Testimonis (Orciny Books, El disparador #2)

La porta féu pas, amagant darrere seu el qui l’obria. L’insòlit en tot plegat, però, era que ni darrere ni davant seu, hi havia ningú per presenciar-ho.


Anuncis

B-612

En homenatge a Antoine de Saint-Exupéry
Ja feia dies que havia deixat enrere les immediacions de Mart i des de la finestra davantera ja podia apreciar com, a poc a poc, la silueta de Júpiter s’anava engrandit a la distància. Tanmateix, tot i la seva encisadora bellesa, el gegant gasós no era la seva principal destinació. Aquesta, es trobava molt abans inclús d’aproximar-se a la meitat del trajecte per atènyer el planeta: el cinturó d’asteroides. I d’entre aquella important amalgama rocosa, s’hi trobava el seu destí: un asteroide que no realçava ni per la seva magnitud, ni per la seva extensió, ni tan sols per la seva composició. Segons tenia entès eren els seus mateixos detalls els que composaven la seva singularitat. Però no descobrí de què es tractava fins que maldà en posar un peu en ell.
 
No obstant, la gesta per tal d’aconseguir-ho fou costeruda. El principal entrebanc amb què es topà fou la menudesa de l’asteroide. La seva nau era més gran que el propi astre i per tant aterrar-hi era cosa infactible. Així doncs, no tingué cap més remei que deixar en òrbita l’embarcació i col•locar-se l’escafandre espacial. Emparat per un corda fermada a la seva nau, es llançà a la ingravidesa eterna. Li valgué Déu i ajuda la proesa d’abastar l’objecte rocós, però finalment aconseguí prendre terra. Fou aleshores quan tot plegat s’enrarí.
Quan li manaren la missió d’explorar un asteroide en concret ja s’imaginà el fet de localitzar en ell quelcom insòlit. Potser un llac de gel, o aigua, o inclús una sonda espacial extraviada. Però no res com allò.

 

I és que l’únic que trobà en tot l’astre era una rosa pansida, bo i reclosa a l’interior d’una petita cúpula tota esquerdada i un baobab de la mida d’un puny.
 

 

Follia eòlica

En algun indret de la Manxa, el nom del qual no vull recordar, cavalcava un cavaller d’esprimatxada i esblanqueïda figura i estalonant-lo de ben a prop, el seu escuder rodanxó muntat a la gropa d’un, ja exhaust, ase. Marxaven amb pas ganso pel bell mig del camí, bo i guanyant-se la furiosa reprensió de clàxons que maldaven en fer-se lloc per avançar-los. Tot i lent, el seu avenç es féu imparable, fins tan bon punt el cavaller guaità els gegants en l’horitzó.

            —Amic Sancho, la ventura ens guia. Albires a la distància aqueixos feroços gegants? Prompte serà el moment en què la seua sang banyi la meua llança.
           —Mes, senyor Quixot, quins gegants? Jo no aguaito res més que molins en l’horitzó.
          —Ja es veu que no estàs cursat en això de les aventures: són gegants, i si tens por, aparta’t del meu camí i posa’t a orar, mentre jo afronto aquesta cruenta i desigual batalla.
           
I dient això, esperonà al seu corser i cavalcà, llança en mà, disposat a vèncer la pugna que ja es lliurava a la seva ment. Tanmateix, tot plegat es truncà quan es plantà al peu d’un dels supòsits gegants. amb l’impacte contra l’enreixat, la llança del noble es doblegà, bo i fent d’ella vetusta ferralla. La bonaventura acompanyà don Quixot que sortí il·lès de l’escaramussa. La seva orgullosa convicció, però, no permeté que la cosa restés així. Amb la seva tarada llança, colpejà una vegada i una altra el peu del gegant, rebent-ne únicament un ressò metàl·lic a canvi. L’estructura, nogensmenys, s’erigia, inalterable, tot bellugant amb insistència els seus tres braços allargassats com a burla. No fou fins que el cansament l’aflacà, que abandonà el seus intents de derrocar-lo. I és que d’electricitat, poca en necessiten els cavallers.