“Polpa” de Jordi Masó Rahola

La literatura de cordill (o en anglès pulp fiction) des de sempre ha estat considerat un gènere popular i d’escassa qualitat literària publicat en revistes barates molt populars als Estats Units entre els anys 20 i 50. Per descomptat, es tracta d’una completament generalització errònia, que es veu ràpidament desmentida quan descobrim grans autors de la literatura universal de la talla d’Isaac Asimov, H. P. Lovecraft o Ray Bradbury entre els màxims exponents d’aquestes publicacions.

Polpa del músic i pianista Jordi Masó Rahola és la prova fefaent que es pot fer bona literatura d’aquest gènere infravalorat. El títol d’aquest recull de contes pren el nom, precisament, del material amb què s’editaven aquestes famoses revistes.

El primer relat “L’art del pastitx” que obre aquesta antologia pot ser considerat com una declaració d’intencions de l’estil que imperarà al llarg de tot el llibre. L’autor comença dins el seu terreny. Un estudiant català de piano (que curiosament també es diu Jordi) de la Royal Academy de Londres coneixerà el Bernat Rius, un altre estudiant català amb un talent molt especial i misteriós: és un compositor especialista en l’art del pastitx, que és la creació d’una obra artística seguint l’estil deliberadament d’un determinat compositor, com a homenatge. No podríem considerar el pastitx, com una mena d’equivalent a la literatura pulp, també menystingut? I no són precisament els escriptors (i també els compositors) autors de pastitx inconscients?

Només coneixia l’autor dels seus microrelats i el seu blog La bona confitura i és precisament en els relats “Rancúnia” i “El gnom de Bristol” on he notat més la seua faceta microrelataire. En el primer trobem un microrelat d’un autor molt famós en una edició comentada per un escriptor i amic seu (o no tant) amb tot d’anècdotes sobre la seua creació. El segon “El gnom de Bristol” es tracta d’una mena d’estudi d’un misteriós escriptor de novel·la negra molt peculiar. L’especial cura en la tria de les paraules i anècdotes i la sorpresa final delata aquesta influència microrelataire.

La ironia, l’absurd, el realisme màgic, la novel·la negra, el pulp, l’insòlit, Cortázar, el microrelat, l’experimentació literària… Tot plegat composen una mescla única i indefinible que, tanmateix, et deixa desconcertat i meravellat per la seua originalitat. Polpa és un recull brillant que no us podeu perdre. Només vull acabar felicitant l’editorial Males Herbes pel seu magnífic encert i valentia per publicar obres d’aquesta qualitat literària que demostren que del relat i  de la literatura de gènere també en surt bona literatura.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s