42. 7. COM ENTENDRE ELS SEMÀFORS

En les ciutats humanes contemporànies des de fa uns anys hi abunden un nou tipus de fanals amb llums de coloraines (que no s’han de confondre amb les que es posen pels carrers a finals d’any) que serveixen perquè les persones que van amb els seus cotxes (aquells trossos de ferralla enormes dels quals ja hem parlat en altres capítols) es rendeixin a la dictadura d’aquesta mena de fars urbans.

Els semàfors convencionals acostumen a tenir tres ulls (que en absència d’una paraula millor per definir-ho anomenarem així) que estan alienats verticalment, mai no s’obren consecutivament i brillen amb colors diferents. Els ulls dels semàfors es van obrint i tancant a mesura que passa el temps (i com ja hem dit no consecutivament, sempre d’un en un). Tanmateix, hi ha un codi de colors que dona sentit a tot aquest embolic cromàtic: el color vermell de l’ull superior indica que el conductor ha d’aturar el seu vehicle abans del semàfor, el color verd de l’ull inferior indica que el conductor pot passar lliurement i, finalment, el color taronja de l’ull del centre (o carabassa, no està molt clar quin dels dos aliments és preferible per a anomenar aquest color) indica que el conductor pot passar amb precaució i, a més, també adverteix que el semàfor està a punt de posar-se de color vermell. (Tot i que els que manen recomanen començar a aturar-se quan el semàfor es posa taronja, a molts conductors, en veure el color en qüestió, se’ls sembla despertar una mena d’instint animal primari que els incita a prémer l’accelerador).

[Fragment extret de La Terra explicada per autoestopistes galàctics de Buyöshafh’sahfah Martínez. Es prohibeix qualsevol reproducció en qualsevol medi (electrònic, mecànic, hologràfic o telepàtic) sense l’autorització escrita dels titulars del copyright. Qualsevol incompliment dels drets d’autor serà penat amb la presó o la mort].

Reduir, reutilitzar, reciclar

—Ens està prenent el pèl. Com vols que els nostres avantpassats fossin tan estúpids per fer això? —li xiuxiueja l’Aleix a cau d’orella.

—Shhh! Calla! —replica la Mar, que intenta escoltar el que diu la guia, malgrat els continus comentaris del seu company.

La guia mentrestant, segueix el seu discurs, tot assenyalant un dels innombrables nínxols que els envolten.

—En aquests receptacles, era costum dipositar les urnes amb les cendres dels difunts que prèviament eren incinerats. De vegades, fins i tot, s’hi acostumaven a col·locar generacions i generacions de famílies senceres.

—Jo ho he dit, ja. Eren beneits —apunta de nou l’Aleix.

—I havien de pagar perquè els morts poguessin estar en aquests… nínxols? —pregunta una noia, encuriosida.

—Sí, és clar —una remor s’escampa per tot el grup d’adolescents—. Però aquestes eren les sepultures més barates, de fet. Si això us ha sorprès, crec que les tombes i els mausoleus sí que us deixaran amb un pam de nas.

I no s’equivoca. La pronosticació de la guia es compleix amb escreix. La resta d’aquell recorregut macabre els deixa ben bé de pedra, talment com les tombes que observen durant la seua visita. Mentre surten d’aquell enorme cementiri, l’Aleix, que no ha badat boca fins aleshores, pregunta a la seva companya:

—I no t’has preguntat mai que en fem dels nostres difunts avui dia?

—Els reciclem, és que no escoltes les notícies? —contesta la Mar, de mala gana.

—Però, per a què? Mai no ho diuen això…

—No és obvi? Som éssers orgànics i en conseqüència els nostres cossos poden ser aprofitats per a bones causes. En agricultura i tal, crec. No eres tu mateix qui deia que és estúpid incinerar els cadàvers o deixar que es podrissin sota terra amb els cucs?

—Sí, suposo… —afirma l’Aleix, sense paraules per replicar la seua amiga.

Finalment, la guia condueix el grup sencer a un parc proper i els deixa una estona lliure per a dinar. Els joves s’asseuen i treuen les seues carmanyoles. Totes, sense excepció, consisteixen en un compost de color verdós, la quantitat del qual varia segons la constitució i el sexe de l’adolescent. Tot i la seua mala pinta, l’aliment té un gust exquisit. Es veu que la caminada per l’antic cementiri no els ha llevat la gana.

[Microconte publicat originalment al web del diari digital La Veu del País Valencià]

(Imatge: Diari La Veu)

Canvi de xip

456-CHE era un androide de classe Ω+ equipat amb les darreres interfícies robòtiques més sofisticades, amb software antihackeig pràcticament infranquejable i un cervell positrònic d’intel·ligència artificial totalment autònoma. La carcassa exterior presentava una aparença humanoide, que evocava a un mascle jove, caucàsic, d’uns trenta anys. Havia sigut dissenyat per a dur a terme missions d’espionatge militar i, en conseqüència, també se l’hi havia incorporat les extensions que en derivaven, com les de «camuflatge», «sensor calorífic», «infiltració a les files enemigues», «empatia» i «assassinat», aquesta última únicament activable en les variables que fessin perillar la missió primària encomanada. En la resta de casos, seguiria les tres lleis asimovianes de la Robòtica.

En la seua missió actual, se li havia encomanat infiltrar-se entre les files comunistes-revolucionàries del planeta Marx-17, per indagar sobre una possible escaramussa al Cercle de Sistemes Planetaris Neoliberals. Per una millor infiltració entre les tropes enemigues, durant el viatge en nau espacial al planeta en qüestió se li havien incorporat extensions informatives sobre la història comunista i els ideals del socialisme utòpic.

El que no s’esperaven els comandants del CSPN fou que 456-CHE, de cop i volta, anihilés tots els tripulants de la nau on viatjava i prengués el control de l’embarcació. Alguna cosa en el seu software robòtic havia fallat. Potser fou degut a l’excés d’autonomia que se li havia permès o simplement es devia a un error de fabricació. L’últim informe de la nau que el sistema d’intel·ligència va poder recuperar deia que, en arribar a Marx-17, 456-CHE es va unir a les tropes revolucionàries, va jurar fidelitat a la causa comunista i, a partir d’aleshores, es va passar a anomenar 456 «Che» Guevara.

La metamorfosi

Des de sempre havia sigut lent de mena. Només en néixer, ja va ser un nadó tardà. I és que, per insòlit que sembli, va residir en el ventre de la seua mare uns 12 mesos i escaig. I si no n’hi hagués prou amb això, es veu que va prendre-s’ho amb calma allò de sortir de l’úter: la seua pobra progenitora va haver de resistir un part d’uns tres dies sencers. A més a més, en la infància sempre va ser a la cua de tot: va ser el darrer a començar a caminar, va aprendre a escriure i llegir l’últim de tots, les dents de llet li van caure ja en plena adolescència i no va fer la famosa «estirada» fins que va complir els vint-i-set anys.

Ja més gran, aquella dèria per la calma es va fer patent en molts aspectes de la seua vida. Necessitava, per exemple, dues hores senceres per estar llest de bon matí i un cop a fora, caminava xino-xano fins al seu destí, tant era si hi arribava a temps o no. I és que la puntualitat ja des de sempre havia sigut quelcom que no havia entès mai. Per acabar-ho d’adobar, treballava com a rellotger, una de les poques feines en què aquella parsimònia malsana era primordial. S’ha d’admetre, però, que els rellotges que va confeccionar, tot i que foren minsos, són dels millors que es poden trobar avui dia al mercat. Per postres, aquest refús a la rapidesa fins i tot es podia veure en les seues preferències: el seu plat favorit eren els caragols a la llauna, tenia la foto d’un peresós com a fons de pantalla i navegava amb un ordinador de l’any de la picor, que ja se sap com en són, de tranquil·les, aquestes andròmines.

En conseqüència, ningú no es va estranyar, ni tan sols ell mateix, quan un dia es va despertar convertit en tortuga: era l’únic pas lògic a aquella vida pausada.

Per què els nazis odien els arqueòlegs

Himmler llegia els informes, satisfet. No es podia creure que la llança de Longinus, la relíquia que el Führer feia tant de temps que anhelava, arribés avui a Mauthausen. Ja feia dies que l’esperava, impacient, enmig d’aquell indret de mala mort plagat de porcs jueus. Tenia ganes de tenir ja la llança a les seues mans i lliurar-la a Herr Hitler en persona. Qui sap quins poders amagaria aquella arcana relíquia bíblica…

Van trucar a la porta. Va entrar un general de les SS, panteixant.

Heil Hitler! —va dir l’home, acompanyant-ho de l’habitual salutació romana.

Heil Hitler! —repetí Himmler, imitant el gest—. Què passa, tinent?

Mein Reichsführer, em temo que tenim un problema. El… el «paquet» que li havien de portar avui s’ha… s’ha extraviat —va dir, amb inseguretat.

—Expliqui’s bé. No em vingui amb eufemismes ara —ordenà l’home, impertèrrit.

—Vegi… —va empassar-se la saliva abans de continuar—. El paquet viatjava en un dels nostres camions ben custodiat per deu dels nostres millors homes, quan un foraster… un americà… l’ha capturat. No sabem com, ha mort a set dels nostres homes i ha tirat els altres fora del vehicle, incloent-hi el conductor. Ara mateix una partida de captura l’estan perseguint i de ben segur que l’interceptaran de seguida.

Himmler va callar durant uns instants, com analitzant la situació. L’altre general, tens, esperà també en silenci.

—Se sap qui és aquest… americà?

—Els soldats diuen que es tractava de… d’un arqueòleg. Afirmen que duia un barret i un fuet.

El Reichsführer va tornar a estar uns segons en silenci, pensatiu. Finalment, digué:

—Vull aquest home viu, m’agradaria parlar amb aquest desgraciat abans de matar-lo amb les meues pròpies mans. I… tinent, encarregui’s vostè mateix dels tres supervivents del camió o la pròxima vegada serà vostè el que en sortirà… perdent.

Després que el tinent sortís del despatx, quasi tremolant, Himmler va fotre un cop de puny a l’escriptori, furiós. No sabia per què, però tenia la sensació que aquell no era el primer cop que aquell arqueòleg es ficava enmig dels seus plans.

Converteixo a David Bowie en zombi

No us ha passat mai que convertiu a un famós en zombi i et recompensen per fer-ho? Curiosament, a mi sí. L’altre dia vaig veure que el Laboratori de lletres (@LabDeLletres) organitzava un concurs a Twitter on et proposaven escriure un nanorelat (de menys de 140 caràcters) en el qual aparegués la paraula “Bowie”. I jo, que com ja sabeu, sóc un esperit inquiet no vaig rumiar-m’ho dos cops i vaig decidir participar-hi. Resulta que vaig decidir retornar David Bowie a la vida, que venia convertit en zombi per a donar un nou concert a Barcelona. Sembla que han volgut premiar el meu sadisme (o potser tenien por de les represàlies) i han decidit proclamar el meu relat guanyador. Em fa molta il·lusió compartir-vos-el. El teniu a dalt. Espero que us agradi!

Anima’t

Plora i una de les seues llàgrimes cau a terra. Llavors veu que, davant seu, s’ha format un toll binari. Centelleja. I de les espurnes que es van agrupant, sense entendre el perquè, en sorgeix un forat negre, que la xucla.

Amb prou feines se n’adona, que es troba envoltada d’una mena monstres indescriptibles que la tallen en rodanxes, talment com si fos pernil dolç. I del que queda d’ella, una horda de zombis famolencs se la cruspeixen en un tres i no res, sense deixar-ne ni una engruna. Tanmateix, no perd la consciència. Observa com es veu dividida entre totes les parts en què ha estat devorada i com aquestes s’ajusten a la perfecció en una línia cronològica del seu ésser. Així doncs, feta mosaic vivent, s’encaixa a si mateixa les seues tessel·les. És durant aquell moment que un tifó de figures ben heterogènies inicia el seu regnat. En guaita una infinitud més, però les que aprecia amb més claredat són un grup de canalla que es deixa la pell en domar criatures màgiques per a combats sensacionales; un infant entremaliat que no para d’ensenyar el cul; un detectiu dorment subjugat a un nen prodigi; un policia carallot que no fa res com cal; un gat còsmic del futur amb els seus aparells meravellosos, i una tripulació de pirates somiatruites amb poders diabòlics que van a la recerca d’un tresor misteriós. Tots ells tenen en comú els seus ulls d’una mida desproporcionada, unes maneres estrafolàries i una llengua estranya i llunyana que ella no comprèn.

No obstant això, no pot sinó somriure en veure aquell espectacle animat.

[Relat publicat originalment en castellà, al web Culto Bizarro]

El mag

Va llençar la primera carta que va rebre tan bon punt la va veure a la bústia. I això mateix va fer amb la segona, la tercera, la quarta… Tanmateix, semblava que, talment com una hidra, per cada una que n’estripava, n’acabaven sortint dues més al seu lloc. Finalment, va desistir dels seus intents i simplement es va dedicar a ignorar-les i fer com si no existissin. Era inútil. Va arribar un moment que no només tenia la bústia negada de papers, sinó que tota la casa estava envaïda per aquelles cartes infernals. Se sentia com aquell nen-mag tan popular que un dia rebia una allau de correspondència similar i el convidaven a ingressar en una escola de bruixeria per a canalla amb habilitats màgiques. Curiosament, a ell també el volien internar en un lloc amb gent d’aptituds especials com les seves.

Truquen a la porta. El vénen a buscar. Ell, a diferència del jove aprenent de bruixot, no frisa per veure què s’amaga rere els murs d’aquell internat majestuós. La paradoxa és, però, que a ell el volen pel fet de ser un autèntic mag de les finances: pot fer aparèixer i desaparèixer diners a la seva voluntat.

Tres males llengües

El dia que es van acabar els xafardejos, l’estabilitat del poble va perillar. No hi havia material per a fer safareig. Ni xafarderies, ni tafaneries, ni murmuracions, ni maldiences, ni crítiques, ni comarejos, ni enveges, ni manifasseries, ni curiositats, ni detraccions, ni batxilleries, ni intromissions, ni boca-orella… Res de res. L’únic xafardeig era que no hi havia xafardejos.
I és que possiblement el problema era que el poble tenia tres habitants tan sols.

La poma escollida

I et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
JOSEP CARNER, Els fruits saborosos

                                                                                   
La gent tendeix a creure-la talment com la poma perfecta, madura i bella, d’aquelles amb la pela tan pulcra i refulgent que devoraries tan sols amb la mirada. Ans al contrari. Encara és verosa i a més a més, és un xic deforme i té pell tocada en certs indrets. La seva única virtut, de fet, és la mancança de cucs excavant túnels en la seva carn.
Per altra banda, també s’inclina a pensar que la poma impactà de ple en tota la testa d’aquell home (anomenat també com el darrer dels alquimistes), bo i deixondit així, amb el despreniment, la seva ment adormida. En realitat, però, el fruit caigué una mica més enllà, al terra, encara que suficientment a prop del científic com per clamar la seva atenció. I és que aquella poma (en pugna amb tots els cànons de la fructicultura) seria la que faria madurar tota la humanitat, ja que revelava, intrínsec en ella, el sentit de l’univers sencer.