Les meues 7 millors lectures de 2016

El 2016, per a mi, ha estat un any carregat de literatura i ha sigut segurament l’any que he llegit més de la meua vida lectora. Segons Goodreads, l’aplicació on he anat posant totes les meues lectures, he llegit 58 llibres, unes 12.500 pàgines i una mitjana de 258 pàgines per llibre. No està malament, oi?

A continuació, us presento els 7 llibres (sense cap ordre concret) que m’han agradat més d’aquest 2016. M’ha sortit una llista curiosa amb llibres contemporanis i clàssics, estrangers i d’aquí.

Fahrenheit 451. Ray Bradbury.

4381Què passaria si els bombers, en lloc d’ajudar a apagar incendis, es dediquessin a cremar llibres i a perseguir la gent que els llegeix? Amb aquesta magnífica idea de partida, l’autor teixeix una crítica memorable a la ignorància i la incultura. La societat que ens planteja Bradbury és verdaderament terrorífica: una societat sense literatura, sense pensament, on les masses estan subjugades per la seua pròpia estupidesa. El que més m’ha enamorat de la novel·la, tanmateix, ha estat el seu estil: un estil poètic, preciosista, però que a la vegada es deixa llegir i et convida a passar pàgines sense adonar-te’n. I el seu desenllaç és un dels finals més preciosos i encertats que he llegit mai. Una novel·la de lectura obligada.

Nunca digas vodka, nunca jamás. Sergi Álvarez.

28272871

Una novel·la que comença citant la famosa frase de The life of Brian “Always look on the bright side of life” és impossible que em decebi. Podríem dir que es tracta d’una paròdia de la novel·la negra,  una “anada d’olla” amb un argument que no em veig capaç de resumir. El seu punt fort és l’humor àcid i irònic que desprèn, molt en la línia de Terry Pratchett i els Monty Python. Álvarez es fot del mort i de qui el vetlla, tan se val que sigui un filòsof, un personatge històric o ell mateix. I també cal destacar els assajos filosòfics des d’un punt de vista humorístic que ens presenta al principi de cada capítol, una autèntica meravella. Aquesta novel·la m’ha agafat realment desprevingut. No la llegia amb moltes expectatives preconcebudes i m’ha deixat amb un pam de nas. Una de les sorpreses de l’any.

Entrada en blanc. Manuel de Pedrolo.

Resultat d'imatges de entrada en blanc manuel de pedrolo Et despertes en un tren, amb d’altres passatgers que tampoc saben què hi fan allí. Malgrat que ho proveu, no podeu sortir d’allí, hi ha alguna força estranya que t’ho impedeix.  I llavors ho recordes: ets mort. Amb aquest argument, Pedrolo construeix una novel·la breu trepidant, misteriosa, que et manté en tensió en tot moment fins al seu desenllaç totalment brillant (i anunciat). Una metàfora perfecta de la vida mateixa, que t’evoca aquesta incertesa constant que tenim sobre el futur o sobre què hi fem en aquest món. Novel·les com aquestes demostren per què Manuel de Pedrolo és un dels millors escriptors en llengua catalana que hem tingut (i que, tanmateix, tenim tan subestimat). Als seus peus.

Hipermatrònic: l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund. Sergi G. Oset.

33231927El gran microcontista de Gràcia ho ha tornat a aconseguir. Aquest cop amb la família d’Orciny Press i amb una de les millors portades i més originals que he vist mai sota el braç. Carregat amb l’arma poderosa de la concisió et crivella amb els seus contes-bala i et duu a universos insospitats, impossibles, on qualsevol friqui (de veritat) voldria perdre-s’hi. I obre pas per un nou camí interestel·lar que la literatura catalana desconeix. Encara no heu llegit res d’en Sergi G. Oset. I què esteu esperant?

La carretera. Cormac McCarthy.

La novel·la se situa en un escResultat d'imatges de la carretera cormac mccarthyenari post-apocalíptic, on la cendra, la mort i la destrucció són una constant. Un pare i un fill recorren la carretera sense destí, amb l’únic objectiu de tenir sort i trobar una mica d’aliment per sobreviure un dia més. Una faula de la vida i l’ésser humà, d’aquesta carretera (plena de perills i incerteses) que nosaltres mateixos hem de recórrer cada dia. Una obra mestra, un clàssic sense discussions. Colpidora, brillant, desassossegadora i un munt d’adjectius més que em deixo. Hi ha fragments d’aquest llibre que emmarcaria i posaria en un museu.

Quan els teus somnis siguin d’un món que no existirà mai i et tornis a sentir feliç, serà que t’has rendit.

Disseccions. Jordi de Manuel.

32574587Un recull de relats molt especial, mereixedor del Premi El Lector de l’Odissea l’any 2001. De Manuel fet cirurgià de les paraules, dissecciona la naturalesa humana i ens presenta el resultat del seu experiment en aquest recull, que conté dotze relats per a tots els gustos, alguns de caire més realista i d’altres més fantasiosos. L’estil plàcid, però contundent de l’autor, permeten una lectura calmada i amena. Un llibre que dignifica el gènere del relat i demostra que pot arribar a una qualitat igual o superior a la novel·la.

Frankenstein o el modern Prometeu. Mary Shelley.

18490Tothom, poc o molt, coneix la història de Frankenstein, ja sigui pel cinema, per cultura general o per les incomptables paròdies que se n’ha fet. Això ha fet que la novel·la original, en certa manera, hagi passat moltes vegades una mica desapercebuda. I no és just, perquè Shelley ens brinda una novel·la brillant, que ens presenta les passions humanes més pures i cruentes, sense filtre. M’ha sorprès des del principi el seu estil senzill i portador, molt poc habitual en les novel·les barroques i romàntiques d’aquella època. Un clàssic que s’ha de llegir i més sabent que es tracta de la primera novel·la de ciència-ficció de la història.

Què en penseu? Quines heu llegit vosaltres? I quines han estat les vostres millors lectures d’aquest any?

Anuncis

“Polpa” de Jordi Masó Rahola

La literatura de cordill (o en anglès pulp fiction) des de sempre ha estat considerat un gènere popular i d’escassa qualitat literària publicat en revistes barates molt populars als Estats Units entre els anys 20 i 50. Per descomptat, es tracta d’una completament generalització errònia, que es veu ràpidament desmentida quan descobrim grans autors de la literatura universal de la talla d’Isaac Asimov, H. P. Lovecraft o Ray Bradbury entre els màxims exponents d’aquestes publicacions.

Polpa del músic i pianista Jordi Masó Rahola és la prova fefaent que es pot fer bona literatura d’aquest gènere infravalorat. El títol d’aquest recull de contes pren el nom, precisament, del material amb què s’editaven aquestes famoses revistes.

El primer relat “L’art del pastitx” que obre aquesta antologia pot ser considerat com una declaració d’intencions de l’estil que imperarà al llarg de tot el llibre. L’autor comença dins el seu terreny. Un estudiant català de piano (que curiosament també es diu Jordi) de la Royal Academy de Londres coneixerà el Bernat Rius, un altre estudiant català amb un talent molt especial i misteriós: és un compositor especialista en l’art del pastitx, que és la creació d’una obra artística seguint l’estil deliberadament d’un determinat compositor, com a homenatge. No podríem considerar el pastitx, com una mena d’equivalent a la literatura pulp, també menystingut? I no són precisament els escriptors (i també els compositors) autors de pastitx inconscients?

Només coneixia l’autor dels seus microrelats i el seu blog La bona confitura i és precisament en els relats “Rancúnia” i “El gnom de Bristol” on he notat més la seua faceta microrelataire. En el primer trobem un microrelat d’un autor molt famós en una edició comentada per un escriptor i amic seu (o no tant) amb tot d’anècdotes sobre la seua creació. El segon “El gnom de Bristol” es tracta d’una mena d’estudi d’un misteriós escriptor de novel·la negra molt peculiar. L’especial cura en la tria de les paraules i anècdotes i la sorpresa final delata aquesta influència microrelataire.

La ironia, l’absurd, el realisme màgic, la novel·la negra, el pulp, l’insòlit, Cortázar, el microrelat, l’experimentació literària… Tot plegat composen una mescla única i indefinible que, tanmateix, et deixa desconcertat i meravellat per la seua originalitat. Polpa és un recull brillant que no us podeu perdre. Només vull acabar felicitant l’editorial Males Herbes pel seu magnífic encert i valentia per publicar obres d’aquesta qualitat literària que demostren que del relat i  de la literatura de gènere també en surt bona literatura.

“Malsons de gat” de Sergi G. Oset, Igor Kutuzov i Patrícia Muñiz

Tinc malsons felins. Cada nit una gatada s’esmuny en els meus somnis i em turmenta amb miols diabòlics i roncs d’ultratomba. I em desperto tot suat i em trobo la gata ajaguda prop meu, aliena a tot plegat. La veig remoure’s i miolar mentre dorm i, aleshores, no puc evitar preguntar-me «què coi deu somniar?».

Malsons de gat explora la resposta d’aquesta pregunta, aparentment retòrica. Els autors graciencs Igor Kutuzov, Patrícia Muñiz i Sergi G. Oset ens porten un recull de 15 relats de caire fantàstic que parteixen d’aquesta premissa inicial. I per si fos poc, ens ho fan combinant l’estil a dues mans, a quatre o, fins i tot, a sis com els cadàvers exquisits dels surrealistes. Un experiment literari molt interessant i que, a més a més, en aquest llibre està molt reeixit.

Malgrat que tots els contes del recull m’han agradat molt, m’agradaria destacar-ne un parell que m’han fascinat des de la primera pàgina fins a la darrera. El primer de tots és «John Martínez», un relat d’ambientació distòpica que ens transporta a Ciudad Juárez, en un temps en el qual t’has de posar caretes antigàs per poder sortir al carrer perquè no et matin els gasos tòxics. En aquest context trobem en John Martínez, cap de família i tècnic de segona estrella, que un dia, en sortir de la feina, es troba un coiot viu a l’exterior, sense cap mena de careta. És que potser l’animal és una nova espècie immune als gasos tòxics? John, fascinat, s’endurà la criatura a casa, encara que la llei ho prohibeixi. El que no sap és que rere l’aparició d’aquest coiot, s’amaga quelcom més fosc i terrible del que s’imagina: la crueltat i l’ambició humana.

Per altra banda, trobem el relat «El Soterrani», que conté una crítica social profunda pel que fa a la vanitat i les baixes passions. Ens situa també en un futur distòpic i ens explica la història d’un empleat brillant, el cap del qual el recompensa amb una fitxa vermella que li permetrà entrar a El Soterrani, un restaurant on podrà assaborir una de les menges més exquisides i inaccessibles d’aquest temps: la carn. El protagonista veurà, però, que el restaurant no és pas el que s’imaginava de bon principi. No diré a quina pel·lícula m’ha recordat per a no fer-vos un spoiler del final, però de ben segur que els que l’han llegit saben a quina em refereixo.

Per acabar, m’agradaria felicitar a l’editorial Hermenaute per apostar per aquests dos gèneres tan menystinguts avui dia com són els gèneres fantàstics i la narrativa curta. Un recull de contes plagat de referències literàries, musicals i cinematogràfiques que satisfaran tant al lector més friqui com al que està menys experimentat en aquests temes.

“Foc verd”, de Jordi de Manuel

Després de set novel·les atrinxerat als encontorns de Barcelona, Marc Sergiot decideix, en la seua vuitena aparició, escapar-ne (o és el mateix Jordi de Manuel qui ho necessita?). I és que la ciutat no l’ha tractat gaire bé aquest estiu: un dels seus agents ha rebut un tret i s’hi sent responsable; el fill de la Montserrat, una amiga seua molt estimada, està en un estat molt greu, i a més a més la calor se li fa insuportable. Necessita escapar d’allí. La invitació del seu col·lega Xulio Coirós a passar una temporada a la seua aldea d’A Coruña serà l’excusa perfecta. La cosa a Galícia, tanmateix, estarà igual o pitjor: en el viatge amb el seu preuat quatre llaunes viurà en primera persona els terribles incendis que arrasen els boscos gallecs. I per acabar-ho d’adobar, quan arribarà al poble, Coirós li explicarà que han trobat un cos carbonitzat al bosc que, malgrat que no ho sàpiguen encara, està molt lligat amb un cas mai no resolt de fa vint-i-tres anys.

A hores d’ara ja puc presumir de ser un lector més o menys fidel de Jordi de Manuel. És la desena novel·la que llegeixo d’aquest autor barceloní i això significa que ja estic bastant fet a l’estil demanuelià (si em permeteu el neologisme). Trobem una mateixa estructura particular basada en salts temporals que componen el que sembla un còctel curiós de fragments del passat i del present que de mica en mica, però, van encaixant com un trencaclosques molt ben travat. També trobem una mateixa fixació per la naturalesa i una descripció acurada dels paisatges que ja trobem en La decisió de Manperel. I finalment també trobem aquests mateixos personatges exquisits i profunds: alguns deliciosos i entranyables, d’altres odiosos i cruels, però tots humans, amb els seus defectes i virtuts. D’aquesta novel·la m’ha enamorat especialment el del professor Manuel Moreira, un fantàstic personatge que aporta una pinzellada de lucidesa en aquest ambient rural dominat pels dogmes de fe i les baixes passions.

Tanmateix, no cal ser un lector expert de l’autor per embrancar-se en la seua lectura. Un dels trets que fan més especials l’univers de l’inspector Sergiot és que el lector pot introduir-s’hi en qualsevol ordre, sense necessitat d’haver llegit res més abans. Però, tot i així, De Manuel tampoc no s’oblida dels seus lectors més fidels, i prepara unes picades d’ullet que fa la saga encara més especial, com per exemple el perquè de la mala relació amb el seu pare, que no s’havia desvelat fins en aquesta novel·la.

Mort, amor, traïció, venjança, religió, avarícia…Hi trobem una mescla dels pecats i passions humanes que podria tenir tots els ingredients per a tractar-se d’una autèntica tragèdia shakespeariana ambientada a Galícia. Foc verd és això i molt més. Una novel·la que no us podeu perdre.

“Catalunya Mítica” de Diversos autors

Tendim a exaltar una bona pila de valors i costums de la cultura catalana i lluitem per tal de preservar-los. Tanmateix, estranyament ha passat una cosa ben diferent amb la nostra pròpia mitologia, en detriment d’altres de foranes que ens vénen de diferents mitjans. La mitologia catalana, malgrat que molts no ho sàpiguen, és increïblement rica i abundant i va molt més enllà dels dracs de Sant Jordi, follets del bosc i monstres de Banyoles.

En aquest aspecte, l’editorial Orciny Press i concretament el seu editor, l’Hugo Camacho, es va adonar d’aquesta carència en la nostra pròpia cultura i va decidir brandar una espasa de doble fil per tal d’aconseguir el seu objectiu: fer sortir de l’oblit aquests mites pròpiament catalans i, a la vegada, omplir la mancança d’antologies i relats fantàstics entre la nostra llengua. En efecte, tots els relats d’aquesta antologia voltaran els gèneres de la ciència-ficció, fantasia i el terror, tot amanint-los amb la nostra mitologia més nostrada. Una proposta, si més no, arriscada, però que aconsegueix un conjunt curiós i molt ben reeixit.

El recull s’estrena amb el relat La Font de l’Animeta de Joaquim Casal, un relat que ens explica la trobada del protagonista amb una fantasma molt bella a la font de l’Animeta, gràcies a la qual el narrador podrà descobrir la història d’un avantpassat seu. Un relat amb un argument gens original, però que es veu suplit per un estil captivador i un ritme portador.

Tots hem sentit a parlar alguna vegada de les caces de bruixes que es varen fer durant l’edat mitjana, però sabem en realitat què eren les bruixes? Les bruixes eren dones avançades al seu temps, condemnades per la ignorància de la seva època. Així doncs Blanca de Mercè Bagaria amb un marcat estil poètic i feminista, reivindica la verdadera figura de les bruixes en un relat de ciència-ficció molt ben reeixit. Haig d’admetre que també m’ha fet molta il·lusió trobar-me que una de les famílies protagonistes tenia el meu mateix cognom, Argelich.

Amb el següent relat, La meva vella guàrida de Ignacio J. Borraz, m’ha arribat una sensació agredolça. Això és degut al fet que el principi i el final, són excel·lents i crec que funcionarien perfectament com un microrelat. No obstant això, la part central m’ha semblat col·locat de forma forçada, ja que només es remet a contar-nos la llegenda del castell de Bellaguarda fil per randa, sense cap més al·licient.

En canvi, el següent relat, La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de pler de Victor N. Monterroso, m’ha captivat especialment. Ens situem en una societat futura, on predomina el règim del neofeudalisme, similar al règim medieval, però amb totes les armes i comoditats de la postmodernitat. Trobem fins i tot uns robots assassins indestructibles que m’han semblat especialment terrorífics i ben plantejats. I és que tant l’ambientació, com l’estil i el ritme són excel·lents i molt ben travats. Sens dubte, un dels millors relats del recull.

I ara ve el relat La llauna, d’Alícia Gili, una mena de faula escrita amb estil infantil que mitjançant el mite de les dones d’aigua, es fa una reivindicació de l’ecologisme dels llacs i els rius i, fins i tot, el feminisme. Em costa ser objectiu amb aquest relat, perquè com ve sabeu l’Alícia és una bona amiga del blog i companya a Tuiterats Ultradimensionals, però us puc assegurar que és un d’aquells relats que malgrat no trobar-te amb una història original, et deixen petja pel seu missatge punyent.

Llers, 1939 d’Enric Bassegoda és un relat que com bé indica el títol se situa a Llers al final de la guerra civil, en aquella època lloc de pas dels exiliats republicans. En aquesta ambientació tan peculiar, trobarem una història vampírica i terrorífica clàssica, protagonitzada per un oficial republicà que presenciarà el retorn d’entre els morts del comte Estruch, el vampir català per excel·lència. El conte destaca sobretot pel seu estil portador que et col·loca de ple a la història i coixeja per un final un pèl brusc.

Miris com t’ho miris, el relat L’aviador de Rubén Guallar, no té cap ni peus. L’estil és críptic i difícil d’interpretar, està estructurat en dotze parts molt breus que tampoc saps com agafar i explica una història si més no estranya. L’únic en clar que en pots extreure és que és un tribut al Petit Príncep d’Antoine d’Exupéry, pel títol, i conté el mite de les cresties, patots i golluts i la mort personificada. Així doncs, què fa que no puguis parar de llegir el conte una vegada i una altra. Sigui com sigui que el lector vulgui tornar a llegir la història, malgrat no haver-la comprès, ja és tota una gesta així que no puc sinó felicitar l’autor.

El conegut Home fosc en el web relatsencatalà.cat o anomenat també a la realitat Ferran d’Armengol, un altre actiu col·laborador de Tuiterats ens porta  El jurament de la Molsosa, una història que rescata un dels mites catalans més coneguts com és la Molsosa, una dona dels boscos embolcallada de suro i molsa. Un dels punts forts del conte és la forma com l’autor ens lliga de forma magistral el present i el passat de l’avi, i que per si fos poc, podria passar ben bé per una llegenda popular. Així doncs, aconseguir simular aquest aspecte ja és tot un mèrit, malgrat que potser m’hauria agradat un final més inesperat i no tant en solfa amb el que dicta la llegenda original.

Amb unes escasses 20 pàgines Marc Martorell ens descriurà una ambientació digna d’una novel·la de fantasia èpica gruixuda. I així malgrat que en certa manera és positiu, també significa una lectura feixuga, a la que costa enganxar-s’hi. Tymbala Erdal Vrük és una història, d’un timbaler del Bruc idealitzat, d’un heroi o un traïdor, segons com es miri. I els dolents són bons i els bons, dolents segons el punt de vista. Aquesta ambigüitat pel que fa a la història és un dels seus punts forts i a la vegada un dels seus pitjors enemics de la mateixa manera com també ho és la seva vasta ambientació.

La dona d’aigua d’Anabel Pérez és un relat que peca de ser massa fidel al mite de la dona d’aigua del Gorg Negre, fins al punt que hi ha certs fragments que semblen haver estat copiats i pegats literalment de la mateixa Viquipèdia. I és que fins i tot el protagonista del conte segueix tots els passos que segueixen amb la trobada d’una dona d’aigua, així que si coneixes el mite, no t’emportaràs cap sorpresa ni gir inesperat o original.

Finalment, arriba el que per mi és el millor el relat de tota l’antologia i que a més a més és de l’autoria del Sergi G. Oset, que com ben bé sabeu és el creador del grup Tuiterats Ultradimensionals i gran amic del blog. L’ambientació és excel·lent i ve intrínseca en el mateix títol, Verd gasós sobre fons de neu i cendra, en una Catalunya a l’estil steampunk, amb torres tesla, dirigibles… Ja només per l’ambientació es mereix ser llegit. Però la cosa no acaba aquí. L’autor ens porta la història d’una coneguda caçadora furtiva, l’Elicsén, a qui li encarreguen anar darrere dels dips, uns gossos vampírics diabòlics que sembren el terror arreu. La missió la portarà fins al mateix santuari de Núria, on el relat es tancarà amb un desenllaç magnífic, que m’ha recordat una mica al seu Alfa i Omega, ressenyat anteriorment al blog.

“Cels taronges” de Jordi de Manuel

Per pura casualitat, quan vaig anar a la biblioteca de Balaguer, em vaig topar amb aquesta novel·la breu d’un autor, Jordi de Manuel, que no només he llegit i ressenyat, sinó que fins i tot he tingut l’honor de conèixer-lo. A més a més, Cels Taronges és una obra premiada amb el Premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa, l’any 2000, un premi que em cau bastant a prop. I per acabar-ho d’adobar, és una novel·la especulativa (que avui dia segurament es podria considerar com ucronia), situada l’any 2008. Així doncs, no vaig dubtar ni un moment en demanar-la en préstec.
Es tracta d’una novel·la breu, que no arriba a les 115 pàgines, de la saga policíaca de l’inspector Marc Sergiot, però en la qual aquest personatge tan sols fa una aparició estel·lar, essent tan sols un personatge secundari que acaba esdevenint, tanmateix, essencial per la resolució del cas. El policia encarregat del cas és en Josep Marfull, jove i ambiciós tinent dels Mossos d’Esquadra que ha d’investigar el segrest d’en Gerard Planolas, el fill d’un prestigiós arquitecte barceloní i estudiant a la Facultat de Bioenginyeria.

Un dels primers punts a destacar és l’estil de Jordi de Manuel, ja de per sí, concís, i en aquest cas encara més tractant-se d’una novel·la breu. Els capítols curts creen una història molt dinàmica i portadora, que quasi no et fa adonar de la velocitat amb que et berenes pàgines i pàgines, fins al punt que, literalment, has devorat tota la novel·la amb menys de 24 hores.

L’estructura de la novel·la, que sospito que és una constant en els llibres de la saga de novel·la negra de Jordi de Manuel, està estructurada en les vivències de la víctima en els capítols amb números imparells, i les investigacions policials als parells. I per si fos poc, al principi dels capítols parells també se’ns fa una biografia dels companys d’en Gerard Planolas en el grup de treball de la facultat. Si ens fixem en l’avançament de la trama i la història, aquests fragments biogràfics semblen un afegitó innecessari. No obstant, aquests són útils per conèixer una mica més la situació del protagonista principal, el Gerard, i li serveixen a l’autor, per situar la història en diferents ambients geogràfics dels Països Catalans: un barceloní, un empordanès, una osonenca, un illenc i una ponentina. Personalment, haig de destacar el cas de la ponentina, la Maria de les Sogues, perquè se situa la seva biografia molt a prop de casa meva, en una finca, que he entès que es troba entre Bellvís i els Arcs, dos pobles de la comarca del Pla d’Urgell, però que tenen també molt lligam amb Balaguer, fins al punt que la meva pròpia ciutat acaba anomenada en la llegenda de la Verge de les Sogues. Cal lloar l’esforç de Jordi de Manuel per aquest ànim de situar l’acció en diverses contrades del territori català i explicar-hi, fins i tot, alguna de les seves llegendes.
A més a més, també m’ha semblat molt interessant un debat que es dóna enmig de la novel·la sobre els dialectes, sobre si els estudiants universitaris que van a Barcelona acaben per perdre el seu dialecte, per acabar prenent el barceloní, i només recuperen el seu quan dialoguen amb algú del seu propi dialecte. M’ha cridat l’atenció pel fet que és una qüestió amb la qual em trobaré ben aviat, i en la qual crec que la diversitat dialectal és quelcom necessari si no volem perdre alguns dels aspectes més rics que té el català, com són els seus dialectes tan variats.
Finalment, em cal destacar l’ambientació de l’obra, la qual no em venia de nou. Pel fet d’haver llegit Mans lliures, he pogut detectar certs aspectes que em resultaven molt familiars. Un dels més importants, l’inici d’una sequera seriosa, amb les distintes solucions a les que es recorre, com plantes dessalinitzadores i el racionament d’aigua; un altre és les Rondes Aèries, una mena de carreteres elevades que passen pel bell mig de Barcelona, les quals estan en construcció i han estat dissenyades pel pare del Gerard Planolas; i, per acabar, els tatuatges amb un llaç negre al canell, per les persones amb seropositiu. Són tres aspectes molt característics de la original ambientació que Jordi de Manuel ens proposa.
Cels taronges és una novel·la molt especial, que enamorarà tant els lectors de gènere com els més “negrots” (que és el nom amb el qual es coneix els amants del gènere negre), i que per la seva brevetat i concisió captivarà fins i tot al lector més ocasional. I ja se sap, que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”.

“El espectroscopio del alma” d’Edward Page Mitchell

L’editorial Orciny Press comença molt forta. Una editorial petita, independent, que publica indiferentment en català i castellà, i a més a més, dedicada als gèneres fantàstics que el propi editor, l’Hugo Camacho, anomena “especulatius”. En fi, una autèntica raresa en el món editorial actual. I què fa per estrenar-se? Publica l’opera prima d’un autor novell, Alejandro Marcos Ortega, i el seu Final del duelo; una antologia de relats de diversos autors sobre la tan oblidada mitologia catalana, Catalunya Mítica; i, una altra antologia de relats d’un autor desconegut i oblidat, Edward Page Mitchell amb el seu El espectroscopio del alma. 
 
Avui ens centrarem en aquesta darrera. En la mateixa introducció, l’Hugo Camacho, ens descriu Edward Page Mitchell (1852-1927) com el pioner de la literatura de ciència-ficció, bo i avançant-se fins i tot, al propi H. G. Wells. Són relats que van ser publicats al diari novaiorquès The Sun, a les dècades del 1870 i 1880. Aquests van passar desapercebuts i es van anar perdent fins que Sam Moskowitz (1920-1997) va rescatar-los de l’hemeroteca. Tanmateix, el més sorprenent d’aquests relats són la seva temàtica, que s’avancen a les temàtiques que avui dia són característics de la literatura de gènere, com el teletransport, la criogenització o els viatges en el temps.
L’antologia comença amb el relat El taquipompo, una història que m’ha captivat més pel seu estil, que per la seva història en si. L’argument tan sols es redueix a una història d’amor frustrat pels impediments que posa el pare de la nòvia, professor universitari de matemàtiques, que no vol un negat per les matemàtiques com a gendre, i aquest últim intentarà guanyar-se’l amb la invenció d’una màquina de moviment perpetu, el taquipompo, amb l’ajuda del seu tutor Jean Marie Rivarol. L’estil, en canvi, és excel·lent i molt original, sobretot pel que fa a l’ús d’unes figures literàries excepcionals, bona part d’elles molt lligades amb les matemàtiques i la ciència. Aquí un bon exemple: “¿acaso no podía ser motivo de alegría el encontrarse que tanto individual como colectivamente se preocupaban más por la x que por el cromosoma XX […]?”.
A continuació, ve El espectroscopio del alma, el relat que dóna nom a l’antologia, però, que segons el meu parer és un dels més fluixos de l’antologia, que presenta un invent capaç de fotografiar l’olor i embotellar el so, que malgrat la seva originalitat, es tracta més aviat una paròdia científica, i el seu estil, per contra, se m’ha fet bastant feixuc.
El interior de la Tierra és un relat interessant que ens serveix per adonar-nos de la curiosa visió que tenia Page Mitchell sobre els pols i el que hi ha a l’interior de la Terra, en una època en què la humanitat no havia arribat mai als pols, i se sabia ben poc de l’estructura de l’interior de la Terra, arribant-se, fins i tot, a l’extrem d’imaginar-se que estava buida per dins i que hi vivia gent, com bé s’especularà en aquest relat.
El millor conte del recull, segons el meu parer, és El hombre sin cuerpo, un relat que explica la història d’un visitant del museu, que descobreix un cap momificat que li pica l’ullet, i que després d’alliberar-lo de la seva vitrina li parla i li explica la seva història: es tracta d’un científic reconegut que ha inventat una màquina de teletransport que per un error quan la fa servir, se li transporta solament el cap. Un argument verdaderament original, fins i tot per avui dia, i amb un estil també molt portador.
Tanmateix, el segueixen dos relats que també es disputen per la seva originalitat aclaparadora i encara més, tenint en compte l’època en què van ser escrits. El primer, El hombre más capaz del mundo, ens parlarà del  Herr Doktor Professor Fisher, un americà que arriba a Europa, concretament a Alemanya, i descobrirà el secret del famós general Ignatiev, un home creat artificialment pel doctor Rapperschwyll. Un relat que està escrit amb clau irònica i parodia les societats americana i alemanya contemporànies a Page Mitchell, i que m’ha recordat una mica al Frankenstein, de Mary Shelley, potser en clau humorística. Això sí, un relat potser un pèl massa llarg, pel que ens explica.
L’altre relat que destaca per la seva originalitat fulgurant és La hija del senador. L’autor ens situa en una societat futura (distopia? ucronia? utopia?) amb curioses invencions, com uns termoelectrodes, que són com Mitchell imaginava les calefaccions del futur; unes pastilles que només menjar-te-les se’t passa la gana; i una càmera de congelació, a l’estil de les màquines de criogenització que posteriorment es farien populars en ciència-ficció. Tanmateix, això no s’acaba aquí, sinó que Page Mitchell ens presenta una societat on s’han creat dos bàndols: el vegetarià-mongol, que com el nom indica estan en contra de menjar carn animal; i el conservador, contrari al vegetarià. En aquest context, també se’ns presentarà la típica història d’amor impossible entre una parella de diferents bàndols, que acabarà, però, amb un desenllaç molt insòlit i satisfactori.
En el següent, El experimento del profesor, es repeteix una història d’amor complicada, que el pare de la núvia vol evitar perquè no li agrada el seu promès. Tanmateix, el pare mateix, que és científic, trobarà la solució: li “trepanarà” el cervell al jove, perquè així concordi amb la personalitat que ell desitjaria per la seva estimada. És un dels relats que concorden més amb les característiques primerenques de la ciència-ficció, pel que fa al científic boig, com bé trobem a l’obra anteriorment mencionada de Mary Shelley, que acaba esdevenint una denúncia a la ciència en general.
Nuestra guerra con Mónaco és un altre dels contes més coixos de l’antologia, que malgrat està escrit en clau humorística i presentar un context original, una possible guerra entre Mònaco i Estats Units que no acaba amb res, que frega, fins i tot, amb l’absurd. Tanmateix, aquest no m’ha acabat de convèncer i se m’ha fet massa llarg, segurament també perquè l’estic llegint des d’una visió contemporània.
El hombre de cristal és un dels relats d’Edward Page Mitchell que sorprenen més pel seu avançament als grans percussors de la ciència-ficció: i és que s’anticipa fins i tot a H. G. Wells i el seu L’home invisibleA partir d’aquest plantejament, crea una història plena d’humor, però tot i així les raons que empenyen al protagonista a fer tot plegat, és un amor frustrat, que en el meu cas m’ha decebut una mica. La resolució de la història, tot i que tampoc és del tot original, és més o menys satisfactòria i acaba mostrant la cara dolenta de ser un home invisible.
Finalment, El reloj que retrocedía una història sobre viatges en el temps, que avui dia no trobaríem original, però que si ens situem en el fet que es tracta d’una de les primeres obres de ciència-ficció de la història, ens adonem que és una autèntica fita. Fins i tot, s’arriba a reflexionar sobre paradoxes temporals i entre els personatges es debat sobre possibles ucronies.

En conjunt, El espectroscopio del alma és un recull de contes imprescindible per a qualsevol amant de la ciència-ficció, que ajuda a descobrir un dels grans primers mestres d’aquest gènere i que com el seu “home de cristall” ha esdevingut  invisible pel món sencer. Estic segur que seguiré de ben a prop la trajectòria de l’editorial Orciny, perquè de moment ens ha deixat autèntiques joies, del tot indispensables.

“Hipnofòbia” de Salvador Macip

Filosofia, còmics, ciència-ficció, ciència, Lovecraft, Shakespeare… Tot això i més és el que es pot trobar a Hipnofòbia. Sembla més aviat una llista escrita a l’atzar dels millors tresors intel·lectuals. I és que Hipnofòbia té tots els números per esdevenir un clàssic, ben bé com ja ho són els dos mestres citats més amunt. Però val més que anem per parts.
Em vaig fer amb Hipnofòbia gràcies al concurs que va organitzar en XeXu del blog Llibres, i punt! (Moltes gràcies XeXu pel detall de la dedicatòria del Salvador Macip!), però ja feia temps que volia fer-me amb ella, des que vaig llegir Ullals. I més encara van ser les meves ganes de llegir-la, en donar una ullada al seu argument:
“Per què dormim? És veritat que el cervell necessita descansar, o és una manera d’ocultar el seu veritable potencial? En un búnquer secret de l’exèrcit americà, el doctor Metcalf ha trobat la manera d’accedir al Poder, la força secreta de la ment, i té una idea molt clara de com l’ha de fer servir. El general Sandcliff és l’únic que pot evitar que el doctor s’infiltri en els nostres somnis i acabi controlant la humanitat. Podrà aturar l’home més perillós del món?”
Hi ha novel·les que ja valen la pena llegir només per la seva idea. Des de ben petit (i encara ara) si m’haguessin preguntat pel meu poder predilecte si fos un superheroi, hauria elegit sense dubte els poders mentals, com la telecinesi o la telepatia. I aquests (i altres poders que et deixen la pell de gallina) són els que podem trobar a Hipnofòbia: un món on els humans aconsegueixen increïbles poders mentals gràcies a la falta de son, que ha estat sempre el que ha frenat l’evolució de l’ésser humà. En aquest aspecte, el de l’ascensió de l’home m’ha recordat molt a la filosofia nietzschiana, al superhome que tan predicava, relació no sé si fortuïta o premeditada, però que de totes formes aporta un valor més d’intel·lectualisme a una novel·la d’un gènere que s’acostuma a menystenir. El gruix d’aquest component filosòfic, però, ve donada del mestre dramaturgs, amb la cita d’una de les seves millors obres Machbeth, que se’ns plantifica abans de començar la novel·la i que es veu culminat amb uns diàlegs finals que semblen talment com extretes d’una d’aquestes magnífiques tragèdies.
Amb el seu estil directe, senzill i portador, Macip ens proporciona una història frenètica, extremadament dinàmica, talment com si les pàgines anessin soles, mogudes pel poder d’algun d’aquests superhomes. Un altre punt a favor per l’autor, són els capítols protagonitzats per un personatge diferent a cada una, una història coral que ens permet veure les conseqüències i l’evolució d’aquest moviment hipnofòbic, des de diferents punts de vista molt interessants que aporten frescor i renoven la història pàgina a pàgina. De fet, tots els capítols haurien passat perfectament per relats independents. En un principi, anava a dir que d’entre els vuit capítols, em quedaria amb el tercer, amb aquest ambient tan lovecraftià tan ben travat. Tanmateix, al final m’ha enamorat més aquest personatge de l’Adam, potser perquè m’ha recordat molt a la meva infància i a una de les meves primeres lectures serioses, Harry Potter i la pedra filosofal. Però, no només per això, sinó pel fantàstic spin-off d’aquest setè capítol que podem trobar al número 13 de la revista Catarsi, que es pot llegir independentment de no tenir la novel·la, però que et dóna molta complicitat amb el personatge, si l’has llegit.
Com ja he anomenat al principi, els còmics de superherois tenen molt a veure amb Hipnofòbia. Per bones i per dolentes. I és que la novel·la agafa tant els punts forts com fluixos d’aquestes històries gràfiques. Al costat positiu, hi trobem unes escenes d’acció trepidants i uns poders que fascinen fins al lector més seriós. Però, per contra, també trobem els típics personatges arquetípics: el científic boig, l’heroi solitari, el nen-prodigi… Per sort, aquests no són plans, i podem detectar una profunditat i evolució que ajuda a suplir aquesta petita carència. També s’ha d’admetre que al costat de situacions d’una originalitat espaterrant, també en trobem de molt tòpiques, com bé són aquesta sensació d’ésser vigilat, les persecucions pels carrers i els missatges anònims. Suposo que Macip, en voler fer un tribut al gènere de la història gràfica, en especial el de superherois, peca en el mateix que pequen la major part dels directors del cinema d’aquest mateix gènere. Tinc present que, segurament, aquestes situacions estiguin escrites d’aquesta forma premeditadament, però, pel meu gust, si ha estat això, n’ha abusat en excés.
Tot plegat no treu, això no obstant, el mèrit de Macip de voler-nos presentar una novel·la original, dinàmica, entretinguda, com una culminació de totes les seves influències, un divertimento literari que crea complicitat amb el lector. Una novel·la excel·lent, que malgrat els seus pros i contres, demostra el talent del seu autor no només pel gènere de la ciència-ficció, sinó per aquest art que és la literatura.

 

“Mans lliures” de Jordi de Manuel

Avui us porto una novel·la que feia temps que volia ressenyar, però que per qüestions de la vida (examens sobretot) no he trobat estona per fer-ho. Haig de reconèixer que possiblement és un llibre que mai hagués caigut a les meves mans, si no fos per haver-me fet amb ell, gràcies a la gentilesa del propi autor. Quan intento analitzar el perquè em va passar desapercebuda aquesta meravellosa novel·la, de fet, no aconsegueixo trobar-hi la resposta. Pertany a un autor de més o menys renom en el gènere fantàstic i  negre en català, Jordi de Manuel, i a més a més ha estat guanyadora del II Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica, un premi que he seguit de prop pel fet de col·laborar amb les Ter-Cat. I a més m’agraden tant el gènere policíac com la ciència-ficció. Així que no tinc excusa.
La novel·la ens explica la investigació de l’assassinat d’en Roger Mesalles, el candidat favorit per a les properes eleccions de la Generalitat (amb propostes independentistes), i una prostituta de luxe, Claire i la relació que els lliga. Aquest cas està dirigit per en Marc Sergiot, un inspector de considerable reputació, i la Lídia Sánchez i Pau Ribó, que l’assistiran al llarg de la trama.
 
Semblarà que vagi una mica tard ressenyant la novel·la a aquestes alçades de la pel·lícula. I més si ens fixem en el context de la novel·la. Com el mateix autor m’explica a la mateixa dedicatòria, és una novel·la escrita entre 2007 i 2009, i publicada el 2009, però ambientada a l’any 2014. L’ambientació que ens planteja De Manuel és sens dubte curiosa: un futur on, degut a les intenses sequeres que sacsegen el territori, els catalans es veuen obligats a racionar el subministrament d’aigua i obtenir-la per mitjà de contenidors que arriben amb vaixell al port de Barcelona.
 
Com a lector situat l’any 2015, em trobo amb una perspectiva  interessant, cosa que és privilegi que no han tingut els primers lectors de la novel·la. I és que l’estic llegint des del seu propi futur. Un joc que segurament buscava l’escriptor ambientant la novel·la en un futur tan proper. Durant la seva lectura, m’he sentit quasi com si fos el mateix narrador omniscient, no només pel fet de trobar-me en una perspectiva temporal avançada, sinó pels dos punts de vista que s’entremesclen en la novel·la: el de les víctimes, un dies abans de ser assassinades, i el dels propis investigadors, que intenten esbrinar el perquè de tot plegat. Per ser més exactes, et fa sentir com un narrador omniscient estúpid, ja que, malgrat tenir més evidències que els propis investigadors, no aconsegueixes arribar a cap conclusió factible. Si és que s’hi pot arribar a alguna conclusió…
 
Un altre punt fort d’aquesta història és la seva estructura en capítols breus, i com ja he dit en diferents espais temporals, que composen petites peces d’un trencaclosques que va encaixant amb una velocitat delirant, però el qual mai podrem completar del tot. I és que hi falten peces. Ho podeu agafar com un avantatge o un inconvenient, però per molt que mireu i remireu, mai aconseguireu encaixar-ho tot. En el meu parer, aquest aspecte és un punt a favor per la novel·la, perquè la dota d’un realisme inigualable i t’obliga a construir-te tu mateix les peces que falten. I això és un risc que no qualsevol escriptor s’atreveix a emprendre.
 
Com ja he dit, sóc un lector amb perspectiva. I de la mateixa manera que pots endinsar-te en l’obra 1984 d’Orwell amb rigor analític, ho pots fer també amb Mans lliures. Posant-te a comparar amb els fets que han succeït en la realitat, et trobes que Jordi de Manuel ha fet unes prediccions més que interessants. En primer lloc, l’abdicació del rei, cosa que em va deixar garratibat pel seu encert. I en segon lloc, l’ascens progressiu de les forces independentistes que, a diferència de la realitat que s’han originat a partir del suport popular, en el llibre sorgia a partir de la figura del polític Roger Mesalles, el president perfecte que qualsevol país desitjaria tenir. Per altra banda, no ha encertat del tot amb aquesta ambientació de profunda sequera, però, com ja sabem es va estar a punt de donar l’extrem del famós transvasament del riu Ebre, així que no va anar tan errat com sembla.
Finalment, només cal afegir que Mans lliures és la novel·la perfecta per tot aquell amant del gènere policíac i de ciència-ficció, i encara més si li agrada la mescla de gèneres. Jordi de Manuel és un autor que encara té molt que dir en la literatura catalana, així que estaré atent a les seves novetats i a l’extensa obra que ha publicat fins aleshores, entre les quals podem trobar el cicle de l’inspector Marc Sergiot, entre les quals es troba Mans lliures.

“Tèrmits del formigó” de Júlia Lancho

Avui us porto un llibre l’autora del qual vaig conèixer per Facebook i em va demanar fer-ne una ressenya al blog. Es tracta de l’opera prima de l’autora, una novel·la breu de ciència-ficció, que ella mateixa qualifica com a “novel·la juvenil”.

Ens situem en la Barcelona de l’any 2060, en una societat distòpica en què els adolescents estan organitzats en tribus, segons el lloc de procedència. D’entre aquestes tribus, la dels guinardons s’ha fet amb el poder i control de totes les altres, mitjançant algun mètode misteriós. Una altra tribu, els graciencs, aliens al control d’aquesta tribu, han ideat la forma de rebel·lar-se contra ella i acabar d’una vegada per totes amb el control dels guinardons. Per fer-ho, se serviran d’una de les seves invencions, els tèrmits de formigó, una mena de nanorobots capaços de foradar el ciment i apoderar-se d’informació i equips informàtics.
Es tracta d’una novel·la que es llegeix molt veloçment, tant pel seu estil amè com per la seva extensió, no gaire major a les 100 pàgines. Està escrita amb un estil senzill, potser excessivament, cosa que cansa en ocasions al lector jove, com jo, amb una mica de tirada lectora, però que seria adient pels nois i noies adolescents que s’introdueixen de forma més seriosa al món de la lectura. A més a més, té un ritme veloç, que per una banda es pot agafar per quelcom positiu, però també com un desavantatge, ja que s’introdueix a l’acció sense deixar temps al lector perquè assimili l’ambientació i les normes generals que regeixen l’univers plantejat.
S’ha de reconèixer la voluntat de l’escriptora per cercar l’originalitat, pel que fa almenys el plantejament de la història, sobretot per la idea pel que fa a aquest tèrmits de formigó, que m’ha semblat molt interessant. Tanmateix, el que m’ha decepcionat de la novel·la és el fet que la presència d’aquests tèrmits vagi disminuint, fins al punt que queden quasi com quelcom anecdòtic. És cert que el desenvolupament i el desenllaç són més atractius per un públic adolescent, però tenint en compte el títol de l’obra m’hauria agradat que tinguessin més importància en el conjunt de la història.
Finalment, pel que fa els personatges, val a dir que m’han semblat interessants per la varietat i contradiccions que tenen, cosa que els fa més humans. El que m’ha semblat estrany ha sigut la seva forma de parlar, ja que tenen un discurs massa educat i ben construït que sembla més propi d’adults que d’adolescent. Segurament, però, deu estar fet a propòsit com una forma més d’adonar-nos del que canvi que es produeix en aquesta societat, en que els adolescents es veuen obligats a madurar més ràpid del compte.
Una novel·la molt recomanable per tot els públics, però sobretot, com ja he dit, per aquell sector adolescent més jove que s’inicia en el món de la lectura.