Sí, sóc de Lleide… i què?

—Oh, ets de Lleide, com va el tractor?

Us sonen aquestes paraules? Qualsevol lleidatà com Déu mana de ben segur que les haurà escoltades una infinitud de vegades. Al final, la resposta del lleidatà acaba sent sempre un riure sarcàstic, com si la brometa fes gràcia de debò, o un esforç inútil per fer entendre que la «e» final de Lleida no es pronuncia així, que és una «e» oberta.

En cap cas, però, això no ens ha de fer avergonyir d’on som ni com parlem. Hem de començar a estar orgullosos de ser de Ponent. Hem de començar a estar orgullosos dels nostres paisatges, dels nostres parlars, de la nostra gent. I també hem de demostrar que existim, que Catalunya no és només Barcelona, que aquí també es fan coses, que Ponent és més que boira i tractors. En definitiva, hem de començar a creure en nosaltres mateixos.

I hem de fer que el nostre dialecte sigui la nostra bandera. Això sí, hem d’anar amb compte. Hi ha una línia molt fina que separa el que és dialecte del que és castellanisme. I moltes vegades ni nosaltres mateixos la sabem distingir del tot. Que sí, que ja sé que em direu que sóc massa primmirat, que en faig un gra massa i que no passa res per dir llimpiar, donar compte o arrepentir-se. Però jo trobo que és primordial parlar amb propietat, no només per fer una mica menys de mal al català, sinó també per demostrar als que se’n foten que no som aquests pagesos incultes i de l’edat de pedra que es pensen alguns que som.

Som més importants del que ens pensem i no ens n’adonem. Tenim al nostre entorn escriptors, artistes, músics, esportistes, periodistes (i tota mena de professionals que em deixo) excepcionals. Tenim projectes de primera que moltes vegades passen desapercebuts. De vegades és més fàcil veure les coses bones que hi ha fora i ignorar les meravelles que tenim al nostre voltant. Per això s’ha d’agrair iniciatives com les de Postureig de Lleida, per a donar ressò a totes les coses bones que es fan per aquí i per a ajudar-nos a riure’ns de nosaltres mateixos, que és el primer pas per acceptar-nos tal com som.

Hem de recuperar el nostre orgull lleidatà.

—Sí, sóc de Lleide… i què?

[Foto de: Balaguer Televisió].

Anuncis

L’estadística i el relleu generacional

L’etern debat sobre la presència i la consideració de la dona en la literatura (i, jo afegeixo en la traducció també) sacseja sovint les xarxes socials. Seria ben estúpid negar que aquest problema no existeix: només cal fixar-se en les estadístiques. Per posar algun exemple,  el premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha estat concedit a 4 dones i a 43 homes i el premi Nobel de Literatura a 14 dones i a 100 homes. Així doncs, és innegable que iniciatives com el dia de les Escriptores són completament necessàries per a ajudar a normalitzar i aconseguir aquesta igualtat d’oportunitats (en tots els aspectes, no només literaris) que la gent amb dos dits de front hauria de defensar amb fervor.

I això mateix em fa preguntar: què passarà amb la meua generació? Si tot anés com hauria d’anar, el relleu generacional faria que el nombre d’escriptores i escriptors s’invertís. Poso més exemples. A la UAB, l’any 2015 a Traducció i Interpretació es van matricular un 76% de dones, a Llengua i Literatura Catalanes, un 94% i a Humanitats, un 67%. Si ara em fixo en el meu entorn personal, gairebé la majoria de persones de la meua generació que sàpiga que li agradi escriure (i ho faci més o menys amb regularitat) són dones. De fet, un noi que escrigui (i tristament, fins i tot, que llegeixi) és una raresa.

Es giraran les tornes, aleshores, quan la meua generació (la que omple avui dia les aules de les universitats catalanes) agafi el relleu? Estadísticament seria ben lògic, oi? M’agradaria ser optimista i dir que serà així. Però aquesta societat nostra no convida pas gaire a ser-ne.