“El nom del vent” de Patrick Rothfuss

TERANYINA. Aquesta és la paraula ideal per definir la novel·la El nom del vent de Patrick Rothfuss. I és que tot en ella està lligat amb precisió de rellotger, on trobem històries dins d’altres històries i una originalitat poc habitual en llibres d’aquest tipus. A més, és una novel·la que et va atrapant a mesura que vas avançant pàgines i pàgines, impedint separar els dits de la portada, com una mosca atrapada en una teranyina.
Però, potser abans de continuar val més que en llegiu una mica el seu argument:
He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que a la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y escrito canciones que hacen llorar a los bardos.
Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mi.

La novel·la ens explica la història de l’heroi Kvothe ja més gran, que es localitza per un home que anomenen el Cronista, que va pel món recollint les històries de gent que creu que es mereixen ser escrites. I aleshores, enmig d’unes circumstàncies el Cronista descobrirà que un humil taverner d’una població minúscula és en realitat el llegendari heroi Kvothe. I així, el convencerà perquè li expliqui la seva història. En aquest volum se’ns explica la desgraciada infància del jove Kvothe (que m’ha recordat a la del Lazarillo de Tormes) i la seva estada a la Universitat (amb els seus amors i desamors).

 
Se’ns situa en un món fictici amb màgia que s’ensenya en un lloc que anomenen la Universitat i que és temuda per la majoria de la gent. Un detall que m’ha agradat molt és l’explicació de la hipocresia de la gent, que odia la màgia, però que no dubta en utilitzar els artefactes o anar a l’hospital de la Universitat quan necessiten ajuda. I pensant en la Universitat podríeu dir: Una escola de màgia? Això és l’argument de Harry Potter! Doncs aneu ben errats si de debò penseu que el llibre únicament es tracta d’una còpia d’aquesta famosa saga supervendes. Tot el contrari, El nom del vent, és pura originalitat. La Universitat és presentada talment com el seu nom indica: una universitat. Et recorda molt més a aquest aspecte del món real, que a la famosa escola de bruixeria. A més a més, Rothfuss ens presenta una màgia versemblant, que concorda amb el món que ell ha creat fins al punt que dóna un aire realista a la història.
Es nota que ha estat una novel·la escrita amb calma i procurant no deixar cap imperfecció a la vista, sobretot pel que fa a l’estil. Un estil molt literari i elaborat, quasi poètic, però que a la vegada se’t fa amè de llegir. Estranya combinació, la veritat.
Una novel·la que ho té tot.
De fet, pocs inconvenients he pogut trobar-li. Podria dir-se que potser és massa extensa pel que se’ns vol explicar, però les seves 800 pàgines i escaig, no se’t fan pesades i fins i tot arribes a desitjar que no s’acabin. En realitat, el seu gran inconvenient és la seva pròpia continuació. Avui dia hi ha la segona part de la saga publicada, El temor d’un home savi. Però la seva tercera i darrera part encara està en construcció. I la cosa sembla anar per a llarg. La conscienciosa meticulositat del seu autor és el pitjor dels seus defectes, ja que el temps d’escriptura s’allarga massa inclús per la paciència dels mateixos lectors. Tanmateix, tot i el temps d’espera, estic convençut que la tercera part, igual que la resta de llibres de la trilogia Crònica de l’Assassí de Reis, esdevindrà best-seller.
Anuncis