“Polpa” de Jordi Masó Rahola

La literatura de cordill (o en anglès pulp fiction) des de sempre ha estat considerat un gènere popular i d’escassa qualitat literària publicat en revistes barates molt populars als Estats Units entre els anys 20 i 50. Per descomptat, es tracta d’una completament generalització errònia, que es veu ràpidament desmentida quan descobrim grans autors de la literatura universal de la talla d’Isaac Asimov, H. P. Lovecraft o Ray Bradbury entre els màxims exponents d’aquestes publicacions.

Polpa del músic i pianista Jordi Masó Rahola és la prova fefaent que es pot fer bona literatura d’aquest gènere infravalorat. El títol d’aquest recull de contes pren el nom, precisament, del material amb què s’editaven aquestes famoses revistes.

El primer relat “L’art del pastitx” que obre aquesta antologia pot ser considerat com una declaració d’intencions de l’estil que imperarà al llarg de tot el llibre. L’autor comença dins el seu terreny. Un estudiant català de piano (que curiosament també es diu Jordi) de la Royal Academy de Londres coneixerà el Bernat Rius, un altre estudiant català amb un talent molt especial i misteriós: és un compositor especialista en l’art del pastitx, que és la creació d’una obra artística seguint l’estil deliberadament d’un determinat compositor, com a homenatge. No podríem considerar el pastitx, com una mena d’equivalent a la literatura pulp, també menystingut? I no són precisament els escriptors (i també els compositors) autors de pastitx inconscients?

Només coneixia l’autor dels seus microrelats i el seu blog La bona confitura i és precisament en els relats “Rancúnia” i “El gnom de Bristol” on he notat més la seua faceta microrelataire. En el primer trobem un microrelat d’un autor molt famós en una edició comentada per un escriptor i amic seu (o no tant) amb tot d’anècdotes sobre la seua creació. El segon “El gnom de Bristol” es tracta d’una mena d’estudi d’un misteriós escriptor de novel·la negra molt peculiar. L’especial cura en la tria de les paraules i anècdotes i la sorpresa final delata aquesta influència microrelataire.

La ironia, l’absurd, el realisme màgic, la novel·la negra, el pulp, l’insòlit, Cortázar, el microrelat, l’experimentació literària… Tot plegat composen una mescla única i indefinible que, tanmateix, et deixa desconcertat i meravellat per la seua originalitat. Polpa és un recull brillant que no us podeu perdre. Només vull acabar felicitant l’editorial Males Herbes pel seu magnífic encert i valentia per publicar obres d’aquesta qualitat literària que demostren que del relat i  de la literatura de gènere també en surt bona literatura.

“Malsons de gat” de Sergi G. Oset, Igor Kutuzov i Patrícia Muñiz

Tinc malsons felins. Cada nit una gatada s’esmuny en els meus somnis i em turmenta amb miols diabòlics i roncs d’ultratomba. I em desperto tot suat i em trobo la gata ajaguda prop meu, aliena a tot plegat. La veig remoure’s i miolar mentre dorm i, aleshores, no puc evitar preguntar-me «què coi deu somniar?».

Malsons de gat explora la resposta d’aquesta pregunta, aparentment retòrica. Els autors graciencs Igor Kutuzov, Patrícia Muñiz i Sergi G. Oset ens porten un recull de 15 relats de caire fantàstic que parteixen d’aquesta premissa inicial. I per si fos poc, ens ho fan combinant l’estil a dues mans, a quatre o, fins i tot, a sis com els cadàvers exquisits dels surrealistes. Un experiment literari molt interessant i que, a més a més, en aquest llibre està molt reeixit.

Malgrat que tots els contes del recull m’han agradat molt, m’agradaria destacar-ne un parell que m’han fascinat des de la primera pàgina fins a la darrera. El primer de tots és «John Martínez», un relat d’ambientació distòpica que ens transporta a Ciudad Juárez, en un temps en el qual t’has de posar caretes antigàs per poder sortir al carrer perquè no et matin els gasos tòxics. En aquest context trobem en John Martínez, cap de família i tècnic de segona estrella, que un dia, en sortir de la feina, es troba un coiot viu a l’exterior, sense cap mena de careta. És que potser l’animal és una nova espècie immune als gasos tòxics? John, fascinat, s’endurà la criatura a casa, encara que la llei ho prohibeixi. El que no sap és que rere l’aparició d’aquest coiot, s’amaga quelcom més fosc i terrible del que s’imagina: la crueltat i l’ambició humana.

Per altra banda, trobem el relat «El Soterrani», que conté una crítica social profunda pel que fa a la vanitat i les baixes passions. Ens situa també en un futur distòpic i ens explica la història d’un empleat brillant, el cap del qual el recompensa amb una fitxa vermella que li permetrà entrar a El Soterrani, un restaurant on podrà assaborir una de les menges més exquisides i inaccessibles d’aquest temps: la carn. El protagonista veurà, però, que el restaurant no és pas el que s’imaginava de bon principi. No diré a quina pel·lícula m’ha recordat per a no fer-vos un spoiler del final, però de ben segur que els que l’han llegit saben a quina em refereixo.

Per acabar, m’agradaria felicitar a l’editorial Hermenaute per apostar per aquests dos gèneres tan menystinguts avui dia com són els gèneres fantàstics i la narrativa curta. Un recull de contes plagat de referències literàries, musicals i cinematogràfiques que satisfaran tant al lector més friqui com al que està menys experimentat en aquests temes.