“El vent entre els saguaros” de Montserrat Galícia


Sovint la gent quan li parlen de ciència-ficció es remet a  pensar en les aventures espacials d’Star Wars o Star Trek. I no dic que estiguin malament, sinó al contrari, són veritables clàssics, històries que poc o molt hem sentit alguna vegada anomenar. Però la ciència-ficció és quelcom més que això. I és que sempre he pensat que aquest gènere tan sols és un component que serveix d’ambientació per a la verdadera història que es vol explicar. I aquí entrem doncs en el que el fa especial: la seva elasticitat per tal de comprendre tot tipus d’històries. D’aquesta forma ens adonem que la ciència-ficció no és només acció i aventura, sinó que pot esdevenir qualsevol història que es desitgi. No hi ha límits.
El vent entre els saguaros és una bona mostra del que em refereixo. Ens trobem davant una novel·la de ciència-ficció situada en un planeta habitable molt llunyà al nostre. En ell arriben en McQuinn i la Ge dos prospectors de la Research Planetary Corporation (marit i muller a la força segons dicta la norma de l’empresa) que ronden per l’espai prenent “possessió dels cossos sòlids descoberts a l’espai, des de simples asteroides fins a satèl·lits i planetes”. Un planeta habitable en tan bones condicions com el HD 629.947 d, no es troba cada dia, i per tant decideixen baixar ràpidament a prendre’n possessió. Tanmateix, allà trobaran que dos altres prospectors de la competència, la Roma i l’Slimane, ja han arribat al planeta abans que ells. Tots quatre hauran de conviure i col·laborar plegats per tal de descobrir els secrets que amaga el planeta, els quals semblen confluir en el desert de saguaros, molt semblants als cactus que es poden trobar a la terra.
No obstant, tot i que la novel·la aparenti ser d’aventures, a mesura que avancem ens adonem com l’acció acaba essent el de menys. La importància d’aquesta història radica en la psicologia dels seus personatges, i sobretot amb la de la narradora-protagonista, la Ge. Aquesta ens va mesclant flashbacks del seu passat amb la vida present i que en un principi semblen haver estat afegits per capritx. Finalment, però, ens adonarem de la importància que aquests fragments prenen pel desenllaç de la novel·la.
La psicologia agafa una dimensió molt especial en aquest llibre, ja que a mesura que anem passant pàgines ens adonem com ha evolucionat la manera de ser dels éssers humans en aquest món futur. Veiem, per exemple, com l’amor pren una altra dimensió molt més freda, menys humana (o més, segons com es miri). I el mateix passa amb la idea dels matrimonis que s’ha modificat fins al punt de tornar a significar com quelcom que es fa quasi per conveniència, perquè la pròpia empresa ho obliga. Fins i tot, la infidelitat no significa res per als personatges.
Montserrat Galícia ens presenta aquesta curiosa història amb un estil atraient, impecable, quasi poètic, on s’aprecia la llarga trajectòria i experiència que ha tingut la seva ploma. De fet, malgrat no saber-ho amb anterioritat, és una de les autores més prolífiques de la ciència-ficció catalana, arribant a guanyar premis tan importants com el Joaquim Ruyra (en dues ocasions) o el premi Enric Valor. Malgrat pràcticament “no passés res”, la novel·la atreu d’una forma majúscula i no permet que et separis d’aquesta fins que hagis devorat la darrera pàgina, característica de la qual, al meu parer, li atorga molt de mèrit.
També cal dir que l’ambientació és excel·lent. El deix de misteri que s’aprecia al llarg del llibre és una dels seus punts més forts. Una de les inconveniències que he trobat a aquesta història, però, és que aquest misteri no s’acaba resolent al final de la novel·la, es deixa d’una forma massa oberta que el lector es veu obligat a completar ell mateix. Suposo, que aquesta era una de les intencions de l’autora, deixar que el lector s’imaginés la seva pròpia teoria del perquè dels fets que es van succeint al llarg de la història, perquè el planeta té aquesta força per jugar amb la mentalitat dels protagonistes.
Una novel·la que no té res d’envejar amb d’altres de les mateixes característiques que estigués ambientada en la realitat i que demostra que la ciència-ficció pot produir obres d’una qualitat excepcional que poden deixar petja a la història de la literatura catalana.

“La mutació sentimental” de Carme Torras

Fa temps que tenia pensada aquesta ressenya, però no m’hi he pogut posar-m’hi fins ara per aquelles preferències forçades ineludibles com són els exàmens (el compte enrere s’estreny ^_^). Avui us vinc a parlar d’una novel·la de ciència-ficció molt especial. No només perquè estigui escrita en català (que ja és dir molt), sinó perquè és guanyadora del Premi Manuel de Pedrolo Ciutat de Mataró i el premi Ictineu (que són els dos únics guardons que premien la literatura fantàstica en llengua catalana). Per si no fos suficient raó per fer-me amb ella, la temàtica que tractava em va atreure de seguida: una distòpia molt lligada amb el món de la robòtica. I no parlar de la preciós disseny de portada que no deixa indiferent a ningú.
La mutació sentimental se situa en un món dividit en dues faccions ben divergents: els protecno, que estan a favor dels ROBs, una mena de robots assistents que acompanyen a tothora a les persones i els ajuden en la seva vida diària; i els antitecno, contraris a tota mena de tecnologia i sobretot als ROB, ja que creuen que acaben modificant, a pitjor els pensaments, sentiments i relacions dels seus usuaris. En aquest context, hi trobarem  en Leo, protecno i un dels empleats més brillants de l’empresa més important que fabrica els ROBs i la Silvana, líder d’un dels moviments més importants antitecno. Els interessos d’aquests dos toparan per raons diferents amb la Cèlia, una nena del segle XXI que ha estat congelada per tal que es pogués curar de la seva malaltia amb els avenços mèdics del futur que els farà veure el seu món d’una forma ben distinta.
Amb aquest curiós argument es desenvoluparà una història molt particular, on els personatges i la seva personalitat prendran una importància crucial en la història, però d’una forma que no resultarà ni tediosa ni pretensiosa. Els protecno s’han convertit en individus pràcticament insensibles (que fins i tot no ploren per la mort d’éssers estimats propers) i dependents als seus robots personals (que en la seva absència els converteix en éssers inútils i irascibles). La manera com s’explica aquesta evolució de la naturalesa humana (que esfereeix per la semblança amb la societat actual) aporta a la novel·la un toc de frescor que no deixa indiferent a ningú.
També cal destacar el magnífic estil d’escriptura de l’autora, acurat, però senzill (escrit en el més estricte present) que fa del llibre una lectura amena i entretinguda. Destacar també la bona ambientació de la història i el desenvolupament original que es fa dels robots, que són plantejats d’una forma molt realista i molt d’acord amb els passos que pot seguir partir de la nostra actualitat (segurament, això és deu al fet que la mateixa autora és investigadora de l’Institut de Robòtica CSIC-UPC).
Per contra, segons el meu parer, al desenvolupament general de la història li manca alguna escena més d’acció per la meitat de la novel·la, però aquesta carència es veu suplerta amb escreix per la seva excel·lent caracterització dels personatges i del conflicte entre aquests.
La mutació sentimental és una d’aquelles novel·les  que demostren que, la literatura de ciència-ficció i encara més en català, pot ser igual o més profunda i brillant que la que tendeix a magnificar-se entre les elits academicistes i intel·lectuals. Una novel·la imprescindible, que de ben segur deixarà petja en la història de la literatura fantàstica en català.