Per què els nazis odien els arqueòlegs

Himmler llegia els informes, satisfet. No es podia creure que la llança de Longinus, la relíquia que el Führer feia tant de temps que anhelava, arribés avui a Mauthausen. Ja feia dies que l’esperava, impacient, enmig d’aquell indret de mala mort plagat de porcs jueus. Tenia ganes de tenir ja la llança a les seues mans i lliurar-la a Herr Hitler en persona. Qui sap quins poders amagaria aquella arcana relíquia bíblica…

Van trucar a la porta. Va entrar un general de les SS, panteixant.

Heil Hitler! —va dir l’home, acompanyant-ho de l’habitual salutació romana.

Heil Hitler! —repetí Himmler, imitant el gest—. Què passa, tinent?

Mein Reichsführer, em temo que tenim un problema. El… el «paquet» que li havien de portar avui s’ha… s’ha extraviat —va dir, amb inseguretat.

—Expliqui’s bé. No em vingui amb eufemismes ara —ordenà l’home, impertèrrit.

—Vegi… —va empassar-se la saliva abans de continuar—. El paquet viatjava en un dels nostres camions ben custodiat per deu dels nostres millors homes, quan un foraster… un americà… l’ha capturat. No sabem com, ha mort a set dels nostres homes i ha tirat els altres fora del vehicle, incloent-hi el conductor. Ara mateix una partida de captura l’estan perseguint i de ben segur que l’interceptaran de seguida.

Himmler va callar durant uns instants, com analitzant la situació. L’altre general, tens, esperà també en silenci.

—Se sap qui és aquest… americà?

—Els soldats diuen que es tractava de… d’un arqueòleg. Afirmen que duia un barret i un fuet.

El Reichsführer va tornar a estar uns segons en silenci, pensatiu. Finalment, digué:

—Vull aquest home viu, m’agradaria parlar amb aquest desgraciat abans de matar-lo amb les meues pròpies mans. I… tinent, encarregui’s vostè mateix dels tres supervivents del camió o la pròxima vegada serà vostè el que en sortirà… perdent.

Després que el tinent sortís del despatx, quasi tremolant, Himmler va fotre un cop de puny a l’escriptori, furiós. No sabia per què, però tenia la sensació que aquell no era el primer cop que aquell arqueòleg es ficava enmig dels seus plans.

Anuncis

Sí, sóc de Lleide… i què?

—Oh, ets de Lleide, com va el tractor?

Us sonen aquestes paraules? Qualsevol lleidatà com Déu mana de ben segur que les haurà escoltades una infinitud de vegades. Al final, la resposta del lleidatà acaba sent sempre un riure sarcàstic, com si la brometa fes gràcia de debò, o un esforç inútil per fer entendre que la «e» final de Lleida no es pronuncia així, que és una «e» oberta.

En cap cas, però, això no ens ha de fer avergonyir d’on som ni com parlem. Hem de començar a estar orgullosos de ser de Ponent. Hem de començar a estar orgullosos dels nostres paisatges, dels nostres parlars, de la nostra gent. I també hem de demostrar que existim, que Catalunya no és només Barcelona, que aquí també es fan coses, que Ponent és més que boira i tractors. En definitiva, hem de començar a creure en nosaltres mateixos.

I hem de fer que el nostre dialecte sigui la nostra bandera. Això sí, hem d’anar amb compte. Hi ha una línia molt fina que separa el que és dialecte del que és castellanisme. I moltes vegades ni nosaltres mateixos la sabem distingir del tot. Que sí, que ja sé que em direu que sóc massa primmirat, que en faig un gra massa i que no passa res per dir llimpiar, donar compte o arrepentir-se. Però jo trobo que és primordial parlar amb propietat, no només per fer una mica menys de mal al català, sinó també per demostrar als que se’n foten que no som aquests pagesos incultes i de l’edat de pedra que es pensen alguns que som.

Som més importants del que ens pensem i no ens n’adonem. Tenim al nostre entorn escriptors, artistes, músics, esportistes, periodistes (i tota mena de professionals que em deixo) excepcionals. Tenim projectes de primera que moltes vegades passen desapercebuts. De vegades és més fàcil veure les coses bones que hi ha fora i ignorar les meravelles que tenim al nostre voltant. Per això s’ha d’agrair iniciatives com les de Postureig de Lleida, per a donar ressò a totes les coses bones que es fan per aquí i per a ajudar-nos a riure’ns de nosaltres mateixos, que és el primer pas per acceptar-nos tal com som.

Hem de recuperar el nostre orgull lleidatà.

—Sí, sóc de Lleide… i què?

[Foto de: Balaguer Televisió].