“El vent entre els saguaros” de Montserrat Galícia


Sovint la gent quan li parlen de ciència-ficció es remet a  pensar en les aventures espacials d’Star Wars o Star Trek. I no dic que estiguin malament, sinó al contrari, són veritables clàssics, històries que poc o molt hem sentit alguna vegada anomenar. Però la ciència-ficció és quelcom més que això. I és que sempre he pensat que aquest gènere tan sols és un component que serveix d’ambientació per a la verdadera història que es vol explicar. I aquí entrem doncs en el que el fa especial: la seva elasticitat per tal de comprendre tot tipus d’històries. D’aquesta forma ens adonem que la ciència-ficció no és només acció i aventura, sinó que pot esdevenir qualsevol història que es desitgi. No hi ha límits.
El vent entre els saguaros és una bona mostra del que em refereixo. Ens trobem davant una novel·la de ciència-ficció situada en un planeta habitable molt llunyà al nostre. En ell arriben en McQuinn i la Ge dos prospectors de la Research Planetary Corporation (marit i muller a la força segons dicta la norma de l’empresa) que ronden per l’espai prenent “possessió dels cossos sòlids descoberts a l’espai, des de simples asteroides fins a satèl·lits i planetes”. Un planeta habitable en tan bones condicions com el HD 629.947 d, no es troba cada dia, i per tant decideixen baixar ràpidament a prendre’n possessió. Tanmateix, allà trobaran que dos altres prospectors de la competència, la Roma i l’Slimane, ja han arribat al planeta abans que ells. Tots quatre hauran de conviure i col·laborar plegats per tal de descobrir els secrets que amaga el planeta, els quals semblen confluir en el desert de saguaros, molt semblants als cactus que es poden trobar a la terra.
No obstant, tot i que la novel·la aparenti ser d’aventures, a mesura que avancem ens adonem com l’acció acaba essent el de menys. La importància d’aquesta història radica en la psicologia dels seus personatges, i sobretot amb la de la narradora-protagonista, la Ge. Aquesta ens va mesclant flashbacks del seu passat amb la vida present i que en un principi semblen haver estat afegits per capritx. Finalment, però, ens adonarem de la importància que aquests fragments prenen pel desenllaç de la novel·la.
La psicologia agafa una dimensió molt especial en aquest llibre, ja que a mesura que anem passant pàgines ens adonem com ha evolucionat la manera de ser dels éssers humans en aquest món futur. Veiem, per exemple, com l’amor pren una altra dimensió molt més freda, menys humana (o més, segons com es miri). I el mateix passa amb la idea dels matrimonis que s’ha modificat fins al punt de tornar a significar com quelcom que es fa quasi per conveniència, perquè la pròpia empresa ho obliga. Fins i tot, la infidelitat no significa res per als personatges.
Montserrat Galícia ens presenta aquesta curiosa història amb un estil atraient, impecable, quasi poètic, on s’aprecia la llarga trajectòria i experiència que ha tingut la seva ploma. De fet, malgrat no saber-ho amb anterioritat, és una de les autores més prolífiques de la ciència-ficció catalana, arribant a guanyar premis tan importants com el Joaquim Ruyra (en dues ocasions) o el premi Enric Valor. Malgrat pràcticament “no passés res”, la novel·la atreu d’una forma majúscula i no permet que et separis d’aquesta fins que hagis devorat la darrera pàgina, característica de la qual, al meu parer, li atorga molt de mèrit.
També cal dir que l’ambientació és excel·lent. El deix de misteri que s’aprecia al llarg del llibre és una dels seus punts més forts. Una de les inconveniències que he trobat a aquesta història, però, és que aquest misteri no s’acaba resolent al final de la novel·la, es deixa d’una forma massa oberta que el lector es veu obligat a completar ell mateix. Suposo, que aquesta era una de les intencions de l’autora, deixar que el lector s’imaginés la seva pròpia teoria del perquè dels fets que es van succeint al llarg de la història, perquè el planeta té aquesta força per jugar amb la mentalitat dels protagonistes.
Una novel·la que no té res d’envejar amb d’altres de les mateixes característiques que estigués ambientada en la realitat i que demostra que la ciència-ficció pot produir obres d’una qualitat excepcional que poden deixar petja a la història de la literatura catalana.
Anuncis