El feminisme masculí

Gràcies al tweet de @odradek1 descobreixo les bases d’un premi de relat curt que valora «la utilització d’un llenguatge no sexista i un enfocament del relat que no faci servir els estereotips masculins i/o femenins tradicionals». L’irònic de tot plegat ve perquè en aquest concurs, precisament, només s’hi poden presentar dones. Posem per cas que, en lloc de només poder presentar-s’hi dones, en el premi només haguessin deixat concursar-hi homes. Què hauria passat? Doncs que una bona pila de gent (amb tota la raó del món) hauria posat un crit al cel per la injustícia que s’està cometent. I jo, per descomptat, també m’hi hauria sumat. Tanmateix, per què no passa res amb aquest escenari contrari? Què es vol aconseguir amb aquest concurs?  Potser pensen que, com en matemàtiques, quan multipliques dos negatius dóna un positiu? Així doncs, el que intenten és combatre el sexisme amb més sexisme?

El principal problema amb què s’ha encarat malament el feminisme radica en aquest punt. Moltes vegades es clama que s’ha de conscienciar la dona de la situació injusta en què viu: la discriminació laboral, l’assetjament sexual, la violència de gènere, les lletres degradants que s’escolten en els grans hits musicals d’avui dia… Hi estic totalment a favor: han de ser les dones les primeres que facin el primer pas de denunciar aquestes injustícies. Però, segons el meu parer, la cosa no s’ha de quedar aquí. Si el que es vol és crear una societat justa i igualitària, no crec que sigui gaire bona idea apartar els homes d’aquesta lluita feminista o, fins i tot, en alguns casos extrems generalitzar i criminalitzar tot el sexe masculí de ser-ne el causant.  Ans al contrari, només fa que empitjorar la situació i crear un abisme encara més gran. Bona part dels homes no som un esbart de llops bavosos que tractem les dones com si fossin ovelles subordinades a la nostra voluntat.

Ho hem d’aconseguir entre totes i tots: fem campanyes per evitar que s’escolti i es produeixi aquesta música (que tothom sap a quina em refereixo) amb lletres masclistes i humiliants. Fem boicot a les discoteques que ofereixen aquesta música, aquelles que no fan pagar a les dones com a reclam per als homes o que ofereixen gogós, cambreres o ballarines com si fossin un producte. Denunciem aquelles ofertes de feina en què es demanen només homes per a les feines físiques o només dones per a cuidar canalla o netejar. Rebutgem aquelles empreses on, simplement per la seua condició sexual, les treballadores cobren un salari menor. Manifestem-nos contra aquests governs i aquestes lleis abusives i retrògrades. No és aquesta la verdadera lluita feminista? Tot plegat és precisament quelcom que ens afecta i ens degrada a la societat en conjunt.

Als organitzadors d’aquest concurs: estic convençut que aquest projecte ha estat ideat amb tota la bona fe del món. Però, segons el meu parer, no s’ha triat la forma adequada. No seria millor fer una convocatòria oberta per a tots els sexes? No podríem demostrar així que els homes també estem conscienciats per a aquesta causa, que volem la igualtat de sexes, que rebutgem el sexisme i la injustícia?

“Foc verd”, de Jordi de Manuel

Després de set novel·les atrinxerat als encontorns de Barcelona, Marc Sergiot decideix, en la seua vuitena aparició, escapar-ne (o és el mateix Jordi de Manuel qui ho necessita?). I és que la ciutat no l’ha tractat gaire bé aquest estiu: un dels seus agents ha rebut un tret i s’hi sent responsable; el fill de la Montserrat, una amiga seua molt estimada, està en un estat molt greu, i a més a més la calor se li fa insuportable. Necessita escapar d’allí. La invitació del seu col·lega Xulio Coirós a passar una temporada a la seua aldea d’A Coruña serà l’excusa perfecta. La cosa a Galícia, tanmateix, estarà igual o pitjor: en el viatge amb el seu preuat quatre llaunes viurà en primera persona els terribles incendis que arrasen els boscos gallecs. I per acabar-ho d’adobar, quan arribarà al poble, Coirós li explicarà que han trobat un cos carbonitzat al bosc que, malgrat que no ho sàpiguen encara, està molt lligat amb un cas mai no resolt de fa vint-i-tres anys.

A hores d’ara ja puc presumir de ser un lector més o menys fidel de Jordi de Manuel. És la desena novel·la que llegeixo d’aquest autor barceloní i això significa que ja estic bastant fet a l’estil demanuelià (si em permeteu el neologisme). Trobem una mateixa estructura particular basada en salts temporals que componen el que sembla un còctel curiós de fragments del passat i del present que de mica en mica, però, van encaixant com un trencaclosques molt ben travat. També trobem una mateixa fixació per la naturalesa i una descripció acurada dels paisatges que ja trobem en La decisió de Manperel. I finalment també trobem aquests mateixos personatges exquisits i profunds: alguns deliciosos i entranyables, d’altres odiosos i cruels, però tots humans, amb els seus defectes i virtuts. D’aquesta novel·la m’ha enamorat especialment el del professor Manuel Moreira, un fantàstic personatge que aporta una pinzellada de lucidesa en aquest ambient rural dominat pels dogmes de fe i les baixes passions.

Tanmateix, no cal ser un lector expert de l’autor per embrancar-se en la seua lectura. Un dels trets que fan més especials l’univers de l’inspector Sergiot és que el lector pot introduir-s’hi en qualsevol ordre, sense necessitat d’haver llegit res més abans. Però, tot i així, De Manuel tampoc no s’oblida dels seus lectors més fidels, i prepara unes picades d’ullet que fa la saga encara més especial, com per exemple el perquè de la mala relació amb el seu pare, que no s’havia desvelat fins en aquesta novel·la.

Mort, amor, traïció, venjança, religió, avarícia…Hi trobem una mescla dels pecats i passions humanes que podria tenir tots els ingredients per a tractar-se d’una autèntica tragèdia shakespeariana ambientada a Galícia. Foc verd és això i molt més. Una novel·la que no us podeu perdre.

Tres males llengües

El dia que es van acabar els xafardejos, l’estabilitat del poble va perillar. No hi havia material per a fer safareig. Ni xafarderies, ni tafaneries, ni murmuracions, ni maldiences, ni crítiques, ni comarejos, ni enveges, ni manifasseries, ni curiositats, ni detraccions, ni batxilleries, ni intromissions, ni boca-orella… Res de res. L’únic xafardeig era que no hi havia xafardejos.
I és que possiblement el problema era que el poble tenia tres habitants tan sols.