La poma escollida

I et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
JOSEP CARNER, Els fruits saborosos

                                                                                   
La gent tendeix a creure-la talment com la poma perfecta, madura i bella, d’aquelles amb la pela tan pulcra i refulgent que devoraries tan sols amb la mirada. Ans al contrari. Encara és verosa i a més a més, és un xic deforme i té pell tocada en certs indrets. La seva única virtut, de fet, és la mancança de cucs excavant túnels en la seva carn.
Per altra banda, també s’inclina a pensar que la poma impactà de ple en tota la testa d’aquell home (anomenat també com el darrer dels alquimistes), bo i deixondit així, amb el despreniment, la seva ment adormida. En realitat, però, el fruit caigué una mica més enllà, al terra, encara que suficientment a prop del científic com per clamar la seva atenció. I és que aquella poma (en pugna amb tots els cànons de la fructicultura) seria la que faria madurar tota la humanitat, ja que revelava, intrínsec en ella, el sentit de l’univers sencer.
 

“Tèrmits del formigó” de Júlia Lancho

Avui us porto un llibre l’autora del qual vaig conèixer per Facebook i em va demanar fer-ne una ressenya al blog. Es tracta de l’opera prima de l’autora, una novel·la breu de ciència-ficció, que ella mateixa qualifica com a “novel·la juvenil”.

Ens situem en la Barcelona de l’any 2060, en una societat distòpica en què els adolescents estan organitzats en tribus, segons el lloc de procedència. D’entre aquestes tribus, la dels guinardons s’ha fet amb el poder i control de totes les altres, mitjançant algun mètode misteriós. Una altra tribu, els graciencs, aliens al control d’aquesta tribu, han ideat la forma de rebel·lar-se contra ella i acabar d’una vegada per totes amb el control dels guinardons. Per fer-ho, se serviran d’una de les seves invencions, els tèrmits de formigó, una mena de nanorobots capaços de foradar el ciment i apoderar-se d’informació i equips informàtics.
Es tracta d’una novel·la que es llegeix molt veloçment, tant pel seu estil amè com per la seva extensió, no gaire major a les 100 pàgines. Està escrita amb un estil senzill, potser excessivament, cosa que cansa en ocasions al lector jove, com jo, amb una mica de tirada lectora, però que seria adient pels nois i noies adolescents que s’introdueixen de forma més seriosa al món de la lectura. A més a més, té un ritme veloç, que per una banda es pot agafar per quelcom positiu, però també com un desavantatge, ja que s’introdueix a l’acció sense deixar temps al lector perquè assimili l’ambientació i les normes generals que regeixen l’univers plantejat.
S’ha de reconèixer la voluntat de l’escriptora per cercar l’originalitat, pel que fa almenys el plantejament de la història, sobretot per la idea pel que fa a aquest tèrmits de formigó, que m’ha semblat molt interessant. Tanmateix, el que m’ha decepcionat de la novel·la és el fet que la presència d’aquests tèrmits vagi disminuint, fins al punt que queden quasi com quelcom anecdòtic. És cert que el desenvolupament i el desenllaç són més atractius per un públic adolescent, però tenint en compte el títol de l’obra m’hauria agradat que tinguessin més importància en el conjunt de la història.
Finalment, pel que fa els personatges, val a dir que m’han semblat interessants per la varietat i contradiccions que tenen, cosa que els fa més humans. El que m’ha semblat estrany ha sigut la seva forma de parlar, ja que tenen un discurs massa educat i ben construït que sembla més propi d’adults que d’adolescent. Segurament, però, deu estar fet a propòsit com una forma més d’adonar-nos del que canvi que es produeix en aquesta societat, en que els adolescents es veuen obligats a madurar més ràpid del compte.
Una novel·la molt recomanable per tot els públics, però sobretot, com ja he dit, per aquell sector adolescent més jove que s’inicia en el món de la lectura.