“Malsons de gat” de Sergi G. Oset, Igor Kutuzov i Patrícia Muñiz

Tinc malsons felins. Cada nit una gatada s’esmuny en els meus somnis i em turmenta amb miols diabòlics i roncs d’ultratomba. I em desperto tot suat i em trobo la gata ajaguda prop meu, aliena a tot plegat. La veig remoure’s i miolar mentre dorm i, aleshores, no puc evitar preguntar-me «què coi deu somniar?».

Malsons de gat explora la resposta d’aquesta pregunta, aparentment retòrica. Els autors graciencs Igor Kutuzov, Patrícia Muñiz i Sergi G. Oset ens porten un recull de 15 relats de caire fantàstic que parteixen d’aquesta premissa inicial. I per si fos poc, ens ho fan combinant l’estil a dues mans, a quatre o, fins i tot, a sis com els cadàvers exquisits dels surrealistes. Un experiment literari molt interessant i que, a més a més, en aquest llibre està molt reeixit.

Malgrat que tots els contes del recull m’han agradat molt, m’agradaria destacar-ne un parell que m’han fascinat des de la primera pàgina fins a la darrera. El primer de tots és «John Martínez», un relat d’ambientació distòpica que ens transporta a Ciudad Juárez, en un temps en el qual t’has de posar caretes antigàs per poder sortir al carrer perquè no et matin els gasos tòxics. En aquest context trobem en John Martínez, cap de família i tècnic de segona estrella, que un dia, en sortir de la feina, es troba un coiot viu a l’exterior, sense cap mena de careta. És que potser l’animal és una nova espècie immune als gasos tòxics? John, fascinat, s’endurà la criatura a casa, encara que la llei ho prohibeixi. El que no sap és que rere l’aparició d’aquest coiot, s’amaga quelcom més fosc i terrible del que s’imagina: la crueltat i l’ambició humana.

Per altra banda, trobem el relat «El Soterrani», que conté una crítica social profunda pel que fa a la vanitat i les baixes passions. Ens situa també en un futur distòpic i ens explica la història d’un empleat brillant, el cap del qual el recompensa amb una fitxa vermella que li permetrà entrar a El Soterrani, un restaurant on podrà assaborir una de les menges més exquisides i inaccessibles d’aquest temps: la carn. El protagonista veurà, però, que el restaurant no és pas el que s’imaginava de bon principi. No diré a quina pel·lícula m’ha recordat per a no fer-vos un spoiler del final, però de ben segur que els que l’han llegit saben a quina em refereixo.

Per acabar, m’agradaria felicitar a l’editorial Hermenaute per apostar per aquests dos gèneres tan menystinguts avui dia com són els gèneres fantàstics i la narrativa curta. Un recull de contes plagat de referències literàries, musicals i cinematogràfiques que satisfaran tant al lector més friqui com al que està menys experimentat en aquests temes.

“Catalunya Mítica” de Diversos autors

Tendim a exaltar una bona pila de valors i costums de la cultura catalana i lluitem per tal de preservar-los. Tanmateix, estranyament ha passat una cosa ben diferent amb la nostra pròpia mitologia, en detriment d’altres de foranes que ens vénen de diferents mitjans. La mitologia catalana, malgrat que molts no ho sàpiguen, és increïblement rica i abundant i va molt més enllà dels dracs de Sant Jordi, follets del bosc i monstres de Banyoles.

En aquest aspecte, l’editorial Orciny Press i concretament el seu editor, l’Hugo Camacho, es va adonar d’aquesta carència en la nostra pròpia cultura i va decidir brandar una espasa de doble fil per tal d’aconseguir el seu objectiu: fer sortir de l’oblit aquests mites pròpiament catalans i, a la vegada, omplir la mancança d’antologies i relats fantàstics entre la nostra llengua. En efecte, tots els relats d’aquesta antologia voltaran els gèneres de la ciència-ficció, fantasia i el terror, tot amanint-los amb la nostra mitologia més nostrada. Una proposta, si més no, arriscada, però que aconsegueix un conjunt curiós i molt ben reeixit.

El recull s’estrena amb el relat La Font de l’Animeta de Joaquim Casal, un relat que ens explica la trobada del protagonista amb una fantasma molt bella a la font de l’Animeta, gràcies a la qual el narrador podrà descobrir la història d’un avantpassat seu. Un relat amb un argument gens original, però que es veu suplit per un estil captivador i un ritme portador.

Tots hem sentit a parlar alguna vegada de les caces de bruixes que es varen fer durant l’edat mitjana, però sabem en realitat què eren les bruixes? Les bruixes eren dones avançades al seu temps, condemnades per la ignorància de la seva època. Així doncs Blanca de Mercè Bagaria amb un marcat estil poètic i feminista, reivindica la verdadera figura de les bruixes en un relat de ciència-ficció molt ben reeixit. Haig d’admetre que també m’ha fet molta il·lusió trobar-me que una de les famílies protagonistes tenia el meu mateix cognom, Argelich.

Amb el següent relat, La meva vella guàrida de Ignacio J. Borraz, m’ha arribat una sensació agredolça. Això és degut al fet que el principi i el final, són excel·lents i crec que funcionarien perfectament com un microrelat. No obstant això, la part central m’ha semblat col·locat de forma forçada, ja que només es remet a contar-nos la llegenda del castell de Bellaguarda fil per randa, sense cap més al·licient.

En canvi, el següent relat, La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de pler de Victor N. Monterroso, m’ha captivat especialment. Ens situem en una societat futura, on predomina el règim del neofeudalisme, similar al règim medieval, però amb totes les armes i comoditats de la postmodernitat. Trobem fins i tot uns robots assassins indestructibles que m’han semblat especialment terrorífics i ben plantejats. I és que tant l’ambientació, com l’estil i el ritme són excel·lents i molt ben travats. Sens dubte, un dels millors relats del recull.

I ara ve el relat La llauna, d’Alícia Gili, una mena de faula escrita amb estil infantil que mitjançant el mite de les dones d’aigua, es fa una reivindicació de l’ecologisme dels llacs i els rius i, fins i tot, el feminisme. Em costa ser objectiu amb aquest relat, perquè com ve sabeu l’Alícia és una bona amiga del blog i companya a Tuiterats Ultradimensionals, però us puc assegurar que és un d’aquells relats que malgrat no trobar-te amb una història original, et deixen petja pel seu missatge punyent.

Llers, 1939 d’Enric Bassegoda és un relat que com bé indica el títol se situa a Llers al final de la guerra civil, en aquella època lloc de pas dels exiliats republicans. En aquesta ambientació tan peculiar, trobarem una història vampírica i terrorífica clàssica, protagonitzada per un oficial republicà que presenciarà el retorn d’entre els morts del comte Estruch, el vampir català per excel·lència. El conte destaca sobretot pel seu estil portador que et col·loca de ple a la història i coixeja per un final un pèl brusc.

Miris com t’ho miris, el relat L’aviador de Rubén Guallar, no té cap ni peus. L’estil és críptic i difícil d’interpretar, està estructurat en dotze parts molt breus que tampoc saps com agafar i explica una història si més no estranya. L’únic en clar que en pots extreure és que és un tribut al Petit Príncep d’Antoine d’Exupéry, pel títol, i conté el mite de les cresties, patots i golluts i la mort personificada. Així doncs, què fa que no puguis parar de llegir el conte una vegada i una altra. Sigui com sigui que el lector vulgui tornar a llegir la història, malgrat no haver-la comprès, ja és tota una gesta així que no puc sinó felicitar l’autor.

El conegut Home fosc en el web relatsencatalà.cat o anomenat també a la realitat Ferran d’Armengol, un altre actiu col·laborador de Tuiterats ens porta  El jurament de la Molsosa, una història que rescata un dels mites catalans més coneguts com és la Molsosa, una dona dels boscos embolcallada de suro i molsa. Un dels punts forts del conte és la forma com l’autor ens lliga de forma magistral el present i el passat de l’avi, i que per si fos poc, podria passar ben bé per una llegenda popular. Així doncs, aconseguir simular aquest aspecte ja és tot un mèrit, malgrat que potser m’hauria agradat un final més inesperat i no tant en solfa amb el que dicta la llegenda original.

Amb unes escasses 20 pàgines Marc Martorell ens descriurà una ambientació digna d’una novel·la de fantasia èpica gruixuda. I així malgrat que en certa manera és positiu, també significa una lectura feixuga, a la que costa enganxar-s’hi. Tymbala Erdal Vrük és una història, d’un timbaler del Bruc idealitzat, d’un heroi o un traïdor, segons com es miri. I els dolents són bons i els bons, dolents segons el punt de vista. Aquesta ambigüitat pel que fa a la història és un dels seus punts forts i a la vegada un dels seus pitjors enemics de la mateixa manera com també ho és la seva vasta ambientació.

La dona d’aigua d’Anabel Pérez és un relat que peca de ser massa fidel al mite de la dona d’aigua del Gorg Negre, fins al punt que hi ha certs fragments que semblen haver estat copiats i pegats literalment de la mateixa Viquipèdia. I és que fins i tot el protagonista del conte segueix tots els passos que segueixen amb la trobada d’una dona d’aigua, així que si coneixes el mite, no t’emportaràs cap sorpresa ni gir inesperat o original.

Finalment, arriba el que per mi és el millor el relat de tota l’antologia i que a més a més és de l’autoria del Sergi G. Oset, que com ben bé sabeu és el creador del grup Tuiterats Ultradimensionals i gran amic del blog. L’ambientació és excel·lent i ve intrínseca en el mateix títol, Verd gasós sobre fons de neu i cendra, en una Catalunya a l’estil steampunk, amb torres tesla, dirigibles… Ja només per l’ambientació es mereix ser llegit. Però la cosa no acaba aquí. L’autor ens porta la història d’una coneguda caçadora furtiva, l’Elicsén, a qui li encarreguen anar darrere dels dips, uns gossos vampírics diabòlics que sembren el terror arreu. La missió la portarà fins al mateix santuari de Núria, on el relat es tancarà amb un desenllaç magnífic, que m’ha recordat una mica al seu Alfa i Omega, ressenyat anteriorment al blog.