“Cels taronges” de Jordi de Manuel

Per pura casualitat, quan vaig anar a la biblioteca de Balaguer, em vaig topar amb aquesta novel·la breu d’un autor, Jordi de Manuel, que no només he llegit i ressenyat, sinó que fins i tot he tingut l’honor de conèixer-lo. A més a més, Cels Taronges és una obra premiada amb el Premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa, l’any 2000, un premi que em cau bastant a prop. I per acabar-ho d’adobar, és una novel·la especulativa (que avui dia segurament es podria considerar com ucronia), situada l’any 2008. Així doncs, no vaig dubtar ni un moment en demanar-la en préstec.
Es tracta d’una novel·la breu, que no arriba a les 115 pàgines, de la saga policíaca de l’inspector Marc Sergiot, però en la qual aquest personatge tan sols fa una aparició estel·lar, essent tan sols un personatge secundari que acaba esdevenint, tanmateix, essencial per la resolució del cas. El policia encarregat del cas és en Josep Marfull, jove i ambiciós tinent dels Mossos d’Esquadra que ha d’investigar el segrest d’en Gerard Planolas, el fill d’un prestigiós arquitecte barceloní i estudiant a la Facultat de Bioenginyeria.

Un dels primers punts a destacar és l’estil de Jordi de Manuel, ja de per sí, concís, i en aquest cas encara més tractant-se d’una novel·la breu. Els capítols curts creen una història molt dinàmica i portadora, que quasi no et fa adonar de la velocitat amb que et berenes pàgines i pàgines, fins al punt que, literalment, has devorat tota la novel·la amb menys de 24 hores.

L’estructura de la novel·la, que sospito que és una constant en els llibres de la saga de novel·la negra de Jordi de Manuel, està estructurada en les vivències de la víctima en els capítols amb números imparells, i les investigacions policials als parells. I per si fos poc, al principi dels capítols parells també se’ns fa una biografia dels companys d’en Gerard Planolas en el grup de treball de la facultat. Si ens fixem en l’avançament de la trama i la història, aquests fragments biogràfics semblen un afegitó innecessari. No obstant, aquests són útils per conèixer una mica més la situació del protagonista principal, el Gerard, i li serveixen a l’autor, per situar la història en diferents ambients geogràfics dels Països Catalans: un barceloní, un empordanès, una osonenca, un illenc i una ponentina. Personalment, haig de destacar el cas de la ponentina, la Maria de les Sogues, perquè se situa la seva biografia molt a prop de casa meva, en una finca, que he entès que es troba entre Bellvís i els Arcs, dos pobles de la comarca del Pla d’Urgell, però que tenen també molt lligam amb Balaguer, fins al punt que la meva pròpia ciutat acaba anomenada en la llegenda de la Verge de les Sogues. Cal lloar l’esforç de Jordi de Manuel per aquest ànim de situar l’acció en diverses contrades del territori català i explicar-hi, fins i tot, alguna de les seves llegendes.
A més a més, també m’ha semblat molt interessant un debat que es dóna enmig de la novel·la sobre els dialectes, sobre si els estudiants universitaris que van a Barcelona acaben per perdre el seu dialecte, per acabar prenent el barceloní, i només recuperen el seu quan dialoguen amb algú del seu propi dialecte. M’ha cridat l’atenció pel fet que és una qüestió amb la qual em trobaré ben aviat, i en la qual crec que la diversitat dialectal és quelcom necessari si no volem perdre alguns dels aspectes més rics que té el català, com són els seus dialectes tan variats.
Finalment, em cal destacar l’ambientació de l’obra, la qual no em venia de nou. Pel fet d’haver llegit Mans lliures, he pogut detectar certs aspectes que em resultaven molt familiars. Un dels més importants, l’inici d’una sequera seriosa, amb les distintes solucions a les que es recorre, com plantes dessalinitzadores i el racionament d’aigua; un altre és les Rondes Aèries, una mena de carreteres elevades que passen pel bell mig de Barcelona, les quals estan en construcció i han estat dissenyades pel pare del Gerard Planolas; i, per acabar, els tatuatges amb un llaç negre al canell, per les persones amb seropositiu. Són tres aspectes molt característics de la original ambientació que Jordi de Manuel ens proposa.
Cels taronges és una novel·la molt especial, que enamorarà tant els lectors de gènere com els més “negrots” (que és el nom amb el qual es coneix els amants del gènere negre), i que per la seva brevetat i concisió captivarà fins i tot al lector més ocasional. I ja se sap, que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”.
Anuncis

“El espectroscopio del alma” d’Edward Page Mitchell

L’editorial Orciny Press comença molt forta. Una editorial petita, independent, que publica indiferentment en català i castellà, i a més a més, dedicada als gèneres fantàstics que el propi editor, l’Hugo Camacho, anomena “especulatius”. En fi, una autèntica raresa en el món editorial actual. I què fa per estrenar-se? Publica l’opera prima d’un autor novell, Alejandro Marcos Ortega, i el seu Final del duelo; una antologia de relats de diversos autors sobre la tan oblidada mitologia catalana, Catalunya Mítica; i, una altra antologia de relats d’un autor desconegut i oblidat, Edward Page Mitchell amb el seu El espectroscopio del alma. 
 
Avui ens centrarem en aquesta darrera. En la mateixa introducció, l’Hugo Camacho, ens descriu Edward Page Mitchell (1852-1927) com el pioner de la literatura de ciència-ficció, bo i avançant-se fins i tot, al propi H. G. Wells. Són relats que van ser publicats al diari novaiorquès The Sun, a les dècades del 1870 i 1880. Aquests van passar desapercebuts i es van anar perdent fins que Sam Moskowitz (1920-1997) va rescatar-los de l’hemeroteca. Tanmateix, el més sorprenent d’aquests relats són la seva temàtica, que s’avancen a les temàtiques que avui dia són característics de la literatura de gènere, com el teletransport, la criogenització o els viatges en el temps.
L’antologia comença amb el relat El taquipompo, una història que m’ha captivat més pel seu estil, que per la seva història en si. L’argument tan sols es redueix a una història d’amor frustrat pels impediments que posa el pare de la nòvia, professor universitari de matemàtiques, que no vol un negat per les matemàtiques com a gendre, i aquest últim intentarà guanyar-se’l amb la invenció d’una màquina de moviment perpetu, el taquipompo, amb l’ajuda del seu tutor Jean Marie Rivarol. L’estil, en canvi, és excel·lent i molt original, sobretot pel que fa a l’ús d’unes figures literàries excepcionals, bona part d’elles molt lligades amb les matemàtiques i la ciència. Aquí un bon exemple: “¿acaso no podía ser motivo de alegría el encontrarse que tanto individual como colectivamente se preocupaban más por la x que por el cromosoma XX […]?”.
A continuació, ve El espectroscopio del alma, el relat que dóna nom a l’antologia, però, que segons el meu parer és un dels més fluixos de l’antologia, que presenta un invent capaç de fotografiar l’olor i embotellar el so, que malgrat la seva originalitat, es tracta més aviat una paròdia científica, i el seu estil, per contra, se m’ha fet bastant feixuc.
El interior de la Tierra és un relat interessant que ens serveix per adonar-nos de la curiosa visió que tenia Page Mitchell sobre els pols i el que hi ha a l’interior de la Terra, en una època en què la humanitat no havia arribat mai als pols, i se sabia ben poc de l’estructura de l’interior de la Terra, arribant-se, fins i tot, a l’extrem d’imaginar-se que estava buida per dins i que hi vivia gent, com bé s’especularà en aquest relat.
El millor conte del recull, segons el meu parer, és El hombre sin cuerpo, un relat que explica la història d’un visitant del museu, que descobreix un cap momificat que li pica l’ullet, i que després d’alliberar-lo de la seva vitrina li parla i li explica la seva història: es tracta d’un científic reconegut que ha inventat una màquina de teletransport que per un error quan la fa servir, se li transporta solament el cap. Un argument verdaderament original, fins i tot per avui dia, i amb un estil també molt portador.
Tanmateix, el segueixen dos relats que també es disputen per la seva originalitat aclaparadora i encara més, tenint en compte l’època en què van ser escrits. El primer, El hombre más capaz del mundo, ens parlarà del  Herr Doktor Professor Fisher, un americà que arriba a Europa, concretament a Alemanya, i descobrirà el secret del famós general Ignatiev, un home creat artificialment pel doctor Rapperschwyll. Un relat que està escrit amb clau irònica i parodia les societats americana i alemanya contemporànies a Page Mitchell, i que m’ha recordat una mica al Frankenstein, de Mary Shelley, potser en clau humorística. Això sí, un relat potser un pèl massa llarg, pel que ens explica.
L’altre relat que destaca per la seva originalitat fulgurant és La hija del senador. L’autor ens situa en una societat futura (distopia? ucronia? utopia?) amb curioses invencions, com uns termoelectrodes, que són com Mitchell imaginava les calefaccions del futur; unes pastilles que només menjar-te-les se’t passa la gana; i una càmera de congelació, a l’estil de les màquines de criogenització que posteriorment es farien populars en ciència-ficció. Tanmateix, això no s’acaba aquí, sinó que Page Mitchell ens presenta una societat on s’han creat dos bàndols: el vegetarià-mongol, que com el nom indica estan en contra de menjar carn animal; i el conservador, contrari al vegetarià. En aquest context, també se’ns presentarà la típica història d’amor impossible entre una parella de diferents bàndols, que acabarà, però, amb un desenllaç molt insòlit i satisfactori.
En el següent, El experimento del profesor, es repeteix una història d’amor complicada, que el pare de la núvia vol evitar perquè no li agrada el seu promès. Tanmateix, el pare mateix, que és científic, trobarà la solució: li “trepanarà” el cervell al jove, perquè així concordi amb la personalitat que ell desitjaria per la seva estimada. És un dels relats que concorden més amb les característiques primerenques de la ciència-ficció, pel que fa al científic boig, com bé trobem a l’obra anteriorment mencionada de Mary Shelley, que acaba esdevenint una denúncia a la ciència en general.
Nuestra guerra con Mónaco és un altre dels contes més coixos de l’antologia, que malgrat està escrit en clau humorística i presentar un context original, una possible guerra entre Mònaco i Estats Units que no acaba amb res, que frega, fins i tot, amb l’absurd. Tanmateix, aquest no m’ha acabat de convèncer i se m’ha fet massa llarg, segurament també perquè l’estic llegint des d’una visió contemporània.
El hombre de cristal és un dels relats d’Edward Page Mitchell que sorprenen més pel seu avançament als grans percussors de la ciència-ficció: i és que s’anticipa fins i tot a H. G. Wells i el seu L’home invisibleA partir d’aquest plantejament, crea una història plena d’humor, però tot i així les raons que empenyen al protagonista a fer tot plegat, és un amor frustrat, que en el meu cas m’ha decebut una mica. La resolució de la història, tot i que tampoc és del tot original, és més o menys satisfactòria i acaba mostrant la cara dolenta de ser un home invisible.
Finalment, El reloj que retrocedía una història sobre viatges en el temps, que avui dia no trobaríem original, però que si ens situem en el fet que es tracta d’una de les primeres obres de ciència-ficció de la història, ens adonem que és una autèntica fita. Fins i tot, s’arriba a reflexionar sobre paradoxes temporals i entre els personatges es debat sobre possibles ucronies.

En conjunt, El espectroscopio del alma és un recull de contes imprescindible per a qualsevol amant de la ciència-ficció, que ajuda a descobrir un dels grans primers mestres d’aquest gènere i que com el seu “home de cristall” ha esdevingut  invisible pel món sencer. Estic segur que seguiré de ben a prop la trajectòria de l’editorial Orciny, perquè de moment ens ha deixat autèntiques joies, del tot indispensables.

“Hipnofòbia” de Salvador Macip

Filosofia, còmics, ciència-ficció, ciència, Lovecraft, Shakespeare… Tot això i més és el que es pot trobar a Hipnofòbia. Sembla més aviat una llista escrita a l’atzar dels millors tresors intel·lectuals. I és que Hipnofòbia té tots els números per esdevenir un clàssic, ben bé com ja ho són els dos mestres citats més amunt. Però val més que anem per parts.
Em vaig fer amb Hipnofòbia gràcies al concurs que va organitzar en XeXu del blog Llibres, i punt! (Moltes gràcies XeXu pel detall de la dedicatòria del Salvador Macip!), però ja feia temps que volia fer-me amb ella, des que vaig llegir Ullals. I més encara van ser les meves ganes de llegir-la, en donar una ullada al seu argument:
“Per què dormim? És veritat que el cervell necessita descansar, o és una manera d’ocultar el seu veritable potencial? En un búnquer secret de l’exèrcit americà, el doctor Metcalf ha trobat la manera d’accedir al Poder, la força secreta de la ment, i té una idea molt clara de com l’ha de fer servir. El general Sandcliff és l’únic que pot evitar que el doctor s’infiltri en els nostres somnis i acabi controlant la humanitat. Podrà aturar l’home més perillós del món?”
Hi ha novel·les que ja valen la pena llegir només per la seva idea. Des de ben petit (i encara ara) si m’haguessin preguntat pel meu poder predilecte si fos un superheroi, hauria elegit sense dubte els poders mentals, com la telecinesi o la telepatia. I aquests (i altres poders que et deixen la pell de gallina) són els que podem trobar a Hipnofòbia: un món on els humans aconsegueixen increïbles poders mentals gràcies a la falta de son, que ha estat sempre el que ha frenat l’evolució de l’ésser humà. En aquest aspecte, el de l’ascensió de l’home m’ha recordat molt a la filosofia nietzschiana, al superhome que tan predicava, relació no sé si fortuïta o premeditada, però que de totes formes aporta un valor més d’intel·lectualisme a una novel·la d’un gènere que s’acostuma a menystenir. El gruix d’aquest component filosòfic, però, ve donada del mestre dramaturgs, amb la cita d’una de les seves millors obres Machbeth, que se’ns plantifica abans de començar la novel·la i que es veu culminat amb uns diàlegs finals que semblen talment com extretes d’una d’aquestes magnífiques tragèdies.
Amb el seu estil directe, senzill i portador, Macip ens proporciona una història frenètica, extremadament dinàmica, talment com si les pàgines anessin soles, mogudes pel poder d’algun d’aquests superhomes. Un altre punt a favor per l’autor, són els capítols protagonitzats per un personatge diferent a cada una, una història coral que ens permet veure les conseqüències i l’evolució d’aquest moviment hipnofòbic, des de diferents punts de vista molt interessants que aporten frescor i renoven la història pàgina a pàgina. De fet, tots els capítols haurien passat perfectament per relats independents. En un principi, anava a dir que d’entre els vuit capítols, em quedaria amb el tercer, amb aquest ambient tan lovecraftià tan ben travat. Tanmateix, al final m’ha enamorat més aquest personatge de l’Adam, potser perquè m’ha recordat molt a la meva infància i a una de les meves primeres lectures serioses, Harry Potter i la pedra filosofal. Però, no només per això, sinó pel fantàstic spin-off d’aquest setè capítol que podem trobar al número 13 de la revista Catarsi, que es pot llegir independentment de no tenir la novel·la, però que et dóna molta complicitat amb el personatge, si l’has llegit.
Com ja he anomenat al principi, els còmics de superherois tenen molt a veure amb Hipnofòbia. Per bones i per dolentes. I és que la novel·la agafa tant els punts forts com fluixos d’aquestes històries gràfiques. Al costat positiu, hi trobem unes escenes d’acció trepidants i uns poders que fascinen fins al lector més seriós. Però, per contra, també trobem els típics personatges arquetípics: el científic boig, l’heroi solitari, el nen-prodigi… Per sort, aquests no són plans, i podem detectar una profunditat i evolució que ajuda a suplir aquesta petita carència. També s’ha d’admetre que al costat de situacions d’una originalitat espaterrant, també en trobem de molt tòpiques, com bé són aquesta sensació d’ésser vigilat, les persecucions pels carrers i els missatges anònims. Suposo que Macip, en voler fer un tribut al gènere de la història gràfica, en especial el de superherois, peca en el mateix que pequen la major part dels directors del cinema d’aquest mateix gènere. Tinc present que, segurament, aquestes situacions estiguin escrites d’aquesta forma premeditadament, però, pel meu gust, si ha estat això, n’ha abusat en excés.
Tot plegat no treu, això no obstant, el mèrit de Macip de voler-nos presentar una novel·la original, dinàmica, entretinguda, com una culminació de totes les seves influències, un divertimento literari que crea complicitat amb el lector. Una novel·la excel·lent, que malgrat els seus pros i contres, demostra el talent del seu autor no només pel gènere de la ciència-ficció, sinó per aquest art que és la literatura.