“Foc verd”, de Jordi de Manuel

Després de set novel·les atrinxerat als encontorns de Barcelona, Marc Sergiot decideix, en la seua vuitena aparició, escapar-ne (o és el mateix Jordi de Manuel qui ho necessita?). I és que la ciutat no l’ha tractat gaire bé aquest estiu: un dels seus agents ha rebut un tret i s’hi sent responsable; el fill de la Montserrat, una amiga seua molt estimada, està en un estat molt greu, i a més a més la calor se li fa insuportable. Necessita escapar d’allí. La invitació del seu col·lega Xulio Coirós a passar una temporada a la seua aldea d’A Coruña serà l’excusa perfecta. La cosa a Galícia, tanmateix, estarà igual o pitjor: en el viatge amb el seu preuat quatre llaunes viurà en primera persona els terribles incendis que arrasen els boscos gallecs. I per acabar-ho d’adobar, quan arribarà al poble, Coirós li explicarà que han trobat un cos carbonitzat al bosc que, malgrat que no ho sàpiguen encara, està molt lligat amb un cas mai no resolt de fa vint-i-tres anys.

A hores d’ara ja puc presumir de ser un lector més o menys fidel de Jordi de Manuel. És la desena novel·la que llegeixo d’aquest autor barceloní i això significa que ja estic bastant fet a l’estil demanuelià (si em permeteu el neologisme). Trobem una mateixa estructura particular basada en salts temporals que componen el que sembla un còctel curiós de fragments del passat i del present que de mica en mica, però, van encaixant com un trencaclosques molt ben travat. També trobem una mateixa fixació per la naturalesa i una descripció acurada dels paisatges que ja trobem en La decisió de Manperel. I finalment també trobem aquests mateixos personatges exquisits i profunds: alguns deliciosos i entranyables, d’altres odiosos i cruels, però tots humans, amb els seus defectes i virtuts. D’aquesta novel·la m’ha enamorat especialment el del professor Manuel Moreira, un fantàstic personatge que aporta una pinzellada de lucidesa en aquest ambient rural dominat pels dogmes de fe i les baixes passions.

Tanmateix, no cal ser un lector expert de l’autor per embrancar-se en la seua lectura. Un dels trets que fan més especials l’univers de l’inspector Sergiot és que el lector pot introduir-s’hi en qualsevol ordre, sense necessitat d’haver llegit res més abans. Però, tot i així, De Manuel tampoc no s’oblida dels seus lectors més fidels, i prepara unes picades d’ullet que fa la saga encara més especial, com per exemple el perquè de la mala relació amb el seu pare, que no s’havia desvelat fins en aquesta novel·la.

Mort, amor, traïció, venjança, religió, avarícia…Hi trobem una mescla dels pecats i passions humanes que podria tenir tots els ingredients per a tractar-se d’una autèntica tragèdia shakespeariana ambientada a Galícia. Foc verd és això i molt més. Una novel·la que no us podeu perdre.

Anuncis

“Cels taronges” de Jordi de Manuel

Per pura casualitat, quan vaig anar a la biblioteca de Balaguer, em vaig topar amb aquesta novel·la breu d’un autor, Jordi de Manuel, que no només he llegit i ressenyat, sinó que fins i tot he tingut l’honor de conèixer-lo. A més a més, Cels Taronges és una obra premiada amb el Premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa, l’any 2000, un premi que em cau bastant a prop. I per acabar-ho d’adobar, és una novel·la especulativa (que avui dia segurament es podria considerar com ucronia), situada l’any 2008. Així doncs, no vaig dubtar ni un moment en demanar-la en préstec.
Es tracta d’una novel·la breu, que no arriba a les 115 pàgines, de la saga policíaca de l’inspector Marc Sergiot, però en la qual aquest personatge tan sols fa una aparició estel·lar, essent tan sols un personatge secundari que acaba esdevenint, tanmateix, essencial per la resolució del cas. El policia encarregat del cas és en Josep Marfull, jove i ambiciós tinent dels Mossos d’Esquadra que ha d’investigar el segrest d’en Gerard Planolas, el fill d’un prestigiós arquitecte barceloní i estudiant a la Facultat de Bioenginyeria.

Un dels primers punts a destacar és l’estil de Jordi de Manuel, ja de per sí, concís, i en aquest cas encara més tractant-se d’una novel·la breu. Els capítols curts creen una història molt dinàmica i portadora, que quasi no et fa adonar de la velocitat amb que et berenes pàgines i pàgines, fins al punt que, literalment, has devorat tota la novel·la amb menys de 24 hores.

L’estructura de la novel·la, que sospito que és una constant en els llibres de la saga de novel·la negra de Jordi de Manuel, està estructurada en les vivències de la víctima en els capítols amb números imparells, i les investigacions policials als parells. I per si fos poc, al principi dels capítols parells també se’ns fa una biografia dels companys d’en Gerard Planolas en el grup de treball de la facultat. Si ens fixem en l’avançament de la trama i la història, aquests fragments biogràfics semblen un afegitó innecessari. No obstant, aquests són útils per conèixer una mica més la situació del protagonista principal, el Gerard, i li serveixen a l’autor, per situar la història en diferents ambients geogràfics dels Països Catalans: un barceloní, un empordanès, una osonenca, un illenc i una ponentina. Personalment, haig de destacar el cas de la ponentina, la Maria de les Sogues, perquè se situa la seva biografia molt a prop de casa meva, en una finca, que he entès que es troba entre Bellvís i els Arcs, dos pobles de la comarca del Pla d’Urgell, però que tenen també molt lligam amb Balaguer, fins al punt que la meva pròpia ciutat acaba anomenada en la llegenda de la Verge de les Sogues. Cal lloar l’esforç de Jordi de Manuel per aquest ànim de situar l’acció en diverses contrades del territori català i explicar-hi, fins i tot, alguna de les seves llegendes.
A més a més, també m’ha semblat molt interessant un debat que es dóna enmig de la novel·la sobre els dialectes, sobre si els estudiants universitaris que van a Barcelona acaben per perdre el seu dialecte, per acabar prenent el barceloní, i només recuperen el seu quan dialoguen amb algú del seu propi dialecte. M’ha cridat l’atenció pel fet que és una qüestió amb la qual em trobaré ben aviat, i en la qual crec que la diversitat dialectal és quelcom necessari si no volem perdre alguns dels aspectes més rics que té el català, com són els seus dialectes tan variats.
Finalment, em cal destacar l’ambientació de l’obra, la qual no em venia de nou. Pel fet d’haver llegit Mans lliures, he pogut detectar certs aspectes que em resultaven molt familiars. Un dels més importants, l’inici d’una sequera seriosa, amb les distintes solucions a les que es recorre, com plantes dessalinitzadores i el racionament d’aigua; un altre és les Rondes Aèries, una mena de carreteres elevades que passen pel bell mig de Barcelona, les quals estan en construcció i han estat dissenyades pel pare del Gerard Planolas; i, per acabar, els tatuatges amb un llaç negre al canell, per les persones amb seropositiu. Són tres aspectes molt característics de la original ambientació que Jordi de Manuel ens proposa.
Cels taronges és una novel·la molt especial, que enamorarà tant els lectors de gènere com els més “negrots” (que és el nom amb el qual es coneix els amants del gènere negre), i que per la seva brevetat i concisió captivarà fins i tot al lector més ocasional. I ja se sap, que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”.

“Mans lliures” de Jordi de Manuel

Avui us porto una novel·la que feia temps que volia ressenyar, però que per qüestions de la vida (examens sobretot) no he trobat estona per fer-ho. Haig de reconèixer que possiblement és un llibre que mai hagués caigut a les meves mans, si no fos per haver-me fet amb ell, gràcies a la gentilesa del propi autor. Quan intento analitzar el perquè em va passar desapercebuda aquesta meravellosa novel·la, de fet, no aconsegueixo trobar-hi la resposta. Pertany a un autor de més o menys renom en el gènere fantàstic i  negre en català, Jordi de Manuel, i a més a més ha estat guanyadora del II Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica, un premi que he seguit de prop pel fet de col·laborar amb les Ter-Cat. I a més m’agraden tant el gènere policíac com la ciència-ficció. Així que no tinc excusa.
La novel·la ens explica la investigació de l’assassinat d’en Roger Mesalles, el candidat favorit per a les properes eleccions de la Generalitat (amb propostes independentistes), i una prostituta de luxe, Claire i la relació que els lliga. Aquest cas està dirigit per en Marc Sergiot, un inspector de considerable reputació, i la Lídia Sánchez i Pau Ribó, que l’assistiran al llarg de la trama.
 
Semblarà que vagi una mica tard ressenyant la novel·la a aquestes alçades de la pel·lícula. I més si ens fixem en el context de la novel·la. Com el mateix autor m’explica a la mateixa dedicatòria, és una novel·la escrita entre 2007 i 2009, i publicada el 2009, però ambientada a l’any 2014. L’ambientació que ens planteja De Manuel és sens dubte curiosa: un futur on, degut a les intenses sequeres que sacsegen el territori, els catalans es veuen obligats a racionar el subministrament d’aigua i obtenir-la per mitjà de contenidors que arriben amb vaixell al port de Barcelona.
 
Com a lector situat l’any 2015, em trobo amb una perspectiva  interessant, cosa que és privilegi que no han tingut els primers lectors de la novel·la. I és que l’estic llegint des del seu propi futur. Un joc que segurament buscava l’escriptor ambientant la novel·la en un futur tan proper. Durant la seva lectura, m’he sentit quasi com si fos el mateix narrador omniscient, no només pel fet de trobar-me en una perspectiva temporal avançada, sinó pels dos punts de vista que s’entremesclen en la novel·la: el de les víctimes, un dies abans de ser assassinades, i el dels propis investigadors, que intenten esbrinar el perquè de tot plegat. Per ser més exactes, et fa sentir com un narrador omniscient estúpid, ja que, malgrat tenir més evidències que els propis investigadors, no aconsegueixes arribar a cap conclusió factible. Si és que s’hi pot arribar a alguna conclusió…
 
Un altre punt fort d’aquesta història és la seva estructura en capítols breus, i com ja he dit en diferents espais temporals, que composen petites peces d’un trencaclosques que va encaixant amb una velocitat delirant, però el qual mai podrem completar del tot. I és que hi falten peces. Ho podeu agafar com un avantatge o un inconvenient, però per molt que mireu i remireu, mai aconseguireu encaixar-ho tot. En el meu parer, aquest aspecte és un punt a favor per la novel·la, perquè la dota d’un realisme inigualable i t’obliga a construir-te tu mateix les peces que falten. I això és un risc que no qualsevol escriptor s’atreveix a emprendre.
 
Com ja he dit, sóc un lector amb perspectiva. I de la mateixa manera que pots endinsar-te en l’obra 1984 d’Orwell amb rigor analític, ho pots fer també amb Mans lliures. Posant-te a comparar amb els fets que han succeït en la realitat, et trobes que Jordi de Manuel ha fet unes prediccions més que interessants. En primer lloc, l’abdicació del rei, cosa que em va deixar garratibat pel seu encert. I en segon lloc, l’ascens progressiu de les forces independentistes que, a diferència de la realitat que s’han originat a partir del suport popular, en el llibre sorgia a partir de la figura del polític Roger Mesalles, el president perfecte que qualsevol país desitjaria tenir. Per altra banda, no ha encertat del tot amb aquesta ambientació de profunda sequera, però, com ja sabem es va estar a punt de donar l’extrem del famós transvasament del riu Ebre, així que no va anar tan errat com sembla.
Finalment, només cal afegir que Mans lliures és la novel·la perfecta per tot aquell amant del gènere policíac i de ciència-ficció, i encara més si li agrada la mescla de gèneres. Jordi de Manuel és un autor que encara té molt que dir en la literatura catalana, així que estaré atent a les seves novetats i a l’extensa obra que ha publicat fins aleshores, entre les quals podem trobar el cicle de l’inspector Marc Sergiot, entre les quals es troba Mans lliures.

“La decisió de Manperel” de Jordi de Manuel

Avui us presento una novel·la molt especial, guardonada no només amb un, sinó dos premis literaris: el premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i el premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica escrita en català. Tanmateix, el fet de guanyar premis no sempre garanteix que una novel·la sigui bona, i d’aquesta manera l’humil servidor es pren la iniciativa de comprovar de primera mà el perquè ha merescut aquests guardons; una mica també potser per la curiositat insana que li assalta només contemplant el disseny meravellós de la seva portada i llegint quatre esbossos de l’argument. I és així com el barceloní, Jordi de Manuel, acaba embruixant a l’espectador amb el seu prodigiós encanteri que fa que el lector lamenti haver d’aturar la seva lectura. Però val més anar per parts.
La decisió de Manperel ens narra la història de Víktor Nikolàievitx Manperel, un matemàtic rus que ha resolt un dels Set Problemes del Mil·lenni, fet que li ha valgut rebre la prestigiosa medalla Fields. Manperel decideix viatjar amb la seva mare a una misteriosa illa àrtica. És allà on coneix Kiril Botonov, el carter de la petita l’illa que li va portant una sèrie de gravacions del seu pare. Aquestes l’ajudaran a descobrir el significat del seu talent i per què ha estat escollit per a una missió especial: desxifrar els enigmes que permeten comprendre l’Univers. La decisió que haurà de prendre pot afectar tota la humanitat.
Ens situem en una illeta en plena tundra siberiana i per tant, des de bon principi ja ens veiem aclaparats per aquesta atmosfera de fredor, cosa que significa neu i baixes temperatures contínues. A més a més, pel fet que l’acció es desenvolupa durant l’estiu, aquest paisatge es veu complementat per l’arribada dels ocells migratoris i les ocasionals aurores boreals, per no parlar de les nits curtes de tan sols dues hores. Tot plegat, compon una ambientació acurada i excel·lent, que ens situarà de ple en el context que viuen els personatges.
L’aspecte més reeixit de la novel·la és sens dubte caracterització que l’autor fa dels personatges, que no pots evitar apreciar per l’escalfor i vivesa que desprenen, cosa que contrasta amb la fredor de l’ambient i que crea una paradoxa curiosa entre aquests dos aspectes essencials en la novel·la. No podem deixar de captivar-nos pel personatge de Kiril Botonov, el carter de l’illa, que vessa tendresa i calidesa en totes les seves intervencions, i que, segons el meu parer, és el millor personatge de la novel·la. El diumenge passat vaig tenir l’honor de conèixer Jordi de Manuel (i que em dediqués el llibre) i pel poc que vaig poder apreciar, crec que el percentatge d’ell mateix inserit en la personalitat d’aquest tendre carter és considerablement major que en la resta de personatges. I crec que fins al punt de convertir-se, per dir-ho així, en el seu àlter ego.
Una altra cosa que m’ha agradat molt del llibre és la seva estructura en capítols breus, de poques pàgines, que aporta dinamisme al ritme de la novel·la i que per a un lector acostumat com jo a petits glops literaris concep una lectura lleugera i plaent. Aquesta brevetat de capítols, tanmateix, no evita que Jordi de Manuel amb la seva prosa detallista i acurada, ens permeti submergir-nos al seu univers de ciència-ficció intimista amb total simbiosi.
He llegit algunes ressenyes que criticaven una mica el final per ser massa poc suggeridor pel que planteja, però per mi la decisió que De Manuel ha pres en el seu desenllaç, ben bé com la de Manperel, és immillorable. Nogensmenys, si hem de ressaltar algun aspecte negatiu, és l’excessiva inclusió de formulacions i teoremes matemàtics que, pel lector desconeixedor del tema, acaba essent un element abstraient de la lectura, però sense arribar  a l’extrem de fer-se-li tediós.
Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una novel·la de contrasts en què xoquen la fredor de l’entorn i l’escalfor dels personatges; la ciència de Manperel i la quotidianitat que aporta Kiril Botonov; la força del destí familiar enfront del mateix albir del protagonista en prendre la seva decisió; i és que fins i tot, la mateixa decisió compondrà un curiós contrast que decidirà el destí del món d’una forma o una altra. En definitiva, només queda assenyalar que La decisió de Manperel és una novel·la més que excel·lent que no us podeu perdre, ja que us regalarà agradables estones de lectura tot passejant calmosament per l’assossegada tundra i que, sense adonar-vos-en, us conduirà a una aventura trepidant que de ben segur que no us deixarà indiferents.