’any 2014, una autèntica llàstima. Bé, què hi farem… —el timbre que marcava el final de la classe ressonà, esvalotat—. Per demà, m’agradaria que féssiu grups de cinc persones i que cada grup reproduís un personatge d’alguna pel·lícula en dues dimensions, el que vulgueu, i el transformeu a holograma. En total ha de durar uns deu segons com a mínim, és a dir, més o menys correspon a uns 50 fotogrames per persona —un rebuf general s’envolà en l’atmosfera—. No és per a tant.
Mentre els alumnes anaven abandonant la classe gradualment, la professora es disposà a apagar l’hològraf. Tanmateix, just abans que l’holograma s’esvaís, a la dona li aparentà que la imatge de l’actor li picava l’ullet, bo i acompanyat del seu somriure trapella.

No comprenia el que havia passat. Era impossible que l’holograma pogués picar-li l’ullet, hauria de ser talment com una estàtua en un museu. Segurament, però, només devien haver estat imaginacions seves. 
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s