Sí, sóc de Lleide… i què?

—Oh, ets de Lleide, com va el tractor?

Us sonen aquestes paraules? Qualsevol lleidatà com Déu mana de ben segur que les haurà escoltades una infinitud de vegades. Al final, la resposta del lleidatà acaba sent sempre un riure sarcàstic, com si la brometa fes gràcia de debò, o un esforç inútil per fer entendre que la «e» final de Lleida no es pronuncia així, que és una «e» oberta.

En cap cas, però, això no ens ha de fer avergonyir d’on som ni com parlem. Hem de començar a estar orgullosos de ser de Ponent. Hem de començar a estar orgullosos dels nostres paisatges, dels nostres parlars, de la nostra gent. I també hem de demostrar que existim, que Catalunya no és només Barcelona, que aquí també es fan coses, que Ponent és més que boira i tractors. En definitiva, hem de començar a creure en nosaltres mateixos.

I hem de fer que el nostre dialecte sigui la nostra bandera. Això sí, hem d’anar amb compte. Hi ha una línia molt fina que separa el que és dialecte del que és castellanisme. I moltes vegades ni nosaltres mateixos la sabem distingir del tot. Que sí, que ja sé que em direu que sóc massa primmirat, que en faig un gra massa i que no passa res per dir llimpiar, donar compte o arrepentir-se. Però jo trobo que és primordial parlar amb propietat, no només per fer una mica menys de mal al català, sinó també per demostrar als que se’n foten que no som aquests pagesos incultes i de l’edat de pedra que es pensen alguns que som.

Som més importants del que ens pensem i no ens n’adonem. Tenim al nostre entorn escriptors, artistes, músics, esportistes, periodistes (i tota mena de professionals que em deixo) excepcionals. Tenim projectes de primera que moltes vegades passen desapercebuts. De vegades és més fàcil veure les coses bones que hi ha fora i ignorar les meravelles que tenim al nostre voltant. Per això s’ha d’agrair iniciatives com les de Postureig de Lleida, per a donar ressò a totes les coses bones que es fan per aquí i per a ajudar-nos a riure’ns de nosaltres mateixos, que és el primer pas per acceptar-nos tal com som.

Hem de recuperar el nostre orgull lleidatà.

—Sí, sóc de Lleide… i què?

[Foto de: Balaguer Televisió].

Anuncis

L’estadística i el relleu generacional

L’etern debat sobre la presència i la consideració de la dona en la literatura (i, jo afegeixo en la traducció també) sacseja sovint les xarxes socials. Seria ben estúpid negar que aquest problema no existeix: només cal fixar-se en les estadístiques. Per posar algun exemple,  el premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha estat concedit a 4 dones i a 43 homes i el premi Nobel de Literatura a 14 dones i a 100 homes. Així doncs, és innegable que iniciatives com el dia de les Escriptores són completament necessàries per a ajudar a normalitzar i aconseguir aquesta igualtat d’oportunitats (en tots els aspectes, no només literaris) que la gent amb dos dits de front hauria de defensar amb fervor.

I això mateix em fa preguntar: què passarà amb la meua generació? Si tot anés com hauria d’anar, el relleu generacional faria que el nombre d’escriptores i escriptors s’invertís. Poso més exemples. A la UAB, l’any 2015 a Traducció i Interpretació es van matricular un 76% de dones, a Llengua i Literatura Catalanes, un 94% i a Humanitats, un 67%. Si ara em fixo en el meu entorn personal, gairebé la majoria de persones de la meua generació que sàpiga que li agradi escriure (i ho faci més o menys amb regularitat) són dones. De fet, un noi que escrigui (i tristament, fins i tot, que llegeixi) és una raresa.

Es giraran les tornes, aleshores, quan la meua generació (la que omple avui dia les aules de les universitats catalanes) agafi el relleu? Estadísticament seria ben lògic, oi? M’agradaria ser optimista i dir que serà així. Però aquesta societat nostra no convida pas gaire a ser-ne.

El feminisme masculí

Gràcies al tweet de @odradek1 descobreixo les bases d’un premi de relat curt que valora «la utilització d’un llenguatge no sexista i un enfocament del relat que no faci servir els estereotips masculins i/o femenins tradicionals». L’irònic de tot plegat ve perquè en aquest concurs, precisament, només s’hi poden presentar dones. Posem per cas que, en lloc de només poder presentar-s’hi dones, en el premi només haguessin deixat concursar-hi homes. Què hauria passat? Doncs que una bona pila de gent (amb tota la raó del món) hauria posat un crit al cel per la injustícia que s’està cometent. I jo, per descomptat, també m’hi hauria sumat. Tanmateix, per què no passa res amb aquest escenari contrari? Què es vol aconseguir amb aquest concurs?  Potser pensen que, com en matemàtiques, quan multipliques dos negatius dóna un positiu? Així doncs, el que intenten és combatre el sexisme amb més sexisme?

El principal problema amb què s’ha encarat malament el feminisme radica en aquest punt. Moltes vegades es clama que s’ha de conscienciar la dona de la situació injusta en què viu: la discriminació laboral, l’assetjament sexual, la violència de gènere, les lletres degradants que s’escolten en els grans hits musicals d’avui dia… Hi estic totalment a favor: han de ser les dones les primeres que facin el primer pas de denunciar aquestes injustícies. Però, segons el meu parer, la cosa no s’ha de quedar aquí. Si el que es vol és crear una societat justa i igualitària, no crec que sigui gaire bona idea apartar els homes d’aquesta lluita feminista o, fins i tot, en alguns casos extrems generalitzar i criminalitzar tot el sexe masculí de ser-ne el causant.  Ans al contrari, només fa que empitjorar la situació i crear un abisme encara més gran. Bona part dels homes no som un esbart de llops bavosos que tractem les dones com si fossin ovelles subordinades a la nostra voluntat.

Ho hem d’aconseguir entre totes i tots: fem campanyes per evitar que s’escolti i es produeixi aquesta música (que tothom sap a quina em refereixo) amb lletres masclistes i humiliants. Fem boicot a les discoteques que ofereixen aquesta música, aquelles que no fan pagar a les dones com a reclam per als homes o que ofereixen gogós, cambreres o ballarines com si fossin un producte. Denunciem aquelles ofertes de feina en què es demanen només homes per a les feines físiques o només dones per a cuidar canalla o netejar. Rebutgem aquelles empreses on, simplement per la seua condició sexual, les treballadores cobren un salari menor. Manifestem-nos contra aquests governs i aquestes lleis abusives i retrògrades. No és aquesta la verdadera lluita feminista? Tot plegat és precisament quelcom que ens afecta i ens degrada a la societat en conjunt.

Als organitzadors d’aquest concurs: estic convençut que aquest projecte ha estat ideat amb tota la bona fe del món. Però, segons el meu parer, no s’ha triat la forma adequada. No seria millor fer una convocatòria oberta per a tots els sexes? No podríem demostrar així que els homes també estem conscienciats per a aquesta causa, que volem la igualtat de sexes, que rebutgem el sexisme i la injustícia?