Anima’t

Plora i una de les seues llàgrimes cau a terra. Llavors veu que, davant seu, s’ha format un toll binari. Centelleja. I de les espurnes que es van agrupant, sense entendre el perquè, en sorgeix un forat negre, que la xucla.

Amb prou feines se n’adona, que es troba envoltada d’una mena monstres indescriptibles que la tallen en rodanxes, talment com si fos pernil dolç. I del que queda d’ella, una horda de zombis famolencs se la cruspeixen en un tres i no res, sense deixar-ne ni una engruna. Tanmateix, no perd la consciència. Observa com es veu dividida entre totes les parts en què ha estat devorada i com aquestes s’ajusten a la perfecció en una línia cronològica del seu ésser. Així doncs, feta mosaic vivent, s’encaixa a si mateixa les seues tessel·les. És durant aquell moment que un tifó de figures ben heterogènies inicia el seu regnat. En guaita una infinitud més, però les que aprecia amb més claredat són un grup de canalla que es deixa la pell en domar criatures màgiques per a combats sensacionales; un infant entremaliat que no para d’ensenyar el cul; un detectiu dorment subjugat a un nen prodigi; un policia carallot que no fa res com cal; un gat còsmic del futur amb els seus aparells meravellosos, i una tripulació de pirates somiatruites amb poders diabòlics que van a la recerca d’un tresor misteriós. Tots ells tenen en comú els seus ulls d’una mida desproporcionada, unes maneres estrafolàries i una llengua estranya i llunyana que ella no comprèn.

No obstant això, no pot sinó somriure en veure aquell espectacle animat.

[Relat publicat originalment en castellà, al web Culto Bizarro]

El mag

Va llençar la primera carta que va rebre tan bon punt la va veure a la bústia. I això mateix va fer amb la segona, la tercera, la quarta… Tanmateix, semblava que, talment com una hidra, per cada una que n’estripava, n’acabaven sortint dues més al seu lloc. Finalment, va desistir dels seus intents i simplement es va dedicar a ignorar-les i fer com si no existissin. Era inútil. Va arribar un moment que no només tenia la bústia negada de papers, sinó que tota la casa estava envaïda per aquelles cartes infernals. Se sentia com aquell nen-mag tan popular que un dia rebia una allau de correspondència similar i el convidaven a ingressar en una escola de bruixeria per a canalla amb habilitats màgiques. Curiosament, a ell també el volien internar en un lloc amb gent d’aptituds especials com les seves.

Truquen a la porta. El vénen a buscar. Ell, a diferència del jove aprenent de bruixot, no frisa per veure què s’amaga rere els murs d’aquell internat majestuós. La paradoxa és, però, que a ell el volen pel fet de ser un autèntic mag de les finances: pot fer aparèixer i desaparèixer diners a la seva voluntat.