Les meues 7 millors lectures de 2016

El 2016, per a mi, ha estat un any carregat de literatura i ha sigut segurament l’any que he llegit més de la meua vida lectora. Segons Goodreads, l’aplicació on he anat posant totes les meues lectures, he llegit 58 llibres, unes 12.500 pàgines i una mitjana de 258 pàgines per llibre. No està malament, oi?

A continuació, us presento els 7 llibres (sense cap ordre concret) que m’han agradat més d’aquest 2016. M’ha sortit una llista curiosa amb llibres contemporanis i clàssics, estrangers i d’aquí.

Fahrenheit 451. Ray Bradbury.

4381Què passaria si els bombers, en lloc d’ajudar a apagar incendis, es dediquessin a cremar llibres i a perseguir la gent que els llegeix? Amb aquesta magnífica idea de partida, l’autor teixeix una crítica memorable a la ignorància i la incultura. La societat que ens planteja Bradbury és verdaderament terrorífica: una societat sense literatura, sense pensament, on les masses estan subjugades per la seua pròpia estupidesa. El que més m’ha enamorat de la novel·la, tanmateix, ha estat el seu estil: un estil poètic, preciosista, però que a la vegada es deixa llegir i et convida a passar pàgines sense adonar-te’n. I el seu desenllaç és un dels finals més preciosos i encertats que he llegit mai. Una novel·la de lectura obligada.

Nunca digas vodka, nunca jamás. Sergi Álvarez.

28272871

Una novel·la que comença citant la famosa frase de The life of Brian “Always look on the bright side of life” és impossible que em decebi. Podríem dir que es tracta d’una paròdia de la novel·la negra,  una “anada d’olla” amb un argument que no em veig capaç de resumir. El seu punt fort és l’humor àcid i irònic que desprèn, molt en la línia de Terry Pratchett i els Monty Python. Álvarez es fot del mort i de qui el vetlla, tan se val que sigui un filòsof, un personatge històric o ell mateix. I també cal destacar els assajos filosòfics des d’un punt de vista humorístic que ens presenta al principi de cada capítol, una autèntica meravella. Aquesta novel·la m’ha agafat realment desprevingut. No la llegia amb moltes expectatives preconcebudes i m’ha deixat amb un pam de nas. Una de les sorpreses de l’any.

Entrada en blanc. Manuel de Pedrolo.

Resultat d'imatges de entrada en blanc manuel de pedrolo Et despertes en un tren, amb d’altres passatgers que tampoc saben què hi fan allí. Malgrat que ho proveu, no podeu sortir d’allí, hi ha alguna força estranya que t’ho impedeix.  I llavors ho recordes: ets mort. Amb aquest argument, Pedrolo construeix una novel·la breu trepidant, misteriosa, que et manté en tensió en tot moment fins al seu desenllaç totalment brillant (i anunciat). Una metàfora perfecta de la vida mateixa, que t’evoca aquesta incertesa constant que tenim sobre el futur o sobre què hi fem en aquest món. Novel·les com aquestes demostren per què Manuel de Pedrolo és un dels millors escriptors en llengua catalana que hem tingut (i que, tanmateix, tenim tan subestimat). Als seus peus.

Hipermatrònic: l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund. Sergi G. Oset.

33231927El gran microcontista de Gràcia ho ha tornat a aconseguir. Aquest cop amb la família d’Orciny Press i amb una de les millors portades i més originals que he vist mai sota el braç. Carregat amb l’arma poderosa de la concisió et crivella amb els seus contes-bala i et duu a universos insospitats, impossibles, on qualsevol friqui (de veritat) voldria perdre-s’hi. I obre pas per un nou camí interestel·lar que la literatura catalana desconeix. Encara no heu llegit res d’en Sergi G. Oset. I què esteu esperant?

La carretera. Cormac McCarthy.

La novel·la se situa en un escResultat d'imatges de la carretera cormac mccarthyenari post-apocalíptic, on la cendra, la mort i la destrucció són una constant. Un pare i un fill recorren la carretera sense destí, amb l’únic objectiu de tenir sort i trobar una mica d’aliment per sobreviure un dia més. Una faula de la vida i l’ésser humà, d’aquesta carretera (plena de perills i incerteses) que nosaltres mateixos hem de recórrer cada dia. Una obra mestra, un clàssic sense discussions. Colpidora, brillant, desassossegadora i un munt d’adjectius més que em deixo. Hi ha fragments d’aquest llibre que emmarcaria i posaria en un museu.

Quan els teus somnis siguin d’un món que no existirà mai i et tornis a sentir feliç, serà que t’has rendit.

Disseccions. Jordi de Manuel.

32574587Un recull de relats molt especial, mereixedor del Premi El Lector de l’Odissea l’any 2001. De Manuel fet cirurgià de les paraules, dissecciona la naturalesa humana i ens presenta el resultat del seu experiment en aquest recull, que conté dotze relats per a tots els gustos, alguns de caire més realista i d’altres més fantasiosos. L’estil plàcid, però contundent de l’autor, permeten una lectura calmada i amena. Un llibre que dignifica el gènere del relat i demostra que pot arribar a una qualitat igual o superior a la novel·la.

Frankenstein o el modern Prometeu. Mary Shelley.

18490Tothom, poc o molt, coneix la història de Frankenstein, ja sigui pel cinema, per cultura general o per les incomptables paròdies que se n’ha fet. Això ha fet que la novel·la original, en certa manera, hagi passat moltes vegades una mica desapercebuda. I no és just, perquè Shelley ens brinda una novel·la brillant, que ens presenta les passions humanes més pures i cruentes, sense filtre. M’ha sorprès des del principi el seu estil senzill i portador, molt poc habitual en les novel·les barroques i romàntiques d’aquella època. Un clàssic que s’ha de llegir i més sabent que es tracta de la primera novel·la de ciència-ficció de la història.

Què en penseu? Quines heu llegit vosaltres? I quines han estat les vostres millors lectures d’aquest any?

Converteixo a David Bowie en zombi

No us ha passat mai que convertiu a un famós en zombi i et recompensen per fer-ho? Curiosament, a mi sí. L’altre dia vaig veure que el Laboratori de lletres (@LabDeLletres) organitzava un concurs a Twitter on et proposaven escriure un nanorelat (de menys de 140 caràcters) en el qual aparegués la paraula “Bowie”. I jo, que com ja sabeu, sóc un esperit inquiet no vaig rumiar-m’ho dos cops i vaig decidir participar-hi. Resulta que vaig decidir retornar David Bowie a la vida, que venia convertit en zombi per a donar un nou concert a Barcelona. Sembla que han volgut premiar el meu sadisme (o potser tenien por de les represàlies) i han decidit proclamar el meu relat guanyador. Em fa molta il·lusió compartir-vos-el. El teniu a dalt. Espero que us agradi!

L’estadística i el relleu generacional

L’etern debat sobre la presència i la consideració de la dona en la literatura (i, jo afegeixo en la traducció també) sacseja sovint les xarxes socials. Seria ben estúpid negar que aquest problema no existeix: només cal fixar-se en les estadístiques. Per posar algun exemple,  el premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha estat concedit a 4 dones i a 43 homes i el premi Nobel de Literatura a 14 dones i a 100 homes. Així doncs, és innegable que iniciatives com el dia de les Escriptores són completament necessàries per a ajudar a normalitzar i aconseguir aquesta igualtat d’oportunitats (en tots els aspectes, no només literaris) que la gent amb dos dits de front hauria de defensar amb fervor.

I això mateix em fa preguntar: què passarà amb la meua generació? Si tot anés com hauria d’anar, el relleu generacional faria que el nombre d’escriptores i escriptors s’invertís. Poso més exemples. A la UAB, l’any 2015 a Traducció i Interpretació es van matricular un 76% de dones, a Llengua i Literatura Catalanes, un 94% i a Humanitats, un 67%. Si ara em fixo en el meu entorn personal, gairebé la majoria de persones de la meua generació que sàpiga que li agradi escriure (i ho faci més o menys amb regularitat) són dones. De fet, un noi que escrigui (i tristament, fins i tot, que llegeixi) és una raresa.

Es giraran les tornes, aleshores, quan la meua generació (la que omple avui dia les aules de les universitats catalanes) agafi el relleu? Estadísticament seria ben lògic, oi? M’agradaria ser optimista i dir que serà així. Però aquesta societat nostra no convida pas gaire a ser-ne.

Anima’t

Plora i una de les seues llàgrimes cau a terra. Llavors veu que, davant seu, s’ha format un toll binari. Centelleja. I de les espurnes que es van agrupant, sense entendre el perquè, en sorgeix un forat negre, que la xucla.

Amb prou feines se n’adona, que es troba envoltada d’una mena monstres indescriptibles que la tallen en rodanxes, talment com si fos pernil dolç. I del que queda d’ella, una horda de zombis famolencs se la cruspeixen en un tres i no res, sense deixar-ne ni una engruna. Tanmateix, no perd la consciència. Observa com es veu dividida entre totes les parts en què ha estat devorada i com aquestes s’ajusten a la perfecció en una línia cronològica del seu ésser. Així doncs, feta mosaic vivent, s’encaixa a si mateixa les seues tessel·les. És durant aquell moment que un tifó de figures ben heterogènies inicia el seu regnat. En guaita una infinitud més, però les que aprecia amb més claredat són un grup de canalla que es deixa la pell en domar criatures màgiques per a combats sensacionales; un infant entremaliat que no para d’ensenyar el cul; un detectiu dorment subjugat a un nen prodigi; un policia carallot que no fa res com cal; un gat còsmic del futur amb els seus aparells meravellosos, i una tripulació de pirates somiatruites amb poders diabòlics que van a la recerca d’un tresor misteriós. Tots ells tenen en comú els seus ulls d’una mida desproporcionada, unes maneres estrafolàries i una llengua estranya i llunyana que ella no comprèn.

No obstant això, no pot sinó somriure en veure aquell espectacle animat.

[Relat publicat originalment en castellà, al web Culto Bizarro]

El mag

Va llençar la primera carta que va rebre tan bon punt la va veure a la bústia. I això mateix va fer amb la segona, la tercera, la quarta… Tanmateix, semblava que, talment com una hidra, per cada una que n’estripava, n’acabaven sortint dues més al seu lloc. Finalment, va desistir dels seus intents i simplement es va dedicar a ignorar-les i fer com si no existissin. Era inútil. Va arribar un moment que no només tenia la bústia negada de papers, sinó que tota la casa estava envaïda per aquelles cartes infernals. Se sentia com aquell nen-mag tan popular que un dia rebia una allau de correspondència similar i el convidaven a ingressar en una escola de bruixeria per a canalla amb habilitats màgiques. Curiosament, a ell també el volien internar en un lloc amb gent d’aptituds especials com les seves.

Truquen a la porta. El vénen a buscar. Ell, a diferència del jove aprenent de bruixot, no frisa per veure què s’amaga rere els murs d’aquell internat majestuós. La paradoxa és, però, que a ell el volen pel fet de ser un autèntic mag de les finances: pot fer aparèixer i desaparèixer diners a la seva voluntat.

“Polpa” de Jordi Masó Rahola

La literatura de cordill (o en anglès pulp fiction) des de sempre ha estat considerat un gènere popular i d’escassa qualitat literària publicat en revistes barates molt populars als Estats Units entre els anys 20 i 50. Per descomptat, es tracta d’una completament generalització errònia, que es veu ràpidament desmentida quan descobrim grans autors de la literatura universal de la talla d’Isaac Asimov, H. P. Lovecraft o Ray Bradbury entre els màxims exponents d’aquestes publicacions.

Polpa del músic i pianista Jordi Masó Rahola és la prova fefaent que es pot fer bona literatura d’aquest gènere infravalorat. El títol d’aquest recull de contes pren el nom, precisament, del material amb què s’editaven aquestes famoses revistes.

El primer relat “L’art del pastitx” que obre aquesta antologia pot ser considerat com una declaració d’intencions de l’estil que imperarà al llarg de tot el llibre. L’autor comença dins el seu terreny. Un estudiant català de piano (que curiosament també es diu Jordi) de la Royal Academy de Londres coneixerà el Bernat Rius, un altre estudiant català amb un talent molt especial i misteriós: és un compositor especialista en l’art del pastitx, que és la creació d’una obra artística seguint l’estil deliberadament d’un determinat compositor, com a homenatge. No podríem considerar el pastitx, com una mena d’equivalent a la literatura pulp, també menystingut? I no són precisament els escriptors (i també els compositors) autors de pastitx inconscients?

Només coneixia l’autor dels seus microrelats i el seu blog La bona confitura i és precisament en els relats “Rancúnia” i “El gnom de Bristol” on he notat més la seua faceta microrelataire. En el primer trobem un microrelat d’un autor molt famós en una edició comentada per un escriptor i amic seu (o no tant) amb tot d’anècdotes sobre la seua creació. El segon “El gnom de Bristol” es tracta d’una mena d’estudi d’un misteriós escriptor de novel·la negra molt peculiar. L’especial cura en la tria de les paraules i anècdotes i la sorpresa final delata aquesta influència microrelataire.

La ironia, l’absurd, el realisme màgic, la novel·la negra, el pulp, l’insòlit, Cortázar, el microrelat, l’experimentació literària… Tot plegat composen una mescla única i indefinible que, tanmateix, et deixa desconcertat i meravellat per la seua originalitat. Polpa és un recull brillant que no us podeu perdre. Només vull acabar felicitant l’editorial Males Herbes pel seu magnífic encert i valentia per publicar obres d’aquesta qualitat literària que demostren que del relat i  de la literatura de gènere també en surt bona literatura.

“Malsons de gat” de Sergi G. Oset, Igor Kutuzov i Patrícia Muñiz

Tinc malsons felins. Cada nit una gatada s’esmuny en els meus somnis i em turmenta amb miols diabòlics i roncs d’ultratomba. I em desperto tot suat i em trobo la gata ajaguda prop meu, aliena a tot plegat. La veig remoure’s i miolar mentre dorm i, aleshores, no puc evitar preguntar-me «què coi deu somniar?».

Malsons de gat explora la resposta d’aquesta pregunta, aparentment retòrica. Els autors graciencs Igor Kutuzov, Patrícia Muñiz i Sergi G. Oset ens porten un recull de 15 relats de caire fantàstic que parteixen d’aquesta premissa inicial. I per si fos poc, ens ho fan combinant l’estil a dues mans, a quatre o, fins i tot, a sis com els cadàvers exquisits dels surrealistes. Un experiment literari molt interessant i que, a més a més, en aquest llibre està molt reeixit.

Malgrat que tots els contes del recull m’han agradat molt, m’agradaria destacar-ne un parell que m’han fascinat des de la primera pàgina fins a la darrera. El primer de tots és «John Martínez», un relat d’ambientació distòpica que ens transporta a Ciudad Juárez, en un temps en el qual t’has de posar caretes antigàs per poder sortir al carrer perquè no et matin els gasos tòxics. En aquest context trobem en John Martínez, cap de família i tècnic de segona estrella, que un dia, en sortir de la feina, es troba un coiot viu a l’exterior, sense cap mena de careta. És que potser l’animal és una nova espècie immune als gasos tòxics? John, fascinat, s’endurà la criatura a casa, encara que la llei ho prohibeixi. El que no sap és que rere l’aparició d’aquest coiot, s’amaga quelcom més fosc i terrible del que s’imagina: la crueltat i l’ambició humana.

Per altra banda, trobem el relat «El Soterrani», que conté una crítica social profunda pel que fa a la vanitat i les baixes passions. Ens situa també en un futur distòpic i ens explica la història d’un empleat brillant, el cap del qual el recompensa amb una fitxa vermella que li permetrà entrar a El Soterrani, un restaurant on podrà assaborir una de les menges més exquisides i inaccessibles d’aquest temps: la carn. El protagonista veurà, però, que el restaurant no és pas el que s’imaginava de bon principi. No diré a quina pel·lícula m’ha recordat per a no fer-vos un spoiler del final, però de ben segur que els que l’han llegit saben a quina em refereixo.

Per acabar, m’agradaria felicitar a l’editorial Hermenaute per apostar per aquests dos gèneres tan menystinguts avui dia com són els gèneres fantàstics i la narrativa curta. Un recull de contes plagat de referències literàries, musicals i cinematogràfiques que satisfaran tant al lector més friqui com al que està menys experimentat en aquests temes.

El feminisme masculí

Gràcies al tweet de @odradek1 descobreixo les bases d’un premi de relat curt que valora «la utilització d’un llenguatge no sexista i un enfocament del relat que no faci servir els estereotips masculins i/o femenins tradicionals». L’irònic de tot plegat ve perquè en aquest concurs, precisament, només s’hi poden presentar dones. Posem per cas que, en lloc de només poder presentar-s’hi dones, en el premi només haguessin deixat concursar-hi homes. Què hauria passat? Doncs que una bona pila de gent (amb tota la raó del món) hauria posat un crit al cel per la injustícia que s’està cometent. I jo, per descomptat, també m’hi hauria sumat. Tanmateix, per què no passa res amb aquest escenari contrari? Què es vol aconseguir amb aquest concurs?  Potser pensen que, com en matemàtiques, quan multipliques dos negatius dóna un positiu? Així doncs, el que intenten és combatre el sexisme amb més sexisme?

El principal problema amb què s’ha encarat malament el feminisme radica en aquest punt. Moltes vegades es clama que s’ha de conscienciar la dona de la situació injusta en què viu: la discriminació laboral, l’assetjament sexual, la violència de gènere, les lletres degradants que s’escolten en els grans hits musicals d’avui dia… Hi estic totalment a favor: han de ser les dones les primeres que facin el primer pas de denunciar aquestes injustícies. Però, segons el meu parer, la cosa no s’ha de quedar aquí. Si el que es vol és crear una societat justa i igualitària, no crec que sigui gaire bona idea apartar els homes d’aquesta lluita feminista o, fins i tot, en alguns casos extrems generalitzar i criminalitzar tot el sexe masculí de ser-ne el causant.  Ans al contrari, només fa que empitjorar la situació i crear un abisme encara més gran. Bona part dels homes no som un esbart de llops bavosos que tractem les dones com si fossin ovelles subordinades a la nostra voluntat.

Ho hem d’aconseguir entre totes i tots: fem campanyes per evitar que s’escolti i es produeixi aquesta música (que tothom sap a quina em refereixo) amb lletres masclistes i humiliants. Fem boicot a les discoteques que ofereixen aquesta música, aquelles que no fan pagar a les dones com a reclam per als homes o que ofereixen gogós, cambreres o ballarines com si fossin un producte. Denunciem aquelles ofertes de feina en què es demanen només homes per a les feines físiques o només dones per a cuidar canalla o netejar. Rebutgem aquelles empreses on, simplement per la seua condició sexual, les treballadores cobren un salari menor. Manifestem-nos contra aquests governs i aquestes lleis abusives i retrògrades. No és aquesta la verdadera lluita feminista? Tot plegat és precisament quelcom que ens afecta i ens degrada a la societat en conjunt.

Als organitzadors d’aquest concurs: estic convençut que aquest projecte ha estat ideat amb tota la bona fe del món. Però, segons el meu parer, no s’ha triat la forma adequada. No seria millor fer una convocatòria oberta per a tots els sexes? No podríem demostrar així que els homes també estem conscienciats per a aquesta causa, que volem la igualtat de sexes, que rebutgem el sexisme i la injustícia?

“Foc verd”, de Jordi de Manuel

Després de set novel·les atrinxerat als encontorns de Barcelona, Marc Sergiot decideix, en la seua vuitena aparició, escapar-ne (o és el mateix Jordi de Manuel qui ho necessita?). I és que la ciutat no l’ha tractat gaire bé aquest estiu: un dels seus agents ha rebut un tret i s’hi sent responsable; el fill de la Montserrat, una amiga seua molt estimada, està en un estat molt greu, i a més a més la calor se li fa insuportable. Necessita escapar d’allí. La invitació del seu col·lega Xulio Coirós a passar una temporada a la seua aldea d’A Coruña serà l’excusa perfecta. La cosa a Galícia, tanmateix, estarà igual o pitjor: en el viatge amb el seu preuat quatre llaunes viurà en primera persona els terribles incendis que arrasen els boscos gallecs. I per acabar-ho d’adobar, quan arribarà al poble, Coirós li explicarà que han trobat un cos carbonitzat al bosc que, malgrat que no ho sàpiguen encara, està molt lligat amb un cas mai no resolt de fa vint-i-tres anys.

A hores d’ara ja puc presumir de ser un lector més o menys fidel de Jordi de Manuel. És la desena novel·la que llegeixo d’aquest autor barceloní i això significa que ja estic bastant fet a l’estil demanuelià (si em permeteu el neologisme). Trobem una mateixa estructura particular basada en salts temporals que componen el que sembla un còctel curiós de fragments del passat i del present que de mica en mica, però, van encaixant com un trencaclosques molt ben travat. També trobem una mateixa fixació per la naturalesa i una descripció acurada dels paisatges que ja trobem en La decisió de Manperel. I finalment també trobem aquests mateixos personatges exquisits i profunds: alguns deliciosos i entranyables, d’altres odiosos i cruels, però tots humans, amb els seus defectes i virtuts. D’aquesta novel·la m’ha enamorat especialment el del professor Manuel Moreira, un fantàstic personatge que aporta una pinzellada de lucidesa en aquest ambient rural dominat pels dogmes de fe i les baixes passions.

Tanmateix, no cal ser un lector expert de l’autor per embrancar-se en la seua lectura. Un dels trets que fan més especials l’univers de l’inspector Sergiot és que el lector pot introduir-s’hi en qualsevol ordre, sense necessitat d’haver llegit res més abans. Però, tot i així, De Manuel tampoc no s’oblida dels seus lectors més fidels, i prepara unes picades d’ullet que fa la saga encara més especial, com per exemple el perquè de la mala relació amb el seu pare, que no s’havia desvelat fins en aquesta novel·la.

Mort, amor, traïció, venjança, religió, avarícia…Hi trobem una mescla dels pecats i passions humanes que podria tenir tots els ingredients per a tractar-se d’una autèntica tragèdia shakespeariana ambientada a Galícia. Foc verd és això i molt més. Una novel·la que no us podeu perdre.

Tres males llengües

El dia que es van acabar els xafardejos, l’estabilitat del poble va perillar. No hi havia material per a fer safareig. Ni xafarderies, ni tafaneries, ni murmuracions, ni maldiences, ni crítiques, ni comarejos, ni enveges, ni manifasseries, ni curiositats, ni detraccions, ni batxilleries, ni intromissions, ni boca-orella… Res de res. L’únic xafardeig era que no hi havia xafardejos.
I és que possiblement el problema era que el poble tenia tres habitants tan sols.