“Catalunya Mítica” de Diversos autors

Tendim a exaltar una bona pila de valors i costums de la cultura catalana i lluitem per tal de preservar-los. Tanmateix, estranyament ha passat una cosa ben diferent amb la nostra pròpia mitologia, en detriment d’altres de foranes que ens vénen de diferents mitjans. La mitologia catalana, malgrat que molts no ho sàpiguen, és increïblement rica i abundant i va molt més enllà dels dracs de Sant Jordi, follets del bosc i monstres de Banyoles.

En aquest aspecte, l’editorial Orciny Press i concretament el seu editor, l’Hugo Camacho, es va adonar d’aquesta carència en la nostra pròpia cultura i va decidir brandar una espasa de doble fil per tal d’aconseguir el seu objectiu: fer sortir de l’oblit aquests mites pròpiament catalans i, a la vegada, omplir la mancança d’antologies i relats fantàstics entre la nostra llengua. En efecte, tots els relats d’aquesta antologia voltaran els gèneres de la ciència-ficció, fantasia i el terror, tot amanint-los amb la nostra mitologia més nostrada. Una proposta, si més no, arriscada, però que aconsegueix un conjunt curiós i molt ben reeixit.

El recull s’estrena amb el relat La Font de l’Animeta de Joaquim Casal, un relat que ens explica la trobada del protagonista amb una fantasma molt bella a la font de l’Animeta, gràcies a la qual el narrador podrà descobrir la història d’un avantpassat seu. Un relat amb un argument gens original, però que es veu suplit per un estil captivador i un ritme portador.

Tots hem sentit a parlar alguna vegada de les caces de bruixes que es varen fer durant l’edat mitjana, però sabem en realitat què eren les bruixes? Les bruixes eren dones avançades al seu temps, condemnades per la ignorància de la seva època. Així doncs Blanca de Mercè Bagaria amb un marcat estil poètic i feminista, reivindica la verdadera figura de les bruixes en un relat de ciència-ficció molt ben reeixit. Haig d’admetre que també m’ha fet molta il·lusió trobar-me que una de les famílies protagonistes tenia el meu mateix cognom, Argelich.

Amb el següent relat, La meva vella guàrida de Ignacio J. Borraz, m’ha arribat una sensació agredolça. Això és degut al fet que el principi i el final, són excel·lents i crec que funcionarien perfectament com un microrelat. No obstant això, la part central m’ha semblat col·locat de forma forçada, ja que només es remet a contar-nos la llegenda del castell de Bellaguarda fil per randa, sense cap més al·licient.

En canvi, el següent relat, La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de pler de Victor N. Monterroso, m’ha captivat especialment. Ens situem en una societat futura, on predomina el règim del neofeudalisme, similar al règim medieval, però amb totes les armes i comoditats de la postmodernitat. Trobem fins i tot uns robots assassins indestructibles que m’han semblat especialment terrorífics i ben plantejats. I és que tant l’ambientació, com l’estil i el ritme són excel·lents i molt ben travats. Sens dubte, un dels millors relats del recull.

I ara ve el relat La llauna, d’Alícia Gili, una mena de faula escrita amb estil infantil que mitjançant el mite de les dones d’aigua, es fa una reivindicació de l’ecologisme dels llacs i els rius i, fins i tot, el feminisme. Em costa ser objectiu amb aquest relat, perquè com ve sabeu l’Alícia és una bona amiga del blog i companya a Tuiterats Ultradimensionals, però us puc assegurar que és un d’aquells relats que malgrat no trobar-te amb una història original, et deixen petja pel seu missatge punyent.

Llers, 1939 d’Enric Bassegoda és un relat que com bé indica el títol se situa a Llers al final de la guerra civil, en aquella època lloc de pas dels exiliats republicans. En aquesta ambientació tan peculiar, trobarem una història vampírica i terrorífica clàssica, protagonitzada per un oficial republicà que presenciarà el retorn d’entre els morts del comte Estruch, el vampir català per excel·lència. El conte destaca sobretot pel seu estil portador que et col·loca de ple a la història i coixeja per un final un pèl brusc.

Miris com t’ho miris, el relat L’aviador de Rubén Guallar, no té cap ni peus. L’estil és críptic i difícil d’interpretar, està estructurat en dotze parts molt breus que tampoc saps com agafar i explica una història si més no estranya. L’únic en clar que en pots extreure és que és un tribut al Petit Príncep d’Antoine d’Exupéry, pel títol, i conté el mite de les cresties, patots i golluts i la mort personificada. Així doncs, què fa que no puguis parar de llegir el conte una vegada i una altra. Sigui com sigui que el lector vulgui tornar a llegir la història, malgrat no haver-la comprès, ja és tota una gesta així que no puc sinó felicitar l’autor.

El conegut Home fosc en el web relatsencatalà.cat o anomenat també a la realitat Ferran d’Armengol, un altre actiu col·laborador de Tuiterats ens porta  El jurament de la Molsosa, una història que rescata un dels mites catalans més coneguts com és la Molsosa, una dona dels boscos embolcallada de suro i molsa. Un dels punts forts del conte és la forma com l’autor ens lliga de forma magistral el present i el passat de l’avi, i que per si fos poc, podria passar ben bé per una llegenda popular. Així doncs, aconseguir simular aquest aspecte ja és tot un mèrit, malgrat que potser m’hauria agradat un final més inesperat i no tant en solfa amb el que dicta la llegenda original.

Amb unes escasses 20 pàgines Marc Martorell ens descriurà una ambientació digna d’una novel·la de fantasia èpica gruixuda. I així malgrat que en certa manera és positiu, també significa una lectura feixuga, a la que costa enganxar-s’hi. Tymbala Erdal Vrük és una història, d’un timbaler del Bruc idealitzat, d’un heroi o un traïdor, segons com es miri. I els dolents són bons i els bons, dolents segons el punt de vista. Aquesta ambigüitat pel que fa a la història és un dels seus punts forts i a la vegada un dels seus pitjors enemics de la mateixa manera com també ho és la seva vasta ambientació.

La dona d’aigua d’Anabel Pérez és un relat que peca de ser massa fidel al mite de la dona d’aigua del Gorg Negre, fins al punt que hi ha certs fragments que semblen haver estat copiats i pegats literalment de la mateixa Viquipèdia. I és que fins i tot el protagonista del conte segueix tots els passos que segueixen amb la trobada d’una dona d’aigua, així que si coneixes el mite, no t’emportaràs cap sorpresa ni gir inesperat o original.

Finalment, arriba el que per mi és el millor el relat de tota l’antologia i que a més a més és de l’autoria del Sergi G. Oset, que com ben bé sabeu és el creador del grup Tuiterats Ultradimensionals i gran amic del blog. L’ambientació és excel·lent i ve intrínseca en el mateix títol, Verd gasós sobre fons de neu i cendra, en una Catalunya a l’estil steampunk, amb torres tesla, dirigibles… Ja només per l’ambientació es mereix ser llegit. Però la cosa no acaba aquí. L’autor ens porta la història d’una coneguda caçadora furtiva, l’Elicsén, a qui li encarreguen anar darrere dels dips, uns gossos vampírics diabòlics que sembren el terror arreu. La missió la portarà fins al mateix santuari de Núria, on el relat es tancarà amb un desenllaç magnífic, que m’ha recordat una mica al seu Alfa i Omega, ressenyat anteriorment al blog.

Anuncis

“El espectroscopio del alma” d’Edward Page Mitchell

L’editorial Orciny Press comença molt forta. Una editorial petita, independent, que publica indiferentment en català i castellà, i a més a més, dedicada als gèneres fantàstics que el propi editor, l’Hugo Camacho, anomena “especulatius”. En fi, una autèntica raresa en el món editorial actual. I què fa per estrenar-se? Publica l’opera prima d’un autor novell, Alejandro Marcos Ortega, i el seu Final del duelo; una antologia de relats de diversos autors sobre la tan oblidada mitologia catalana, Catalunya Mítica; i, una altra antologia de relats d’un autor desconegut i oblidat, Edward Page Mitchell amb el seu El espectroscopio del alma. 
 
Avui ens centrarem en aquesta darrera. En la mateixa introducció, l’Hugo Camacho, ens descriu Edward Page Mitchell (1852-1927) com el pioner de la literatura de ciència-ficció, bo i avançant-se fins i tot, al propi H. G. Wells. Són relats que van ser publicats al diari novaiorquès The Sun, a les dècades del 1870 i 1880. Aquests van passar desapercebuts i es van anar perdent fins que Sam Moskowitz (1920-1997) va rescatar-los de l’hemeroteca. Tanmateix, el més sorprenent d’aquests relats són la seva temàtica, que s’avancen a les temàtiques que avui dia són característics de la literatura de gènere, com el teletransport, la criogenització o els viatges en el temps.
L’antologia comença amb el relat El taquipompo, una història que m’ha captivat més pel seu estil, que per la seva història en si. L’argument tan sols es redueix a una història d’amor frustrat pels impediments que posa el pare de la nòvia, professor universitari de matemàtiques, que no vol un negat per les matemàtiques com a gendre, i aquest últim intentarà guanyar-se’l amb la invenció d’una màquina de moviment perpetu, el taquipompo, amb l’ajuda del seu tutor Jean Marie Rivarol. L’estil, en canvi, és excel·lent i molt original, sobretot pel que fa a l’ús d’unes figures literàries excepcionals, bona part d’elles molt lligades amb les matemàtiques i la ciència. Aquí un bon exemple: “¿acaso no podía ser motivo de alegría el encontrarse que tanto individual como colectivamente se preocupaban más por la x que por el cromosoma XX […]?”.
A continuació, ve El espectroscopio del alma, el relat que dóna nom a l’antologia, però, que segons el meu parer és un dels més fluixos de l’antologia, que presenta un invent capaç de fotografiar l’olor i embotellar el so, que malgrat la seva originalitat, es tracta més aviat una paròdia científica, i el seu estil, per contra, se m’ha fet bastant feixuc.
El interior de la Tierra és un relat interessant que ens serveix per adonar-nos de la curiosa visió que tenia Page Mitchell sobre els pols i el que hi ha a l’interior de la Terra, en una època en què la humanitat no havia arribat mai als pols, i se sabia ben poc de l’estructura de l’interior de la Terra, arribant-se, fins i tot, a l’extrem d’imaginar-se que estava buida per dins i que hi vivia gent, com bé s’especularà en aquest relat.
El millor conte del recull, segons el meu parer, és El hombre sin cuerpo, un relat que explica la història d’un visitant del museu, que descobreix un cap momificat que li pica l’ullet, i que després d’alliberar-lo de la seva vitrina li parla i li explica la seva història: es tracta d’un científic reconegut que ha inventat una màquina de teletransport que per un error quan la fa servir, se li transporta solament el cap. Un argument verdaderament original, fins i tot per avui dia, i amb un estil també molt portador.
Tanmateix, el segueixen dos relats que també es disputen per la seva originalitat aclaparadora i encara més, tenint en compte l’època en què van ser escrits. El primer, El hombre más capaz del mundo, ens parlarà del  Herr Doktor Professor Fisher, un americà que arriba a Europa, concretament a Alemanya, i descobrirà el secret del famós general Ignatiev, un home creat artificialment pel doctor Rapperschwyll. Un relat que està escrit amb clau irònica i parodia les societats americana i alemanya contemporànies a Page Mitchell, i que m’ha recordat una mica al Frankenstein, de Mary Shelley, potser en clau humorística. Això sí, un relat potser un pèl massa llarg, pel que ens explica.
L’altre relat que destaca per la seva originalitat fulgurant és La hija del senador. L’autor ens situa en una societat futura (distopia? ucronia? utopia?) amb curioses invencions, com uns termoelectrodes, que són com Mitchell imaginava les calefaccions del futur; unes pastilles que només menjar-te-les se’t passa la gana; i una càmera de congelació, a l’estil de les màquines de criogenització que posteriorment es farien populars en ciència-ficció. Tanmateix, això no s’acaba aquí, sinó que Page Mitchell ens presenta una societat on s’han creat dos bàndols: el vegetarià-mongol, que com el nom indica estan en contra de menjar carn animal; i el conservador, contrari al vegetarià. En aquest context, també se’ns presentarà la típica història d’amor impossible entre una parella de diferents bàndols, que acabarà, però, amb un desenllaç molt insòlit i satisfactori.
En el següent, El experimento del profesor, es repeteix una història d’amor complicada, que el pare de la núvia vol evitar perquè no li agrada el seu promès. Tanmateix, el pare mateix, que és científic, trobarà la solució: li “trepanarà” el cervell al jove, perquè així concordi amb la personalitat que ell desitjaria per la seva estimada. És un dels relats que concorden més amb les característiques primerenques de la ciència-ficció, pel que fa al científic boig, com bé trobem a l’obra anteriorment mencionada de Mary Shelley, que acaba esdevenint una denúncia a la ciència en general.
Nuestra guerra con Mónaco és un altre dels contes més coixos de l’antologia, que malgrat està escrit en clau humorística i presentar un context original, una possible guerra entre Mònaco i Estats Units que no acaba amb res, que frega, fins i tot, amb l’absurd. Tanmateix, aquest no m’ha acabat de convèncer i se m’ha fet massa llarg, segurament també perquè l’estic llegint des d’una visió contemporània.
El hombre de cristal és un dels relats d’Edward Page Mitchell que sorprenen més pel seu avançament als grans percussors de la ciència-ficció: i és que s’anticipa fins i tot a H. G. Wells i el seu L’home invisibleA partir d’aquest plantejament, crea una història plena d’humor, però tot i així les raons que empenyen al protagonista a fer tot plegat, és un amor frustrat, que en el meu cas m’ha decebut una mica. La resolució de la història, tot i que tampoc és del tot original, és més o menys satisfactòria i acaba mostrant la cara dolenta de ser un home invisible.
Finalment, El reloj que retrocedía una història sobre viatges en el temps, que avui dia no trobaríem original, però que si ens situem en el fet que es tracta d’una de les primeres obres de ciència-ficció de la història, ens adonem que és una autèntica fita. Fins i tot, s’arriba a reflexionar sobre paradoxes temporals i entre els personatges es debat sobre possibles ucronies.

En conjunt, El espectroscopio del alma és un recull de contes imprescindible per a qualsevol amant de la ciència-ficció, que ajuda a descobrir un dels grans primers mestres d’aquest gènere i que com el seu “home de cristall” ha esdevingut  invisible pel món sencer. Estic segur que seguiré de ben a prop la trajectòria de l’editorial Orciny, perquè de moment ens ha deixat autèntiques joies, del tot indispensables.