“El espectroscopio del alma” d’Edward Page Mitchell

L’editorial Orciny Press comença molt forta. Una editorial petita, independent, que publica indiferentment en català i castellà, i a més a més, dedicada als gèneres fantàstics que el propi editor, l’Hugo Camacho, anomena “especulatius”. En fi, una autèntica raresa en el món editorial actual. I què fa per estrenar-se? Publica l’opera prima d’un autor novell, Alejandro Marcos Ortega, i el seu Final del duelo; una antologia de relats de diversos autors sobre la tan oblidada mitologia catalana, Catalunya Mítica; i, una altra antologia de relats d’un autor desconegut i oblidat, Edward Page Mitchell amb el seu El espectroscopio del alma. 
 
Avui ens centrarem en aquesta darrera. En la mateixa introducció, l’Hugo Camacho, ens descriu Edward Page Mitchell (1852-1927) com el pioner de la literatura de ciència-ficció, bo i avançant-se fins i tot, al propi H. G. Wells. Són relats que van ser publicats al diari novaiorquès The Sun, a les dècades del 1870 i 1880. Aquests van passar desapercebuts i es van anar perdent fins que Sam Moskowitz (1920-1997) va rescatar-los de l’hemeroteca. Tanmateix, el més sorprenent d’aquests relats són la seva temàtica, que s’avancen a les temàtiques que avui dia són característics de la literatura de gènere, com el teletransport, la criogenització o els viatges en el temps.
L’antologia comença amb el relat El taquipompo, una història que m’ha captivat més pel seu estil, que per la seva història en si. L’argument tan sols es redueix a una història d’amor frustrat pels impediments que posa el pare de la nòvia, professor universitari de matemàtiques, que no vol un negat per les matemàtiques com a gendre, i aquest últim intentarà guanyar-se’l amb la invenció d’una màquina de moviment perpetu, el taquipompo, amb l’ajuda del seu tutor Jean Marie Rivarol. L’estil, en canvi, és excel·lent i molt original, sobretot pel que fa a l’ús d’unes figures literàries excepcionals, bona part d’elles molt lligades amb les matemàtiques i la ciència. Aquí un bon exemple: “¿acaso no podía ser motivo de alegría el encontrarse que tanto individual como colectivamente se preocupaban más por la x que por el cromosoma XX […]?”.
A continuació, ve El espectroscopio del alma, el relat que dóna nom a l’antologia, però, que segons el meu parer és un dels més fluixos de l’antologia, que presenta un invent capaç de fotografiar l’olor i embotellar el so, que malgrat la seva originalitat, es tracta més aviat una paròdia científica, i el seu estil, per contra, se m’ha fet bastant feixuc.
El interior de la Tierra és un relat interessant que ens serveix per adonar-nos de la curiosa visió que tenia Page Mitchell sobre els pols i el que hi ha a l’interior de la Terra, en una època en què la humanitat no havia arribat mai als pols, i se sabia ben poc de l’estructura de l’interior de la Terra, arribant-se, fins i tot, a l’extrem d’imaginar-se que estava buida per dins i que hi vivia gent, com bé s’especularà en aquest relat.
El millor conte del recull, segons el meu parer, és El hombre sin cuerpo, un relat que explica la història d’un visitant del museu, que descobreix un cap momificat que li pica l’ullet, i que després d’alliberar-lo de la seva vitrina li parla i li explica la seva història: es tracta d’un científic reconegut que ha inventat una màquina de teletransport que per un error quan la fa servir, se li transporta solament el cap. Un argument verdaderament original, fins i tot per avui dia, i amb un estil també molt portador.
Tanmateix, el segueixen dos relats que també es disputen per la seva originalitat aclaparadora i encara més, tenint en compte l’època en què van ser escrits. El primer, El hombre más capaz del mundo, ens parlarà del  Herr Doktor Professor Fisher, un americà que arriba a Europa, concretament a Alemanya, i descobrirà el secret del famós general Ignatiev, un home creat artificialment pel doctor Rapperschwyll. Un relat que està escrit amb clau irònica i parodia les societats americana i alemanya contemporànies a Page Mitchell, i que m’ha recordat una mica al Frankenstein, de Mary Shelley, potser en clau humorística. Això sí, un relat potser un pèl massa llarg, pel que ens explica.
L’altre relat que destaca per la seva originalitat fulgurant és La hija del senador. L’autor ens situa en una societat futura (distopia? ucronia? utopia?) amb curioses invencions, com uns termoelectrodes, que són com Mitchell imaginava les calefaccions del futur; unes pastilles que només menjar-te-les se’t passa la gana; i una càmera de congelació, a l’estil de les màquines de criogenització que posteriorment es farien populars en ciència-ficció. Tanmateix, això no s’acaba aquí, sinó que Page Mitchell ens presenta una societat on s’han creat dos bàndols: el vegetarià-mongol, que com el nom indica estan en contra de menjar carn animal; i el conservador, contrari al vegetarià. En aquest context, també se’ns presentarà la típica història d’amor impossible entre una parella de diferents bàndols, que acabarà, però, amb un desenllaç molt insòlit i satisfactori.
En el següent, El experimento del profesor, es repeteix una història d’amor complicada, que el pare de la núvia vol evitar perquè no li agrada el seu promès. Tanmateix, el pare mateix, que és científic, trobarà la solució: li “trepanarà” el cervell al jove, perquè així concordi amb la personalitat que ell desitjaria per la seva estimada. És un dels relats que concorden més amb les característiques primerenques de la ciència-ficció, pel que fa al científic boig, com bé trobem a l’obra anteriorment mencionada de Mary Shelley, que acaba esdevenint una denúncia a la ciència en general.
Nuestra guerra con Mónaco és un altre dels contes més coixos de l’antologia, que malgrat està escrit en clau humorística i presentar un context original, una possible guerra entre Mònaco i Estats Units que no acaba amb res, que frega, fins i tot, amb l’absurd. Tanmateix, aquest no m’ha acabat de convèncer i se m’ha fet massa llarg, segurament també perquè l’estic llegint des d’una visió contemporània.
El hombre de cristal és un dels relats d’Edward Page Mitchell que sorprenen més pel seu avançament als grans percussors de la ciència-ficció: i és que s’anticipa fins i tot a H. G. Wells i el seu L’home invisibleA partir d’aquest plantejament, crea una història plena d’humor, però tot i així les raons que empenyen al protagonista a fer tot plegat, és un amor frustrat, que en el meu cas m’ha decebut una mica. La resolució de la història, tot i que tampoc és del tot original, és més o menys satisfactòria i acaba mostrant la cara dolenta de ser un home invisible.
Finalment, El reloj que retrocedía una història sobre viatges en el temps, que avui dia no trobaríem original, però que si ens situem en el fet que es tracta d’una de les primeres obres de ciència-ficció de la història, ens adonem que és una autèntica fita. Fins i tot, s’arriba a reflexionar sobre paradoxes temporals i entre els personatges es debat sobre possibles ucronies.

En conjunt, El espectroscopio del alma és un recull de contes imprescindible per a qualsevol amant de la ciència-ficció, que ajuda a descobrir un dels grans primers mestres d’aquest gènere i que com el seu “home de cristall” ha esdevingut  invisible pel món sencer. Estic segur que seguiré de ben a prop la trajectòria de l’editorial Orciny, perquè de moment ens ha deixat autèntiques joies, del tot indispensables.

Anuncis

2 thoughts on ““El espectroscopio del alma” d’Edward Page Mitchell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s